Antoni Cirera i Pérez tenia 75 anys i Dolors Sánchez i Rami, 73. Feia 50 anys que s’havien casat i els seus dos fills van regalar-los un viatge en creuer a Tunis. El fanatisme d’uns territoristes, membres de l’Estat Islàmic, va creuar-se malauradament en el seu camí. Van morir víctimes dels seus trets, quan eren a l’autocar que els havia portat al museu del Bard de la capital tunisiana, un dels recintes habitualment visitats pels turistes que viatgen a aquest país. En el mateix atemptat van morir setze turistes més, a més de tres ciutadans tunisians. Dos terroristes van ser abatuts per les forces de seguretat.
La parella duia una vida tranquil·la en Barcelona d’ençà de la jubilació d’Antoni Cirera, que va treballar molts anys com enginyer químic a la fàbrica de cerveses Moritz. Algunes informacions els defineixen com a catalanistes –la “i” entre els dos cognoms a la bústia ho fa pensar- però l’única bandera estelada que hi ha a l’edifici on vivien no està en el seu pis del carrer Conca, al barri del Camp de l’Arpa, a prop de l’hospital de sant Pau.
Els pocs veïns que s’han animat a parlar dels jubilats morts a Tunis els han presentat com una parella entranyable, que anaven junts a comprar a la peixateria o a l’herbolari on adquirien productes ecològics. De fet, en una reunió de veïns de l’escala on vivien es va decidir no parlar amb els mitjans de comunicació. Per això, els ha amoïnat que aquest matí periodistes de diferents mitjans truquessin a totes les seves portes.
A la bústia del pis de la parella de jubilats hi ha també el nom d’un fill seu, Agustí Cirera Sánchez, però qui hi vivia darrerament era un dels seus néts, que també es diu Agustí i que està estudiant a la Universitat a Barcelona. Agustí Cirera Sánchez viu actualment a Tortosa i treballa a Alcanar com arquitecte municipal. L’Ajuntament d’Alcanar ha fet un minut silenci, aquest migdia, en solidaritat amb ell. A aquelles hores ja era camí de Tunis, juntament amb el seu germà, per preparar la repatriació dels cossos dels seus pares.
Antoni era amant de l’excursionisme i la caça. “Es conservaven joves”, ha explicat el propietari de la perruqueria que hi ha als baixos de l’edifici on vivien. Sortien sovint a caminar i ell era aficionat a la cacera. Van tenir, fins i tot, un gos de caça.
L’expressió més habitual entre els comerciants, veïns i botiguers del carrer Conca era previsible: “Tota la vida treballant i quan pots fruir una mica de la vida...”. No era ben bé la primera vegada que sortien de casa, com ha dit el ministre d’Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, però sí que era el primer cop que participaven en un creuer d’aquestes característiques.