Si mañana muero

Una accidentada relació amorosa entre dos joves artistes (un pintor, Rubén, i una música, Marta) serveix de fil conductor d'una reconstrucció parcial de la Guerra Civil espanyola, focalitzada en un imaginari poble extremeny, Breda. Més que en els combats, la novel·la se centra en les vicissituds entrecreuades d’un seguit de personatges, la majoria del bàndol republicà

La Guerra Civil segueix sent una font inesgotable d'inspiració novel·lística. Durant molt temps la novel·la va servir de vehicle per al testimoni d'allò viscut o per a la defensa d'alguna de les ideologies que es van enfrontar en el conflicte. Però ara, setanta i tants anys després, el novel·lista pot recrear-ho amb tot el distanciament i amb tota la documentació històrica que desitgi. I també ha de tenir en compte que el lector ja coneix el marc general de la Guerra i els seus protagonistes, de maner que no cal que s'acumuli informació històrica per donar versemblança a la ficció. El lector actual només necessita unes quantes pinzellades i algunes al·lusions per situar els fets. Per això el novel·lista pot triar aspectes, àmbits parcials de la Guerra, guanyant en profunditat i riquesa de matisos el que perd en extensió i exhaustivitat.

Partint d'aquests pressupostos, Eugenio Fuentes ha emprès la seva novel·la més ambiciosa optant per concentrar l'acció narrativa en un espai fictici, anomenat Breda, clarament ubicat a Extremadura. I també ha reduït l'àmbit temporal: del juliol del 36 al maig del 37, al qual ha afegit una mena d'epíleg datat al novembre de 1951. Amb tot això ha volgut convertir la microguerra de Breda en un símbol de la Guerra que es desenvolupava a tota Espanya.

Però, és clar, per aconseguir aquest objectiu cal que l'ambientació històrica estigui molt cuidada, de manera que els detalls micro encaixin amb les dades macro. No obstant això, a Si mañana muero abunden les inversemblances, de les quals tan sols n’esmentarem les més significatives. Resulta poc creïble que els soldats republicans puguin escoltar la ràdio sense cap control dels seus superiors. Un dels programes que escolten és un debat en què “dos tertulians discrepen sobre la millor estratègia per conduir la lluita” (p. 240). En aquest ambient tolerant també poden comentar els plans del coronel Rojo, que està preparant (se suposa que amb el màxim secret) una ofensiva de l'exèrcit republicà (p. 258). Acabada la guerra, sembla massa fàcil que Marta passi la frontera francesa sense problemes i s'instal·li tranquil·lament a la França de Pétain, en un Tolosa lliure “dels tentacles nazis, les accions de la Resistència, els sabotatges i les represàlies” (p. 396). En aquest marc idíl·lic es convertirà en una afrancesada mestressa de casa.

Tampoc hi manquen els desajustos cronològics. La consigna “Resistir és vèncer” no és del 1937, sinó de l'últim període del govern de Negrín, poc abans del final de la Guerra (p. 207). I Marta no podia seguir combatent com a miliciana “pocs mesos” abans de la fi de la Guerra (p. 386), perquè l'Exèrcit Popular, creat l'octubre de 1936, va excloure del combat les dones.

Si ens fixem en la configuració dels personatges, veiem que els del bàndol republicà mostren conviccions republicanes genèriques, però sense sectarisme de partit, sense radicalisme. Tena i Mena representen el comunisme i l'anarcosindicalisme, respectivament, però són molt amics i es respecten. Les seves discrepàncies polítiques amb prou feines donen per bromes i ironies. Si fossin realment representatius de les seves respectives opcions ideològiques, no haguessin tingut lloc els sagnants enfrontaments entre anarquistes i comunistes de maig de 1937 als carrers de Barcelona.

Aquesta atípica cordialitat no només afecta la caracterització d'aquests dos personatges. Són freqüents les confusions entre els programes polítics d'uns i altres. El Partit Comunista d'Espanya mai no va proposar com a consigna “Mort al capitalisme internacional!” (P. 184), perquè anava contra la seva política de presentar el bàndol republicà com a democràtic o antifeixista a seques, no com a defensor d'una revolució anticapitalista. Tampoc va impulsar la col·lectivització de bestiar ni de terres (p. 255). Al contrari, va desmantellar violentament les col·lectivitats anarquistes d'Aragó.

També trobem inconsistències en els personatges del bàndol franquista. Ugarte és un falangista fanàtic, que va pels pobles executant republicans. Però, en la postguerra, no obté els càrrecs que mereixeria, i queda una mica marginat i decebut. Que el 1951 estigui llegint un llibre, Sonetos a la piedra, de Dionisio Ridruejo, és un detall que sembla insinuar que està evolucionant cap a posicions antifranquistes (p. 443). Bé està, podria ser. Però no seria representatiu de l'evolució majoritària dels falangistes, entre els quals Ridruejo sempre va ser una rara excepció. Tampoc no és representatiu dels terratinents espanyols l’aristocràtic Jerónimo de las Hoces, que més aviat sembla un gentleman que manté una exquisida equidistància entre els dos bàndols.

Totes aquestes incoherències històriques, unides a un excés de personatges excepcionals, atípics, impedeixen que Breda pugui ser un microespai fictici, però simbòlic de la Guerra Civil en el seu conjunt. I també que sigui representatiu dels pobles d'Extremadura, on la guerra va arribar a extrems de gran crueltat, com la famosa matança de la plaça de toros de Badajoz.

Aquests desajustos podrien ser petites taques si estiguessin inserits en una estructura argumental sòlida, consistent. Però la novel·la peca d'indefinició a l'hora d'establir una clara jerarquia temàtica i un criteri d'ordenació argumental. Oscil·la entre la diversitat de punts de vista i el tradicional punt de vista del narrador en primera persona (Rubén). Però el resultat no és ni una polifonia com la de la gran novel·la de Vasili Grossman, Vida i destí, ni una novel·la de tall vuitcentista basada en el protagonista.

La novel·la comença amb un tens xoc entre Rubén i Jerónimo de las Hoces en una galeria d'art de Madrid. Quan tots dos es retroben a Breda, en plena guerra, sembla que la trama argumental girarà al voltant del conflicte entre l'art i la ideologia o els diners. La trobada entre Rubén i la violista Marta reforça aquesta línia argumental, però aviat es dilueix enmig d'altres temes.

El mateix passa amb la incipient hegemonia narrativa de Rubén, l'únic personatge que narra en primera persona. Quan desapareix el seu protagonisme, sembla que serà Marta la que prendrà el relleu, però l’haurà de compartir amb d'altres personatges secundaris, com el ferrer o el barber del poble, que introdueixen històries interessants, però massa extenses i esqueixades de les altres.

La indefinició del protagonisme repercuteix en la del tema bàsic de la novel·la i, per tant, en el seu possible missatge. Al final de la novel·la conflueixen totes aquestes indefinicions. L’epíleg està datat d'una manera molt precisa: 19, 20 i 21 de novembre de 1951, dies en què el règim franquista commemorava el XV aniversari de la mort de José Antonio. En quina situació es troben els personatges en aquests dies?

A Toulouse, Marta s'ha convertit en una petita madame Bovary, dedicada a la seva família i sense cap activitat política, amb la seva vocació musical frustrada. El ferrer de Breda no accepta entrar en una empresa americana de tractors, fet que podria interpretar-se com un rebuig a la industrialització i el progrés. I el terratinent i el falangista comparteixen les seves mútues decepcions. Ells són els que van a netejar les ruïnes provocades per la guerra al poble, per a “que no en quedi res” de la tragèdia que les va ocasionar.

Així doncs, quinze anys després del dur xoc entre les dues Espanyes, ni vencedors ni vençuts tenen projectes esperançadors, ni per a les seves vides ni per al país. Passada la sacsejada de la Guerra Civil, Breda (és a dir, Espanya) va a quedar neta dels vestigis materials del conflicte, i així tornarà al seu estat anterior: novament ensopida, submergida en el seu ancestral endarreriment.

Aquesta inconsistent estructura narrativa global no impedeix que en el seu interior poguem trobar fragments d'alt nivell literari. Val la pena destacar les pàgines dedicades a descriure les pintures de Rubén i a reflexionar sobre l'art. Són especialment impressionants les descripcions de bodegons, que recorden els del pintor de Badajoz Manuel Fernández Mejías (1911-1989). També són molt valuoses les descripcions de la música de viola que interpreta Marta.

Encara que quasi bé sense relació amb la trama argumental principal, les trenta pàgines (329-359) dedicades a un tall de cabell del general Franco són antològiques. En un to gairebé esperpèntic, aquesta situació anecdòtica arriba a reveladors i altíssims nivells d'anàlisi psicològica de la tortuosa personalitat del dictador. Sens dubte, aquestes pàgines són un dels majors encerts de la novel·la, i podrien formar un relat a part o ser adaptades al teatre o al cinema.