Acció exterior catalana: temps de propostes

José María García-Margallo i el Govern de l'Estat han mogut fitxa amb la seva llei d'acció exterior. A Catalunya s'ha interpretat d'una manera esbiaixada, com un atac a la pluralitat de veus fora de casa nostra i com una crida a tancar files darrera una estratègica conjunta.

Però la veritat és que quan surts fora, l'anecdotari centra el seu repertori en els conflictes i desencontres entre ministeris i organismes de l'Estat, més que entre aquest i les autonomies i la resta d'administracions i ens públics que tenen presència a l'estranger. Quan vas a fer cooperació al desenvolupament, que és el terreny on poden tenir més marge d'acció autonomies i municipis, amb el temps s'ha anat imposant la lògica de la concertació entre tots els actors externs i interns als països on s'actua.

Així que no hi ha tant d'espai per sortir-se del guió i fer entremaliadures diplomàtiques. Imagino que igual passa amb l'acció de promoció econòmica, on a més hi ha interessos molts semblants i els esforços semblen tenir un caràcter molt més additiu.

Deriva autocràtica i recentralitzadora en la lletra l'esperit de la llei estatal? Molt probablement, però no fem anàlisis epidèrmics i de manual per a tot, i sobre tot, aprofitem per reflexionar com ens afecta i què podem fer com a societat que també vol tenir una acció internacional.

En primer lloc, Catalunya podria tenir algun instument semblant per coordinar millor la seva acció exterior. La idea del ministre Margallo no és gens dolenta, tot i que no ens convenci massa la seva concreció. Recordo que no fa tant de temps em va tocar connectar dues grans administracions públiques catalanes que estaven treballant al mateix país africà, sense que l'una sabés de la feina de l'altra. Hi ha hagut esforços i avanços, no es pot negar, però falta molt de camí per a que els recursos que surten de l'acció pública catalana estiguin satisfactòriament coordinats.

I a aquestes alçades del partit, caldria fer-ho comptant amb la societat civil organitzada, que treballa i té una projecció internacional superior a moltes d'aquestes administracions. De vegades, una entitat de cooperació ben posicionada a un país pot aconseguir més i millors contactes i influència que una administració que amb prou feines manté un representant regional. El que és ridícul és que després, a casa nostra, aquest potencial només es tradueixi en participar en comitès, consells i taules poc més que ornamentals.

Margallo no entra a fons en la gestió dels recursos i ho hauria de fer, per ètica i estètica. Sempre recordaré l'estupefacció d'uns companys d'entitat, en missió a Etiòpia, en descobrir el més que ben dotat celler del nostre ambaixador a Addis Abeba, qui molt amablement l'havia compartit mentre seguien les evolucions del Barça a una eliminatòria europea.

No sé com estan les delegacions catalanes a Nova York o París, però a la resta del món fem bondat i ocupem el nostre raconet a les embaixades, que també les paguem, caram. Deixeu-me dir que jo les compartiria amb tots els països europeus, però que mentre això no arriba, potser a Managua, el Fons Català de Cooperació i la Generalitat podrien compartir seu i recursos, no? O pagar a mitges el representant per la regió andina entre la Diputació de Barcelona i l'Agència Catalana de Cooperació, no trobeu? O a Maputo, o a Casablanca.

Què ens impedeix tenir una coordinació real, amb pressupostos, recursos i estratègies conjuntes a casa nostra? O una agència o estructura executora única? Precissament ara, quan als tres nivells administratius a Catalunya predomina la mateixa opció política. Seria molt demanar tenir un òrgan amb prou capacitat per tirar endavant aquesta feina, de manera realment plural i participativa?

Durant aquests darrers mesos, hem hagut de sentir massa cops que sobraven entitats de cooperació en ares a l'optimització de recursos. Em permeto demanar ara a les administracions, no ja que es fussionin com elles ens demanen a nosaltres, pensant que som empreses, sinó que facin un esforç real i sincer per articular tots els recursos de l'acció exterior. No hi ha d'on retallar més, s'ha d'estar al món i cal inventar noves formes.

Si no ens agrada el concepte autoritari de política exterior del ministre Margallo, fem-ne un altre, però no li donem les culpes de tot el que ens passa. De moment, els moviments a Catalunya són crear òrgans comunicatius per explicar el procés sobiranista, fer gires per països africans amb recursos de cooperació i objetius més aviat empresarials i negar-se a reconèixer el deute amb les entitats de cooperació, els actors probablement més eficients de tots.

José María García-Margallo i el Govern de l'Estat han mogut fitxa amb la seva llei d'acció exterior. A Catalunya s'ha interpretat d'una manera esbiaixada, com un atac a la pluralitat de veus fora de casa nostra i com una crida a tancar files darrera una estratègica conjunta.

Però la veritat és que quan surts fora, l'anecdotari centra el seu repertori en els conflictes i desencontres entre ministeris i organismes de l'Estat, més que entre aquest i les autonomies i la resta d'administracions i ens públics que tenen presència a l'estranger. Quan vas a fer cooperació al desenvolupament, que és el terreny on poden tenir més marge d'acció autonomies i municipis, amb el temps s'ha anat imposant la lògica de la concertació entre tots els actors externs i interns als països on s'actua.