El maestro del Prado

Gràcies als ensenyaments d’un misteriós savi, un jove periodista descobrirà que alguns quadres emblemàtics del Museu del Prado transcendeixen el seu sentit aparent, visible, per esdevenir portes que comuniquen amb el transcendent, amb el “més enllà”. Així podrà desxifrar els missatges ocults que els grans pintors, mestres en sabers esotèrics, hi van deixar tancats a dins.

La novel·la de tema esotèric és un subgènere que, en principi, pot aconseguir la mateixa qualitat literària que qualsevol altre. És a dir, la temàtica d’aquest tipus de novel·les no té per què condemnar-les al racó dels llibres supervendes, sense dret a entrar en l’àmbit de la literatura “seriosa”. N’hi hauria prou de citar els exemples d’Edgar Allan Poe, Wilkie Collins, Conan Doyle i Umberto Eco. En la literatura espanyola, Arturo Pérez-Reverte ha demostrat en diverses de les seves novel·les que es poden tractar assumptes fulletonescos amb una gran dignitat literària. Un altre exemple podria ser la sèrie de Harry Potter, paradigma de la novel·la esotèrica juvenil de qualitat.

Però la veritat és que els autors citats són més aviat excepcions que confirmen la norma, perquè entre els escriptors de temes esotèrics predominen els que sobretot busquen l’èxit comercial a base de satisfer els gustos d’un públic massiu i poc exigent. Per això, quan a la contraportada d’una novel·la llegim que tracta de templers, sants greals, maçons, mòmies egípcies, etc. tendim a prejutjar-la, potser injustament, com una obra de mala qualitat. No obstant això, al mateix temps sentim una inconfessable temptació de llegir-la, perquè la revelació de secrets sempre ha fascinat l’ésser humà. Aquesta ambivalència s’accentua durant les vacances estiuenques, quan volem llegir de manera relaxada, sense especials exigències. El tòpic de les lectures d’estiu té, doncs, com tots els tòpics, força de veritat.

Tots aquests prejudicis se’ns han plantejat a l’hora de seleccionar, llegir i analitzar El maestro del Prado, de Javier Sierra, un dels nostres més prolífics i exitosos autors del gènere esotèric. Resulta inevitable relacionar El maestro del Prado amb El codi Da Vinci, de Dan Brown, una novel·la que va posar de moda el tema dels quadres amb claus esotèriques. Permeteu-nos el desvergonyiment estiuenc de dir que la novel·la de Brown no té cap interès literari i no té el més mínim rigor històric i cultural. És més: per culpa del seu enorme i inexplicable èxit comercial, mereixeria ser jutjada per delicte ecològic. O sigui, per haver provocat que milers d’arbres hagin estat sacrificats per fabricar milions de pàgines d’aquest llibre i de tots els que després han intentat emular. Tant de bo que tot aquest desastre serveixi per estimular el sorgiment d’un nou Cervantes que carregui contra aquests llibres de cavalleries moderns.

Però El maestro del Prado, tot i que té algunes afinitats temàtiques amb El codi Da Vinci, es diferencia clarament de la novel·la de Brown perquè el seu nivell de documentació històrica és molt superior. La qual cosa no és un gran elogi, perquè El codi Da Vinci no té documentació. Però cal reconèixer que Serra s’ha esforçat a donar un vernís de wikierudició a les seves elucubracions. Les dades sobre els pintors i les seves obres són correctes i de nivell divulgatiu, però també trobem algunes incursions en la bibliografia especialitzada. No falten, però, les inexactituds.

Les dades més xocants són les relacionades amb l’encarnació de Jesús. En la novel·la s’atribueixen a Déu Pare els embarassos de la Verge Maria i de santa Isabel. Per tant, Jesús i sant Joan queden convertits en germanastres i no en cosins: “Ambos niños habían sido concebidos por el mismo padre celestial, a través del mismo arcángel” (p. 31). El paper de Gabriel en aquests miraculosos embarassos no queda gaire clar, ja que més endavant s’afirma que era alguna cosa més que un simple missatger: “El arcángel Gabriel plantó la divina semilla en el vientre de María” (p. 189).

No cal dir que l’autor té tot el dret de qüestionar l’ortodòxia cristiana, que sempre ha defensat l’Esperit Sant com a pare de Jesús, un miracle anunciat a Maria per l’arcàngel Gabriel. Si aquesta era la seva intenció, hauria d’haver emfatitzat i argumentat molt més la negació d’un dels dogmes fonamentals del cristianisme, que ha inspirat tantes obres artístiques. Però, com que estem parlant d’una novel·la i no d’un tractat de teologia, l’escriptor hauria d’haver donat un tractament literari a aquest tema, que queda esbossat en analitzar alguns quadres de Rafael, però que després ja no té continuïtat en la resta de la trama argumental.

Aquesta és la principal limitació de la novel·la. Va plantejant diversos temes al fil dels comentaris sobre quadres del Museu del Prado, pintats per Rafael, Botticelli, Tiziano, El Bosco, Brueghel el Vell, El Greco... Però el comentari de cada quadre queda massa deslligat dels altres. Se suposa que els pintors d’aquests quadres formaven part, al llarg dels segles, de la mateixa secta d’il·luminats, però no es veu un missatge que els uneixi a tots.

Serveixin d’exemple els capítols vuitè i novè. El vuitè està dedicat a un misteriós missatge d’un no menys misteriós “señor X”. El missatge és qualificat d’“una llave para entrar en la gloria”. Consisteix en unes fotocòpies d’un article autèntic de la revista La Ilustración de Madrid, del 15 de gener del 1872. Es tracta d’una il·lustració del pintor Martín Rico, un dibuix de les restes momificades de l’emperador Carles V. El pintor acompanya el dibuix amb una llarga explicació de com va haver de realitzar-lo, se suposa que després d’haver obtingut permís per obrir la tomba del panteó reial de l’Escorial.

Per descomptat, l’article és curiós, però té poc d’esotèric, i no s’entén gaire bé per què el protagonista, mort d’impaciència, el “devora”, com si s’hi desvelés la mare de tots els secrets. Encara costa més veure la relació de l’article amb el capítol següent, dedicat al retrat de l’emperador pintat per Tiziano. El retrat és l’excusa per especular amb la llança que sosté el monarca, que s’identifica amb la mítica llança de Longinos, la que el soldat romà d’aquest nom hauria usat per ferir Jesús a la creu. La llança tindria poders sobrenaturals, etc.

De tot això se’n desprèn que resulta molt forçada la tesi de la novel·la: que els quadres analitzats són “mecanos creados por mentes ultrasensibles que lo último que buscaban era proporcionar placer estético” (p. 133).

Des del punt de vista literari, la novel·la es ressent d’un excés d’informació, que es va transmetent mitjançant llargs diàlegs entre el misteriós savi i el jove estudiant. La novel·la està narrada en primera persona pel jove, que exerceix de protagonista, però la seva configuració psicològica és molt esquemàtica. El mestre està també molt desdibuixat, no és més que un transmissor de dissertacions esotèriques. No queda clara la seva veritable personalitat, i tampoc les motivacions per les quals tria el jove com a deixeble seu, a qui tracta de fill.

Si els personatges són inconsistents, la intriga no ajuda a atreure l’interès del lector. A diferència d’El codi Da Vinci, a El maestro del Prado gairebé no hi ha escenes emocionants, tenses o violentes. L’esbós d’una relació amorosa es difumina gairebé sense explicació. El mateix passa amb la incipient intriga basada en la rivalitat entre els dos misteriosos savis.

L’acumulació d’informació estètico-esotèrica acosta l’obra més a l’assaig divulgatiu que a la novel·la d’intriga. Per això seria difícil adaptar-la al cinema. En canvi, no seria gaire complicat suprimir els llargs diàlegs i agrupar la informació en una sèrie de textos expositius independents, com comentaris específics de cada quadre.

A falta de personatges sòlids i d’una intriga ben dosificada, el desenllaç resulta forçat i bastant decebedor. Els rosacreus apareixen al final com una mena de deus ex machina que intenta deslligar de cop tots els nusos argumentals plantejats. Però, com que el protagonista no aconsegueix desvelar les claus de tants i tan profunds enigmes, transfereix al lector la recerca de la solució, tancada en un poemet. I llavors verifiquem el que ja sospitàvem: que la clau dels complexos arcans està molt a prop de la banalitat:

Afronta la mort.

Arrenca’t les benes.

Confia en la sort

i faré que comprenguis.