L'altre gran recapte

Estem d’enhorabona: el Gran Recapte ha recollit 3.075 tones d’aliments, superant així el rècord de l’any passat. Ens hem de felicitar i agrair la col·laboració a tots els que hi han participat: organitzadors, voluntaris i ciutadans que han contribuït per cobrir una necessitat bàsica de moltes persones i famílies que avui pateixen situacions crítiques de manca de recursos. La iniciativa dels bancs d’aliments, organitzacions no lucratives sorgides específicament per respondre a aquesta necessitat, ha estat molt important i s’ha convertit en un referent en l’escenari assistencial, fonamentat en el principi cristià de donar al que té gana.

Una de les persones que més treballa per impulsar aquesta iniciativa, l’amic Antoni Sansalvadó, deia fa temps en una entrevista que l’èxit dels bancs d’aliments és el major fracàs de les polítiques socials i de l’Estat del benestar. Aquell dia vaig pensar que estava plenament d’acord amb ell i em vaig alegrar que, precisament ell, ho pensés així.

Tot i que reconec l’aportació de la població que col·labora amb donacions de productes alimentaris, que en alguns casos representen un fort sacrifici i un gran acte de solidaritat, no puc deixar de dir que no ens podem donar per satisfets amb aquesta pràctica i vull compartir algunes reflexions.

Des de l’òptica cristiana, diria que el que més valor té no és donar allò que ens sobra o que no afecta en res a la nostra vida, sinó compartir el que tenim i valorem; partir en dos la nostra capa com va fer Sant Martí per abrigar qui no en tenia cap. I això és quelcom més difícil. És una actitud que va més enllà de les pròpies creences ètiques o religioses en el moment en què introduïm els valors que sustenten l’Estat del benestar, basats en la responsabilitat dels poders públics de reconèixer i garantir els drets de les persones. A partir d’aquesta premissa, l’Administració ha d’exercir la seva competència per redistribuir les riqueses i construir una societat més justa i equitativa en la qual el ciutadà, com a subjecte de drets i deures, gaudeix de la protecció de l’Estat.

Si parlem de polítiques socials hem de subratllar que les situacions d’urgència que darrerament estem vivim estan provocant un canvi en la seva orientació. Avui ens trobem amb polítiques reactives que miren de respondre a les necessitats més urgents i peremptòries, que entenc que no es poden ignorar, però que en cap cas haurien de fer oblidar les accions a més llarg termini, de caràcter proactiu i preventiu. Accions que incorporin mesures menys conjunturals i més transformadores per construir una societat en la qual, gràcies a processos d’empoderament i de suport a la persona, s’aconsegueixi una ciutadania autònoma i corresponsable.

I si està clar que existeix una responsabilitat pública, també cal recordar que existeix una responsabilitat cívica que sembla que la gent no s’acaba de creure. Es tracta de pagar els impostos que ens corresponen, de no defraudar amb activitats en el marc de l’economia informal, de no perseguir grans sumes de diners amb negocis fàcils o poc clars, de no pretendre cobrar comissions o altres sobresous per assolir guanys desorbitats. En definitiva, d’acabar amb les pràctiques que han fet que la diferència entre els més rics i els més pobres al nostre país sigui cada vegada més gran.

Proposaria un gran recapte centrat en una major justícia social en el qual cadascú donés allò que està obligat a donar en impostos i es comprometés a ser honest en totes les activitats de la seva vida. De ben segur que, si apliquéssim aquests principis, no caldria realitzar cap altre recapte d’aliments.