Guillén, un renaixentista del segle XXI

Juan José Guillén viu al barri de Gràcia de Barcelona tres dies a la setmana. La resta de dies s'escapa a Mollerussa, quan no viatja arreu amb les seves escenografies: Chicago, Montreal, Houston... Camisa blau cel, pantaló clar. Cara rodona, entrades força pronunciades, canós i un bigot poblat, com els que ja no es porten. És pertinent descriure'l, ja que bona part dels artistes de les belles arts són els eterns invisibles.

Mirada directa, bona oratòria. Li agrada parlar i quan agafa la paraula i ja no la deixa. Gairebé dues hores de conversa més tard, surto de casa seva sense haver pogut formular gairebé cap pregunta. Marxo amb un retrat fet a mida pel mateix artista. Hi torno dies després i l'abordo a preguntes. Agafa de nou la paraula. Rememoro tot el que m'ha explicat i dibuixo, ara sí, amb la meva paleta, el seu retrat.

Guillén, nascut a Fuente del Maestre (Extremadura), l'any 1947. Dibuixant i escenògraf, dues grans passions que l'acompanyen des de ben jove. Als anys 60, amb 20 anys acabats de fer i havent fet la mili, arriba de Manlleu per establir-se a Barcelona. Li agrada el dibuix i se li dóna bé. I per aquí és on prova sort. És troba una Barcelona que bull, una època, com ell mateix diu, “que et convida a picar l'ullet”, però hi ha molts dibuixants, i de molt bons. Ha de sobresortir i s'inventa el terme “còmic d'actualitat”. Comença col·laborant al diari Tele/eXprés, i a la revista Por Favor, sota l'auspici de Vázquez Montalbán, i li segueix una àmplia trajectòria editorial, a la revista Triunfo, a El Periódico, Muchas gracias, Presència, Arreu, La Calle, el Diari de Barcelona, La Vanguardia, El Món, Avui...

El seus dibuixos es van posicionant. Vinyetes en blanc i negre a llapis, successos fets a l'aiguada en pàgines d'interior, de camí cap a la caricatura treballa els caparrons, personatges de cos petit i gran cap. El primer, dedicat a Franco. Sense un estil propi que el caracteritza Guillén acomoda la seva manera de fer al lloc, al tema o al moment, sabent que l'espectador reaccionarà davant seu. Això s'evidencia amb les portades i les contraportades a color com les que fa per la revista Por Favor entre d'altres.

Amb aquestes arrenca una manera de fer. Parteix d'elements coneguts, figuratius i gairebé sempre amables, que criden l'atenció de l'espectador. Els descontextualitza, els reinterpreta i els mostra, buscant una complicitat amb el lector. Amb aquesta expressió gràfica quasi pictòrica omple portades de sàtira política i social que no deixen impassible a ningú. En Guillén sembla el precursor de Banksy en el món del paper.

En la mateixa època, mentre avança en la seva tasca periodística com a dibuixant, els seus volums agafen forma i es materialitzen en espectacles de directors com Fabià Puigserver. Ambdós s'estrenen a l'Institut del Teatre de Barcelona, en Guillén com a alumne i en Fabià Puigserver com a professor. És un bon moment per l'IT on en Hernan Bonnin debuta com a director. En Guillén no deixarà d'estar lligat a l'IT on més tard exerceix de professor, fins gairebé l'hora de jubilar-se.

Autor d'escenografies, figurins, artefactes i màscares per a múltiples òperes i muntatges teatrals, Guillén col·labora durant més de 20 anys amb Comediants. L'any 1981 crea la Comparsa Picasso, una proposta agosarada que tot i respectar les tipologies tradicionals de les comparses, suposa una renovació de les seves estètiques i alhora és un homenatge a Picasso en els cent anys del seu naixement.

Guillén reivindica els seus figurins “com a escultures dalt d'un escenari”. La seva primera idea ja és en volum. Al costat del llapis, on abans hi tenia el fang, ara hi te l'ordinador. Home nascut en l'època de l'analògic es va avançar al seu temps sent capdavanter amb un projecte digital l'any 1985, el programa de TVE i més tard de TV3, “Microclip”. Aquest artista, és un home multidisciplinari, o millor encara, un home renaixentista del segle XXI. Escultor, dibuixant, escenògraf, professor, pintor. Guillén.

Al llarg de tota la seva trajectòria professional ha realitzat un gran nombre d'obres i de totes elles n'ha fet el seu “Museu Particular”. Una mostra d'aquest és la “Suite Nonell” que presentà l'any 2013. Una sèrie de 4 fotos sobre tela i pintura acrílica. Una reinterpretació iconogràfica d'una instantània del pintor Nonell al seu estudi, feta pel fotògraf Francesc Serra. Aquesta sèrie ens remet a les portades de les revistes, aquest cop però, canvia de format i escenari, obrint-se al món expositiu.

Al mateix any, participa en una exposició organitzada per la Biblioteca Nacional de España, “La Transición en tinta china”, a partir de la qual l'any següent fa la donació de bona part de la seva obra gràfica publicada a premsa. I sense anar més lluny, el juny d'aquest any 2017 dóna bona part de documents gràfics d'espectacles i escenografies a la Biblioteca de Catalunya, amb un compromís, que aquest material estigui a l'abast del públic, que es digitalitzi i se'n faci una exposició. Un home ordenat, que es troba en bon moment per fer repàs de la seva trajectòria professional, satisfet en saber que bona part de la seva obra queda en bones mans.


Guillén. Un home fet a si mateix. Espectador i actor d'un moment. Amb el llapis i el paper, ha interpretat moments, ha explicat successos, ha expressat estats d'ànim. Darrera les màscares i a través del volum i el traç ha donat vida a reis, bufons, dracs i princeses, ha creat espais de somni. Com ell diu, ha sigut un privilegiat espectador des de la segona fila, títol del segon volum de les memòries que mai escriurà. El primer: “El negre vingut de Manlleu”.

Juan José Guillén viu al barri de Gràcia de Barcelona tres dies a la setmana. La resta de dies s'escapa a Mollerussa, quan no viatja arreu amb les seves escenografies: Chicago, Montreal, Houston... Camisa blau cel, pantaló clar. Cara rodona, entrades força pronunciades, canós i un bigot poblat, com els que ja no es porten. És pertinent descriure'l, ja que bona part dels artistes de les belles arts són els eterns invisibles.

Mirada directa, bona oratòria. Li agrada parlar i quan agafa la paraula i ja no la deixa. Gairebé dues hores de conversa més tard, surto de casa seva sense haver pogut formular gairebé cap pregunta. Marxo amb un retrat fet a mida pel mateix artista. Hi torno dies després i l'abordo a preguntes. Agafa de nou la paraula. Rememoro tot el que m'ha explicat i dibuixo, ara sí, amb la meva paleta, el seu retrat.