La Fundació Tàpies s’omple de postals
Des de ben jove, Oriol Vilanova dedica els diumenges a perdre’s pels mercats de puces. Va ser així com va començar a col·leccionar un objecte tan modest com les targetes postals. Son peces que suren a les paredes entre multitud d’objectes però que en el seu moment van viatjar per tot el món. Oriol Vilanova, arquitecte de formació, compleix amb el ritual d’aquests tipus de mercat i fa un regateig a consciència abans d’adquirir una postal. Una acció totalment inversa a la dels grans col·leccionistes d’art.
Oriol Vilanova ha convertit ara aquesta passió en una obra de museu: 27.000 postals de temàtiques ben diferents exposades a la Fundació Tàpies sota el nom ben significatiu per ell de “Diumenge”.
Totes les parets estan folrades de postals, des del terra fins al sostre, amb la intenció de que espai i obra convisquin fins que contingut i contenidor arribin a ser gairebé un de sol. Postals de gats, postes de sol, monuments, capitells, arcs de triomf, interiors, parcs, museus, restaurants, arbres, flors, vaixells, ocells, paisatges marins, muntanyes, ponts, ruïnes, portes, escultures, rius...
La devoció de l’artista pel col·leccionisme s’ha convertit gairebé en una obsessió. I acudir cada diumenge al mercat de puces, en un compromís. Per ell és com acudir a un santuari, on objectes tan banals com una postal recuperen el valor al ser adquirits. Actualment te al seu abast una col·lecció de 34.000 postals, però aquesta acumulació no para de créixer i fa que l’obra “Diumenge” sigui provisional.
L’obra ocupa tot l’espai. És un sense fi. Les postals estan curosament ordenades per temes i colors. Això fa que la continuïtat cromàtica, semblant a la d’una paleta de pintor, es difumini, i reforci encara més la sensació de conjunt entre les dues plantes de l’edifici.
El primer pis es sosté per un seguit de columnes a banda i banda. De totes elles, quatre no són originals, han sigut afegides per l’artista. Unes marques al terra són testimoni de la paret divisòria que hi havia en aquesta sala, construïda l’any 1993, i que l’artista va fer enderrocar.
A aquestes dues accions s’hi suma una tercera, no menys important en una exposició: la il·luminació. Unes tires de leds, que s’usen habitualment en oficines i despatxos, unifiquen visualment tots els nivells de les parets. El resultat és evident: les 27.000 postals s’esdevenen com un tot continuo.
Aquesta percepció del tot, aquest sensació de verticalitat, s’accentua també per la manera com estan posades les postals. L’artista les ha disposat verticalment. Aquesta posició recorda a les imatges captades per un mòbil. Imatges repetides fins l’infinit que comprimides donen com a resultat un tot, una sola imatge. I que el zoom va descomprimint i es van identificant, i passen a ser úniques, o repetides, i similars, o formant un grup, siguin jardins, boscos, pomes, o plats, vaixelles, escultures, Davids de Miquel Angel, objectes religiosos, ciutats o muntanyes.... i deixen de ser un tot i passen a ser una suma de diumenges.
En un racó de l’escala que no mesura més de vint centímetres d’amplada i encara no dos metres d’alçada hi ha un munt de postals, entatxonades dins la paret, una damunt de l’altra. És la col·lecció de 27.000 postals que ocupa els dos espais de la Fundació. La col·lecció de postals que l’artista te al seu apartament de Brussel·les guardades, ordenades i numerades en set caixes.
Aquest racó, monocrom, estret i concís és la rèplica de “Diumenge”, un tot extens i dissemblant, i i al mateix temps l’impàs a una altra exposició, “Tàpies, Objectes”. Una mostra del Tàpies més madur, el Tàpies objectual. Objectes que prenen un altre sentit quan es descontextualitzen. Dignificats i utilitzats com a motiu de reivindicació i com a protesta, prenent lloc a la paraula.
Aquesta exposició del Tàpies objectual, conviu amb un tast de la figura Brossiana. Un petit homenatge al poeta Joan Brossa. Cinc o sis notes casolanes i molt personals, manuscrites pel mateix poeta, es troben distribuïdes al llarg de la paret entre aquests objectes també quotidians i alguns d’ells molt personals, que extrets del seu lloc d’origen et sorprenen, o si més no et fan reflexionar.
