“Tothom hauria de tenir uns mínims econòmics per no haver de fer cua perquè li donin arròs o oli”

Àngels Guiteras deixa la presidència de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya el proper 16 de juliol. Ha ocupat el càrrec els darrers sis anys (dos mandats de tres anys) coincidint amb un període on la crisi econòmica ha marcat la nostra societat i, especialment, l’atenció i els serveis socials. Ha combinat la gestió de la Taula i la gerència de l’Associació Benestar i Desenvolupament, dedicada a ajudar les persones i comunitats en situació de vulnerabilitat. Nascuda el 2003, la Taula del Tercer Sector Social representa unes 3.000 associacions, fundacions, cooperatives i empreses d’inserció social.

Sis anys al front de la Taula. Quin balanç en fa?

Hi ha dos nivells. El nivell feina i el nivell personal. La meva valoració és molt positiva. Ha estat un moment de crisi social que encara continua i s’està incrementant. Va començar fa set anys i, tot i que els indicadors econòmics diuen que la crisi econòmica s’està remuntant des de l’any passat i que el 2015 hi haurà un creixement superior al 3%, la crisi social continua. Hem de veure si això és així però no ens tranquil·litza perquè s’ha comprovat moltes vegades que el creixement econòmic no té perquè anar lligat necessàriament a millors condicions de les persones.

Sis anys de plena crisi social, econòmica i financera que han estat difícils però engrescadors perquè ens hi hem hagut de posar més que mai. Les entitats socials, a l’inrevés que d’altres organitzacions, en comptes de tenir menys feina n’hem tingut molta més i en pitjors condicions. L’atenció a les persones s’ha multiplicat i hem hagut de pensar com fer-ho per donar servei a la gent amb menys recursos.

Fa 12 anys que ens vam organitzar com a Taula per defensar millor els drets socials com a drets humans. I això ha agafat més rellevància aquests darrers anys. Ha estat l’oportunitat de posar en valor la tasca de les entitats socials, el capital social que aporta la societat civil organitzada. El tercer sector social és anterior a la crisi i serà posterior a ella. Hem hagut d’estar molt pendents de les dificultats de les persones, de les entitats, dels seus problemes de finançament, d’arribar als polítics per fer front a aquesta situació...

També és una mala jugada arribar a la presidència de la Taula just quan la crisi colpejava amb més duresa les entitats que en formen part.

La crisi venia d’abans, de finals de 2008. Treballo en una entitat de base i érem conscients del que estava passant. No esperàvem, però, que fos tan llarga, tan forta, amb tanta factura social. No s’havia viscut en molts anys una crisi de tanta durada. El 2010, alguns ja veien ‘brots verds’. Nosaltres, però, ho vèiem tot molt àrid.

Que la crisi fos tan llarga ha fet que el sector s’enfortís, en veure la necessitat de crear eines com ‘Finan3’, una cooperativa que ajuda el finançament de les entitats, o ‘Hàbitat3’, la fundació que hem creat per potenciar l’habitatge social.

Nosaltres parlàvem sempre de ‘prevenció’ i ‘inclusió’. Aleshores estava molt mal vist parlar de pobresa. I el 2009 vam decidir dir a les coses del seu nom. Hi havia pobresa i pobresa severa. La Taula va ser la primera organització que va dir que un de cada cinc catalans era pobre. I un de cada quatre nens.

Una paraula –‘pobresa’- que molesta molt als governants.

En aquell moment governava el Tripartit i no els agradava, no. És un gran error. Com pots dirigir les teves polítiques adequadament si no poses sobre la taula el que està passant i comparteixes el diagnòstic? Com a presidenta he fet incidència política exigint que no s’ocultés res i s’ha assumit bastant la realitat.

Ara veig que estem, una altra vegada, en un moment en què es vol dissimular una mica. Potser és perquè hi ha eleccions i interessa destacar els indicadors positius. Però la pobresa s’ha cronificat, els índexs de pobresa adulta i infantil són molt alts. Passaran molts anys abans no veiem una altra cara d’aquesta realitat tant dura.

Creu Roja acaba d’anunciar que repartirà 2 milions de quilos d’aliments a 120.000 persones aquest estiu, a Catalunya.

Als governants no els agrada que es parli d’aquestes qüestions. I a les entitats no ens agrada repartir menjar. Volem que la gent tingui diners per comprar-lo. S’ha reconegut que la protecció social no té la cobertura necessària però sense aquesta protecció enlloc d’estar en un 20% d’índex de pobresa estaríem en un 44%. Hi ha moltes mancances però les entitats no volen repartir aliments sinó donar una tarja alimentària perquè la gent triï. És molt dur fer cua perquè et donin arròs o oli.

La gent hauria de tenir uns mínims econòmics perquè això no passi.

La Renda Mínima d’Inserció s’ha demostrat insuficient

Han caigut drets. La Renda Mínima d’Inserció era per tothom que ho necessitava. Va funcionar uns anys però quan va augmentar molt la gent que se’n podia beneficiar va deixar de ser un dret subjectiu i va passar a dependre de si hi havia pressupost suficient o no. El 2011 va venir la reforma del conseller Francesc Xavier Mena en el primer govern d’Artur Mas, que va fer molt mal, juntament amb la poca delicadesa d’acusar alguns beneficiaris d’enganyar l’Administració.

Va ser una reforma molt dura. Ara tenim la promesa d’una reforma pendent. Aquest any s’ha incrementat la Renda Mínima però no arriba a tothom qui la necessita.

Hem fet una estimació que hi ha 34.000 famílies amb fills al seu càrrec que no tenen cap tipus d’ingrés. Tant ens fa si es diu Renda Mínima o d’una altra manera, però això no pot passar. És una situació d’emergència social que cal prioritzar.

Està pendent la reforma d’aquesta protecció social. Hauria de posar d’acord totes les entitats i partits polítics, però no es farà en aquest mandat.

La Renda Garantida de Ciutadania que es debat ara al Parlament arran d’una iniciativa legislativa popular ¿és possible econòmicament? Des del govern es diu que és demanar la lluna.

Està a l’Estatut. En algun moment es va pensar que era perfectament viable. No estem parlant d’una renda bàsica sinó d’uns mínims per les persones que no tenen cap tipus d’ingrés. Hem d’anar cap aquí. A la Taula del Tercer Sector Social estem dient que, sense renunciar a aquest objectiu, prioritzem una renda mínima d’inserció que cobreixi tothom que tingui una situació de vulnerabilitat.

Es tracta de redistribuir. No pot ser que hi hagi una part de la població que tingui molt i una altra part, molt més gran, que no tingui res. Les polítiques s’han de fer d’una altra manera i sense assistencialisme.

Com han viscut les entitats aquests anys de crisi, de reducció d’ingressos, de subvencions que no es paguen? Han hagut de tancar les portes moltes d’aquestes entitats?

Per diferents motius, han resistit prou bé. Però n’hem perdut també. No totes les entitats tenien diversificades les seves fonts d’ingressos. Entitats que depenien d’una subvenció, treballaven en un sol àmbit i amb una sola administració han desaparegut. Hi ha subvencions que es deuen des del 2010. Si estàs en una organització que només ingressa els diners d’una subvenció per donar una contraprestació i no la cobres, no te’n pots sortir.

Hi ha hagut molts problemes de finançament. Els crèdits s’han aturat. Abans treballar per l’administració pública era una garantia pels bancs. Ara no és cap aval. Hi havia entitats amb poca solvència econòmica. Per això n’hem perdut algunes.

També n’hem recuperat d’altres. Es van perdre entitats d’inserció de presos perquè van treure totes les subvencions. Vam aconseguir, al cap d’un temps, que tornessin les subvencions i algunes d’aquestes entitats tornen a funcionar.

Hi ha hagut molts problemes de liquidesa, d’impagaments. Ha calgut canviar les maneres de gestionar les entitats. Necessitem eines pròpies. Al sector tenim entitats petites, mitjanes i grans. Una entitat que tenia un problema de liquidesa de 15.000 euros que un banc no els hi deixava potser aconseguia que els hi deixés una altra entitat del sector. Per això hem creat ‘Finan3’, que dóna avals propis.

Que les entitats socials no reparteixin guanys deu pesar en aquesta problemàtica

És una qüestió positiva. Aquesta expectativa no existeix. Són entitats que sorgeixen del no res, amb la voluntat de donar resposta a una realitat determinada, a qualsevol sector: nens, violència de gènere, discapacitat, drogodependència,... S’hi posa gent sense recursos però amb ganes d’ajudar i moltes de les seves accions acaben sent assumides per les administracions en la seva cartera de serveis.

Això facilita que, en temps de crisi, es resisteixi millor perquè està dins l’ADN dels que s’hi dediquen. Hi ha un teixit associatiu amb molta part de voluntariat, donacions,...

Hi ha dos discursos actualment. Un diu que les retallades i limitacions es deuen a un finançament injust des del govern espanyol i aposta perquè la independència resolgui totes aquestes mancances i un altre que responsabilitza el govern de la Generalitat d’aplicar les reformes per motius ideològics. De quin dels dos discursos se sent més a prop?

La independència, per ella sola, no és garantia que resolgui res. S’ha de veure amb quin programa fiscal, si es prioritzen o no les polítiques socials i contra la pobresa. Cal veure més coses per saber si la independència resoldria la situació que tenim ara de pobresa i desigualtat tan grans.

Quant a la relació amb Espanya és molt millorable en molts temes. Avui per avui estem en un Estat de les autonomies. I hi ha qüestions que grinyolen molt en competències transferides a les comunitats autònomes.

Una de les vostres queixes clàssiques és el repartiment dels diners 0,7% de la casella de l’IRPF. Creieu que les entitats socials catalanes en surten perjudicades.

No ho hem aconseguit posar a debat ni amb governs del PSOE ni amb governs del PP i repercuteix molt negativament a Catalunya. Passa el mateix amb l’aplicació de la Llei de Promoció de l’Autonomia i de la Dependència. És una llei molt necessària, que neix en un moment de ‘bonança’ però que sempre hem dit que no estava ben lligada pressupostàriament. S’hauria d’haver inclòs a la Seguretat Social, a 25 o 30 anys vista. Semblen molts anys però els drets de la salut no s’han desenvolupat en dos o tres dies.

Quan vaig començar a atendre drogodependents hi havia persones que no es podien fer anàlisis de sang. Havíem de buscar la manera per aconseguir-ho. I això s’ha anat corregint amb el temps.

És de calaix que la Llei de Promoció de l’Autonomia i la Dependència s’ha de dotar pressupostàriament i això és una prioritat. S’ha de fer un bon pla perquè no caiguin els drets. Aprovem un dret avui i demà el traiem. Es va haver de canviar la Llei perquè el compromís d’atendre les persones amb dependència moderada no es podia complir. D’altra banda, és cert que Espanya no compleix els seus compromisos de despesa a Catalunya. En aquesta època de crisi s’ha anat retallant per complir les exigències de les polítiques europees, dels bancs i dels mercats i això ha afectat els drets socials.

Quin dels sectors que tracteu a la Taula reclama una atenció més urgent?

Tots. La pobresa infantil és molt greu. Està quasi en un 25%. Darrera la pobresa infantil hi ha la de les famílies. La mirada al tercer sector és molt diversa. No pot ser que hi hagi una sola persona discapacitada que a més tingui problemes de salut mental i que no estigui coberta del tot. O és que hem d’esperar que ho pateixi el fill d’un governant? En un país com el nostre, si no volem que sigui ‘un pobre país’, hi ha un seguit de situacions que han d’estar cobertes. Viure és difícil per tothom però per algunes persones ho és encara més.

Els joves són el futur. Hem d’invertir més en educació, en capacitació, però els aturats de llarga durada em fan patir molt. Aquests set anys ha caigut molta gent que no recuperarem. Està desnonada. Alguns han anat a casa dels seus pares, perquè tenen la hipoteca pagada i cobren pensió. Aquesta gent, de 45 o 50 anys, sense ingressos, quan arribi a la jubilació no tindrà pis ni la pensió adequada.

He vist gent molt desesperada. Quan les coses comencen a caure, la gent pateix molt. Tens 45 o 50 anys i els teus fills veuen que no pots fer res, que cada dia vas a menys. S’amaguen sota el sofà, com dic jo, i hi ha molta gent en aquesta situació.

I on hem de buscar l’esperança en què aquesta situació es capgiri? En la millora de la situació econòmica?

No m’ho sembla. Hem d’empènyer tots perquè s’apliquin polítiques socials i de lluita contra la pobresa que ens ajudin a recuperar l’economia, però no l’economia que millora l’exportació o la venda d’habitatges de segona mà. Hem de fer més polítiques d’inversió social, d’ocupació, de capacitació, d’inversió en educació perquè tot això ens ajudarà a millorar l’economia però sobretot ens ajudarà a tenir menys desigualtat. El creixement econòmic sol no ens assegura res.

Si es posa en marxa la Renda Garantida de Ciutadania, la persona que se’n beneficiï sortirà de sota el sofà i s’asseurà en una cadira, es gastarà els diners que li donin, consumirà. Si dones 500 euros a una persona, no els guarden enlloc, no els estalvien. Se’ls gasten. I tornen a entrar al circuït econòmic.

Hem d’exigir que els pressupostos vagin en aquesta línia. Ser valents en això.

Hi ha alguna raó per creure que els polítics faran ara el que no han fet abans, o no ho han fet prou?

Em diuen si estic contenta amb el nou Ajuntament de Barcelona. Ho hem de veure. Si compten amb el tercer sector social, treballant de forma més col·laborativa, amb un model més compromès amb les persones, perfecte. Si no va per aquí, ho direm, clar.

Quin consell li donarà al nou president de la Taula, Oriol Illa?

Li recomanaré que hi posi molta il·lusió i passió i que vetlli perquè el tercer sector social continuï avançant unit. La nostra força és la unitat, sumar-sumar, la nostra pluralitat. Els reptes que tenim són molts: el finançament, treballar col·laborant al màxim amb les administracions, tenir una actitud pro-activa,...

I Àngels Guiteras què farà?

Àngels Guiteras treballa. Ho ha fet sempre i continuarà fent-ho en una entitat social. Ajudaré en allò que pugui contribuir. Tinc la intenció d’organitzar l’experiència d’aquests sis anys i deixar escrita la part discursiva del tercer sector social. Aprofitaré que el telèfon sonarà menys per escriure una mica; un llibre, potser. He d’escoltar, saber on puc continuar sent útil, en temes que m’engresquin.

Som persones que ajudem a persones i això fa que en realitat no vagis a treballar. És dur però recompensa molt. Aquests sis anys he seguit treballant a ABD però no feia visites personals. Ara les podré tornar a fer.

Es posarà en política?

Faig política apartidista cada dia. Puc fer alguna actuació en l’àmbit públic però mai en un partit polític. La meva opció sempre ha estat el tercer sector social, un sector que fa política diàriament perquè les entitats volen transformar la societat. Això és una manera de fer política. No tota la política la fan els partits. No hem d’esperar que ens ho facin tot. Hem de recuperar la idea que fer política plegats és positiu. I m’ha agradat molt fer política des de la Taula.