El periodisme com a lliçó

Pòrtic va proposar a Montanyà escriure el llibre després de l'emissió del documental sobre el periodista que va emetre Televisió de Catalunya amb l'objectiu de completar la història de Xavier Vinader, expert en extrema dreta i crim organitzat, des de “els aspectes més durs fins als més anecdòtics”, explica l’autor en el pròleg.

El llibre amplia el que va ser la seva etapa de formació, des que era petit i descobreix que hi ha moltes coses que no s'expliquen de la guerra o quan va començar la seva militància política, primer a Bandera Roja i després al PSUC.

Apareixen fragments literals de les trobades entre Vinader i Montanyà en què el periodista parla de la seva infància: “Vaig néixer en una família de perdedors de la Guerra Civil, dels que van estar al costat de la República i van perdre. A casa meva, del passat no parlaven”.

El llibre dedica pàgines senceres a explicar com Vinader va començar a estudiar diversos grups d'extrema dreta. Primer va treballar per a la premsa del moviment, després va entrar a la revista Searchlight, especialitzada en extrema dreta i racisme, on va conèixer a Stieg Larsson que era el corresponsal de la publicació a Suècia. No hi falta el període en què es va exiliar, les seves missions especials a la Xina o quan va escriure sobre la IRA a Irlanda.

Montanyà va començar a escriure el llibre quan Vinader encara vivia i era coneixedor del projecte: “li va fer il·lusió i em va dir que podríem explicar més els escenaris”, comenta l'autor, que va estar en contacte amb Vinader fins que va morir a causa d'una pneumònia el 9 d'abril.

Explica que Vinader sempre deia que “el periodisme d'investigació no havia mort, però que estava a la UCI amb respiració assistida”. Per Montanyà “el cas Vinader també és l'embrió d'una actitud estatal que reprimeix a la premsa d'esquerres que està fent una feina que a l'estat no li interessa”. A Vinader li agradava estar en contacte amb molta gent, però també amb gent jove involucrada en mitjans alternatius. Sempre demostrava entusiasme pels nous projectes i a qualsevol hora podia parlar-ne.

Un reporter de raça

Xavier Vinader va començar a fer periodisme militant en la clandestinitat. No es cansava de repetir: “faig periodisme perquè considero que en un moment determinat una ploma o una màquina d’escriure pot ser tan útil com una arma per enfonsar una dictadura”.

Vinader va adquirir aquest compromís molt aviat. Era alumne dels claretians de Sabadell i un dels professors que més el van marcar en una determinada edat fou en Pere Casaldàliga, que llavors era un jove missioner que després va arribar a ser bisbe al Brasil i un dels pals de paller de la teologia de la lliberació. El pare Casaldàliga es va envoltar d’una colla de nois, Vinader era un d'ells, als quals va començar a inculcar les idees de la lluita contra la injustícia, la solidaritat i una determinada actitud de lluita.

Considerava que “en aquesta tasca sempre estàs caminant pel damunt de la fulla d’un ganivet”. Una vegada van explicar-li que els GAL havien muntat una operació per segrestar-lo, quan vivia exiliat a París. A casa dels seus pares, van posar una bomba; un grup d’extrema dreta va assaltar casa seva.

Era conscient que fer aquest tipus de periodisme, per exemple com a enviat especial en una zona de conflicte en guerra, la por era inherent. Un risc que calia córrer, però sempre pensant que amb aquest risc ja s’hi havia de comptar, anava de bracet amb aquest tipus d’especialitat periodística.

No coneixia els seus enemics. Xavier Vinader va procurar anar per la vida fent amics i els va trobar, en tenia molts. Fins i tot tenia amics d’extrema dreta, un terreny espinós que havia tocat i denunciat en nombroses ocasions.

Els últims anys Vinader s'havia tornat una mica escèptic, l’edat i els anys de professió t’hi tornen. Però mai va perdre la il·lusió. Si ho hagués fet, no hauria acceptat aquesta feina.