Gemma Ubasart: “Mai cap partit amb opcions de govern a Espanya havia defensat el dret a decidir”

Gemma Ubasart (Castellar del Vallès, 1978) acaba de confirmar el que era un secret a veus: Serà candidata a la secretaria general de Podem a Catalunya. El líder indiscutible de la formació, Pablo Iglesias, li ha dipositat la confiança des del primer minut per articular el braç català de la seva formació. Però no només això. Un dels principals reptes de la també secretaria de Plurinacionalitat és obrir una alternativa que superi la corrent independentista i que, a l’hora, trenqui amb el federalisme clàssic i l’Espanya recentralitzadora. Parlem amb ella en un bar de Sants sobre l'efecte que pot tenir la irrupció de Podem envers el procés sobiranista.

Amb els òrgans de Podem Barcelona constituïts, ara toca Catalunya. En quin punt esteu?

Doncs en ple procés de constitució. De fet, igual que a totes les comunitats autònomes de l’Estat. Ara ens toca elegir el Consell Ciutadà i el Secretari General de cada territori, que són els nostres òrgans de direcció.

Et presentes com a Secretària General. Això vol dir que, si surts escollida, seràs la cap de llista?

No necessàriament. De fet, la meva tasca serà buscar les millors persones. Una cosa són els òrgans de direcció i una altra la futura llista electoral que també s’haurà de sotmetre a un procés democràtic. A Podem són els inscrits els que hauran de votar els futurs candidats i candidates. El dia 25 es publicarà la llista definitiva dels candidats, i dos dies més tard arrencarà la campanya. Les votacions es faran entre el 9 i el 13 de febrer i els resultats es faran públics el dia 14.

L’avançament electoral us posa a prova?

Sempre hem sabut que ens podríem trobar davant l’excepcionalitat d’un avançament electoral. I teníem dues opcions: o bé precipitar el calendari de constitució interna i, per tant, fer més curt un procés que demana temps; o bé continuar amb el calendari que teníem previst i, en cas, d’anticipades, assumir-les com una excepcionalitat. I així ho estem fent. Creiem que podrem abordar el repte amb qualitat tan a nivell de persones, com de programa polític. No hem volgut que la conjuntura que viu Catalunya ens condicionés els nostres temps. És cert que si s’haguessin plantejat abans de les municipals hauríem d’haver corregut més, però de cara el 27 de setembre no ens fa por assumir el repte.

El que sembla irrenunciable és la voluntat de fer aquest pas sols.

A priori, sí. Aquesta és la nostra intenció i així ho vam aprovar.

No seria el moment d’articular una confluència de les esquerres a nivell català? Actors com ICV-EUiA o Procés Constituent així ho sol·liciten...

Hem fet saber als líders de les diferents formacions que han parlat d’aquesta possibilitat que la nostra prioritat, ara per ara, és anar sols. Crèiem que és el millor camí per complir amb el nostre objectiu: trencar el taulell actual i anar a buscar la seva centralitat. I això, pensem, que només ho pot fer una formació nova i rupturista com la nostra.

Les vostres línies vermelles són no pactar amb “la casta”. El dia a dia de la política us pot portar a votar o pactar algunes qüestions de l’agenda social amb aquestes formacions...

Nosaltres volem trencar l’hegemonia del bipartidisme estatal, però també d’altres partits de la casta, com CiU a Catalunya o el PNV al País Basc. A tots ells els hi volem disputar l’hegemonia. Ara bé, una cosa són els pactes, i una altra defensar el nostre programa. La nostra intenció és configurar un programa molt potent de rescat ciutadà per pal·liar l’emergència social que viu una part important de la ciutadania catalana. Un paquet de mesures urgents i emergents, que combinarem amb un programa de desenvolupament econòmic i social per aconseguir majors nivells d’igualtat. Anirem a defensar aquest programa al Parlament, al Congrés, i allà on sigui. Totes les forces polítiques que ho defensin, ens trobarem en les votacions i en el dia a dia.

Per tant, si cal hi pactareu...

A Podem ens hem dotat d’uns mecanismes de fer política per facilitar que les decisions clau les prengui la ciutadania. Per tant, els inscrits a Podem podran votar aspectes fonamentals. Ho estem fent ara en l’elecció directa dels candidats i es podrà fer per decidir pactes de govern, en cas que n’hi hagi. Coincidir en una votació no ho consideraria com un pacte.

El 'procés' ha inclòs prou l’agenda social?

Nosaltres partim de la idea que hi ha una crisi de règim que té tres dimensions. I no les separem. La primera crisi és política: tenim uns partits, als que nosaltres ens referim la casta, molt afectats per la corrupció, el finançament il·legal i la naturalització de beneficis i de prebendes amb determinats càrrecs públics. A més, una crisi social. Hem vist la incapacitat de blindatge dels drets socials. I, finalment, la crisi territorial. Un model autonòmic que ha tocat fons. No només per les nacions que volen decidir més coses, sinó també pels territoris que en volen retornar competències. La nostra proposta aborda les tres crisis com un tot.

Hi ha hagut formacions que han incorporat molta càrrega social al procés sobiranista. Tot i que des de Podem s’ha associat molt el procés a CiU...

En els últims dos anys, des de les darreres eleccions, la política catalana ha girat al voltant del debat nacional. No hi ha hagut grans debats, com sí que ha passat en altres moment de la història d’aquest país, sobre polítiques públiques, educació, sanitat, protecció social i laboral. És veritat que hi ha hagut actors polítics que hi han posat l’accent. Però no hi ha hagut un debat col·lectiu, que ens impliqués a tots. Això no vol dir que no hi hagi hagut espais, com al voltant d’ICV i la CUP, amb propostes interessants. Al marge dels partits de la casta, segur que ens posaríem d’acord amb d’altres en polítiques públiques.

Inclous a ERC?

Sí... Històricament ERC ha proposat política pública, al marge de l’estratègia política d’aquest últim període, molt vinculat al que ha fet CiU. Però no és pot dir que ERC no té un ADN amb un component progressista.

Quina és la relació idònia per a Podem entre Catalunya i Espanya?

Nosaltres estem d’acord amb el dret a decidir. Dit això, la crisi territorial s’ha d’assumir d’una manera molt més complexa de com ho estem fent. Fins ara, només estem abordant la crisi de l’Estat de les Autonomies des del dret a l’autodeterminació perquè hi ha un conflicte a Catalunya. I ja ho hem dit, si Catalunya vol exercir aquest dret l’ha de poder exercir. Però també cal una proposta de reformulació del model territorial. És a dir, ara mateix només tenim la dualitat d’independència o Espanya centralista. Nosaltres creiem que es pot trobar una fórmula on les diferents nacions puguin trobar-se còmodes dins l’Estat Espanyol. Dient i deixant clar que si Catalunya se’n vol anar, ho ha de poder fer. Però en cas que no se’n vulgui anar ha de poder tenir una altra opció.

Quina?

Primer de tot, reconèixent la plurinacionalitat. La Constitució Espanyola no ho està fent. Hi ha una nació que està per sobre i unes altres per sota. Hi ha una llengua que està per sobre i altres per sota. Cal reconèixer llengües i cultures a un mateix nivell. Un segon element hauria de ser un nou model de finançament. Però no a l’estil de CiU d’anar a Madrid a veure que cau. Cada territori ha de poder exercir les seves competències amb qualitat, cosa que no està passant. I amb uns paràmetres universals de repartiment i transparència dels recursos. I, finalment, un tercer element que serviria per determinar encaixos. El Cafè para todos ha generat comunitats amb massa competències i altres amb massa poques. No pot ser que estiguem generant uns moviments centrífugs i centrípets. Hem de pensar un model on cada territori se senti còmode. Ara bé, o ampliem la perspectiva i canviem l’angle, o no ens en sortirem. Ara mateix la política catalana gira sobre si mateixa.

Parles d’un model a cavall del federalisme i d’un de tall més confederal?

Crec que no hi cap en les etiquetes que tenim ara. Ens l’hem d’inventar. La clau està en què cada territori pugui trobar el seu encaix.

Encara que aquest encaix s’expressés en el desig de ruptura?

Bé, és que aquest model que t’estic explicant només es pot aplicar si hi ha un reconeixement del dret a l’autodeterminació. Per tant, només és aplicable si hi ha la voluntat dels territoris de compartir un projecte amb el conjunt de l’Estat.

I en cas que aquest territori vulgui anar-se’n quin seria el mecanisme?

Nosaltres defensaríem un referèndum com el que s’ha fet a Escòcia.

I en una hipotètica Catalunya independent, Podem tindria sentit?

Sí. Podria tenir-lo, perquè no? El nostre programa seria igualment un dic contra el país que vol construir CiU.

El que expliques contrasta amb el fet que hi hagi sectors de l’independentisme que us vegin amb certa desconfiança...

Mai cap partit amb possibilitats de governar Espanya havia defensat el dret a l’autodeterminació. Per tant, és lògic que des d’alguns sectors hi hagi escepticisme. Val a dir que IU sí que ha reconegut aquest dret, però Podem és el primer que ho fa amb possibilitats reals de disputar el Govern al bipartidisme. Al cap i a la fi, no estem fent res més que situar-nos en el sentit comú: Podem està dins del 85% de la població catalana que vol desencallar aquest conflicte votant. I així ho tenim recollit en el programa electoral dels únics comicis als que, fins ara, ens hem presentat –les Europees— i en els documents de Vista Alegre.

Hi ha companys teus que defensen la unitat indissoluble d’Espanya. Això forma part dels riscos de constituir un partit després d’un gran èxit electoral o és realment una corrent rellevant en la formació?

El problema és el mateix que es pot trobar qualsevol partit en formació. I més Podem que té representació institucional abans de tenir els òrgans de direcció constituïts. Fixa’t que primer hem obtingut eurodiputats i després hem començat el procés d’elecció dels òrgans legítims. El procés que fa Podem és transparent i, per tant, és molt més visible. En aquest moment les persones legítimes són les direccions estatals i locals. Hi ha molta gent que ha parlat com a Podem sense estar legitimada per fer-ho. I això encara és especialment greu quan el què es diu està fora del programa.

No és el cas de Villarejo, amb molta legitimitat dins la formació malgrat tenir moltes reserves en la qüestió sobiranista...

És una persona molt important en el cap de la lluita contra la corrupció. Ens està ajudant molt en aquesta matèria.

Llegint els resultats electorals de les europees a Catalunya, Podemos trenca esquemes en zones populars i d'arrel castellanoparlant com Torre Baró (10,3% del vot), Canyelles (9,2%) o Ciutat Meridiana (8,3%). Zones on, segurament, el consum de cadenes estatals és més alt. Teniu la sensació que heu arribat més via mediàtica que no pas des del municipalisme?

Mira, quan no tens recursos de cap tipus, quan estàs fora d’un marc institucional i quan estàs fora dels canals formals, has d’aprofitar qualsevol tipus de recurs. Crec que figures com la de Pablo Iglesias i altres companys saben utilitzar aquesta escletxa en els mitjans de comunicació i, a partir d’aquí, construir una estratègia comunicativa. En un primer moment, la via mediàtica és l’únic recurs que hi ha. Després s’afegeixen uns altres tipus de recursos, com els cercles. Crec que s’ha fet una utilització intensiva i molt intel·ligent. Sense accés a les institucions s’ha pogut muntar un partit i una estratègia amb possibilitats de disputar el govern.

I això és nova política?

Entenem que nova política és inventar-se una nova forma de militància. I això fem. Ens estem inventant una activitat política diferent a les militàncies clàssiques dels partits de masses. Estem acostumats a entendre la militància en un sentit clàssic. Persones que treballaven 8 hores, sovint homes, perquè les dones es quedaven a casa i no participaven, espais organitzatius als llocs de treball, a les fàbriques. Això genera un tipus de militància amb etapes glorioses com els 30 anys de l’Estat de Benestar, d’organització fordista de la societat. Això, actualment ja no és així.

Però la resta de partits també han superat aquest marc que descrius...

El que més diferencia Podem de la resta de formacions és la participació directa. No només és dels militants i dels afiliats, sinó de totes aquelles persones que s’hi senten identificades. La conjuntura de precarietat i mobilitat actuals i les ganes de participar en política expressades en moviments com el 15-M ens obliga a inventar noves fórmules. Encara que les persones que se sentin identificades amb el projecte només hi puguin dedicar poc temps. És igual. Si es pot donar un assessorament puntual perquè un és expert en determinades coses, benvingut serà. Volem trobar fórmules perquè tothom que se senti de Podem pugui aportar al partit allò que vulgui. Fugint d’un format en què calgui dedicar molt de temps. Per això tenim un banc de talents on tothom es pot oferir, a banda dels nostres espais de militància, com ho són els cercles. L’element fonamental, es tingui la relació que es tingui, amb més o menys implicació, és que tots els inscrits podran votar en igualtat de condicions.