El mirall del Grec

“Les arts escèniques són un acte comunitari on expliquem què ens està passant i per tant, diem qui som, on som...” Si a aquesta definició que dóna Ramon Simó, director artístic del Grec, hi afegim la de Hamlet segons la qual el teatre és el mirall de la societat, en un festival intens, de llarga durada (tot el mes de juliol, més de 60 espectacles) i que pretén ser actual, hi ha de quedar reflectida la nostra societat. Intentem aquí exposar breument les obres a través de les quals els autors o directors aporten el seu punt de vista, la seva queixa o la seva paròdia del dia a dia que vivim. “El teatre posa l’èmfasi en el què està passant”, sosté Simó. Per a això, i tal com promou la imatge del Grec d’enguany (una sèrie de caps oberts), “cal tenir el cap ben obert”.

Toni Casares, que dirigeix a la Beckett (del 4 al 28 de juliol) George Kaplan, de Frédéric Sonntag, es pregunta si és possible canviar el món de debò o, com sembla, qualsevol revolta està planificada, moguda pels fils del sistema. La resposta la dóna Sonntag a través d’una comèdia amb tres potes sobre les relacions entre política, ficció, Hollywood, espectacle... Un grup de joves activistes, des de l’anonimat, intenta posar en evidència la deriva cultural d’Occident (ens sona?); un equip de guionistes elabora un text per donar resposta a l’esfondrament del sistema de valors; un poderós lobby es prepara per fer front a una amenaça a l’entramat econòmic que controla...

A la Muntaner (del 3 al 28), Magda Puyo i Victoria Szpunberg fan una versió de Persona, d’Ingmar Bergman, a Alma i Elisabeth, amb les misèries del món contemporani, el buit existencial, l’amor, la maternitat i el mateix teatre com a preocupacions de l’actriu Elisabeth i la seva infermera, Alma. Les dones tenen més protagonisme en la proposta del Collectif Lyon.05, 100femmes, al teatre Grec el 19 de juliol, una experiència teatral única en la qual un centenar de dones de Barcelona expressen la seva opinió sobre el món actual i la relació que tenen amb la seva ciutat i amb el seu temps.

Qüestió d’utopies

Qüestió d’utopiesUna visió directa, sense embuts, de la realitat és la que ofereixen a Utopia (el 19, al Teatre Grec) tres escoles de teatre de Barcelona (Eòlia), Montpeller (La Cia. Maritime) i de Berlín (ETI –Europäisches Theaterinstitut). Creadors emergents de cadascuna d’aquestes ciutats han escrit tres obres breus en un projecte pedagògic en el qual ens parlen de les pors i els reptes a què s’enfronta una generació de joves abocats a la crisi i a la mundialització. (Sí, també els joves de Berlín...)

Dos dels creadors emergents més inconformistes són Ernest Collado i Iván Morales. El primer ens explica la història de Montaldo (de l’11 al 14 al teatre del CCCB), un icarià dels que va viatjar al Estats Units al segle XIX per fundar una comunitat de socialistes utòpics. Del desastrós balanç de les intencions d’aquests visionaris, Montaldo, mut i tímid, va ser l’únic que va “triomfar” convertint-se, segons la llegenda, en cap d’una tribu d’indis. Morales estrena Jo mai, també al teatre del CCCB (del 25 al 28), una obra de gènere negre sobre un grup de nois i noies que volen formar una banda de rock and roll, en la qual busquen l’afecte que mai no van tenir en les seves famílies.

Utilitzant com a fil conductor textos de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano, Lluís Danés ens presenta Wasteland, una mirada agredolça a la realitat dels pobres que malviuen entre deixalles, on busquen alguna cosa que els faci sortir de la misèria. Tot esdevé un poema ple de denúncia i d’esperança.

La companyia La Calòrica llença una mirada grotesca sobre aquesta societat contemporània amb La nau dels bojos (Mercat de les Flors, del 18 al 20). Arran d’una pintura de l’artista flamenc el Bosch, ens narra el viatge d’una barca amb uns personatges heterogenis a la recerca d’una terra en la què encara puguin viure. El món, tal com està, no els agrada...

Espai per als desnonats

Espai per als desnonatsLes hipoteques s’han convertit en tot un símbol de lluita. La Agrupación Señor Serrano es rebel.la d’alguna manera a certs abusos de poder que omplen portades dels diaris a Brikman Brando Buble Boom (Mercat de les Flors, 12 i 13) on defensa una cosa tan legítima com que tots tenim dret a una llar, diguin el que diguin els mercats. En una obra canyera, es construirà una casa que es convertirà en una peça més del gran joc d’interessos i influències, a ritmes frenètics i llenguatges ferotges, amb projeccions potents i amb referents molts clars de l’ideari universal. Una crítica dura però més que justificada i argumentada.

També crítica i dura és la versió de Rinoceront , de Ionesco (del 12 al 14 al Lliure de Montjuïc), que fa el francès Emmanuel Demarcy-Mota. És la història d’un poblet on tots els habitants, tret d’un, es van convertint en rinoceronts. Una advertència a una societat on tots ens convertim en rinoceronts per comoditat i peresa. Una al.legoria de la uniformització i el contagi ideològic.

I si hi ha una eina d’uniformització universal aquesta és la televisió. Albert Boronat i Carme Portaceli estrenen TV & misèria de la II Transició (del 18 al 20 en el Romea), una comèdia delirant amb la tele de fons i inspirada per la lucidesa i la ironia de Vázquez Montalbán. El muntatge, sota la lupa del pare de Carvalho, relata el dia a dia de l’Espanya d’Aznar, tan influenciat pel neoliberalisme desenfrenat que ha creat tantes desigualtats socials.

Per últim, volem destacar la visió de la memòria històrica en Subterrànies, sobreviure entre bombes (del 5 al 28 de divendres a diumenges), una visita teatralitzada a un refugi antiaeri que convida a reviure històries anònimes del nostre passat en una ciutat en guerra i en un temps de penúries. El Refugi 307, al Poble Sec, és l’escenari real on parlar de les sensacions que es van viure sota les bombes de la Guerra Civil.

Tot plegat, no sé ben bé si aquestes propostes, en clau documental, tràgica o còmica, ajuden a una altra idea que deixa anar Ramon Simó: “Cal ser capaços de processar idees i ser feliços”, però potser el camí és aquest i la tasca del teatre és precisament fer veure la realitat. I si la realitat és dura, caldrà buscar alternatives per ser feliços. “No resoldrem res, però avançarem una mica”, admet el director del Grec.

“Les arts escèniques són un acte comunitari on expliquem què ens està passant i per tant, diem qui som, on som...” Si a aquesta definició que dóna Ramon Simó, director artístic del Grec, hi afegim la de Hamlet segons la qual el teatre és el mirall de la societat, en un festival intens, de llarga durada (tot el mes de juliol, més de 60 espectacles) i que pretén ser actual, hi ha de quedar reflectida la nostra societat. Intentem aquí exposar breument les obres a través de les quals els autors o directors aporten el seu punt de vista, la seva queixa o la seva paròdia del dia a dia que vivim. “El teatre posa l’èmfasi en el què està passant”, sosté Simó. Per a això, i tal com promou la imatge del Grec d’enguany (una sèrie de caps oberts), “cal tenir el cap ben obert”.

Toni Casares, que dirigeix a la Beckett (del 4 al 28 de juliol) George Kaplan, de Frédéric Sonntag, es pregunta si és possible canviar el món de debò o, com sembla, qualsevol revolta està planificada, moguda pels fils del sistema. La resposta la dóna Sonntag a través d’una comèdia amb tres potes sobre les relacions entre política, ficció, Hollywood, espectacle... Un grup de joves activistes, des de l’anonimat, intenta posar en evidència la deriva cultural d’Occident (ens sona?); un equip de guionistes elabora un text per donar resposta a l’esfondrament del sistema de valors; un poderós lobby es prepara per fer front a una amenaça a l’entramat econòmic que controla...