La 'síndrome crisi'

“Al cor de totes les crisis s'amaga una gran oportunitat”. És un proverbi, no casualment xinès, que s'esmenta en Aventura!. I tanca l'essència d'aquesta obra escrita i dirigida per Alfredo Sanzol i interpretada per T de Teatre (Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca) juntament amb Albert Ribalta i Jordi Picó i que es pot veure al Lliure de Montjuïc, a Barcelona, encara fins el 30 de desembre. El que planteja el dramaturg navarrès és una aventura sorgida no ja de la crisi sinó de la por a la crisi.

La síndrome crisi s'ha estès fins i tot on els números diuen que no n'hi ha: una empresa que funciona (“no va ni malament ni bé”, és a dir, funciona!) rep una oferta d'un home de negocis xinès. Els sis socis es plantegen si acceptar o no. I, com empresaris que són, decideixen millorar l'oferta. En realitat, des d'aquest moment, és possible que ja hagin decidit vendre. Almenys així ens ho ensenya la realitat. I volen més. Apareix, per tant, la primera baixa (i legítima) passió: els diners, després de tot, en qualsevol venda els diners ho és tot.

Baixes i nobles passions

I apareixeran més passions entre els socis. Conviden al poderós xinès a Barcelona per demanar-li uns quants milers d'euros més. Però resultarà que el comprador s'encapritxa d'una de les sòcies, Sandra, i se l'emporta a Xangai. Això ho entorpeix tot. O no? No, ja que les intencions de Sandra són molt clares: “Jo no tinc cap estratègia, el cony és la meva estratègia”. I amb aquesta arma poderosa es va per l'Extrem Orient. La proposta amb què arriba Sandra, que potser s'ha excedit amb tanta estratègia, és la que fa trontollar qualsevol principi moral i lògic dels companys. “Em vol a mi”, els diu. “Us dóna 200.000 euros a cada un i us quedeu amb l'empresa”. Una bogeria! Com s'atreveix! Xina, fins ara considerada una potència emergent, passa a ser un país subdesenvolupat, masclista. Però l'oportunitat és... inquietant. A poc a poc, els socis es plantejaran com donar-li la volta a la truita, començant per esquivar aquestes traves morals que comporta la situació.

Alfredo Sanzol explica que va escriure aquesta obra (que va néixer d'un esquetx marca de la casa) per analitzar “com funciona la intel.ligència col.lectiva d'un grup”. I descobreix que el que busca l'equip de socis és la versemblança. Una opció que sembla desproporcionada, agosarada, agressiva es converteix en alguna cosa que beneficia a tots. El xinès deixa de ser un tirà per ser una bona persona, capaç de fer el que fa per amor. La companya, en lloc de vendre, ho està donant tot per l'empresa i la primera que es beneficia és ella... “Quan et aniries?”, És la pregunta que se'ls escapa als companys. Girs de paraules que emmascaren l'egoisme i les baixes passions que tots patim (o gaudim). I tot queda justificat, verosimilitzat: “En temps no gaire normals es fan coses no gaire normals”.

Una sorpresa reservada

El director atén referències com King Kong, en què “manen a una dona al monstre per salvar els altres”. El monstre en Aventura! hauria de ser el gegant xinès, clar, el que vol dir que el mal, en realitat, es presenta com a salvador. Però altres referències que reconeix Sanzol ens porten als sacrificis humans que realitzaven els asteques i altres civilitzacions precolombines, “un sacrifici per al Gran Déu”, en l'obra, per el xinès, convertit en Ésser Suprem per aquests empresaris com la sòcia queda reduïda a una simple víctima.

Però aquest déu... els salvarà? És la sorpresa que es guarda l'obra. Al ritme de la música de Fernando Velázquez, en una escenografia que canvia les atmosferes amb un focus, un canvi de melodia o una mirada cap a un altre costat dels actors, Aventura! ens reserva aquest final inesperat del qual l'autor extreu una conclusió poètica i pragmàtica alhora, una lliçó per afrontar els temps de crisi sense apocaments: “L'últim que es perd no és l'esperança sinó el sentit de l'humor, que és el que ens activarà la intel.ligència”.