“La influència de l'Aràbia Saudita en l’expansió del salafisme és clau”

“L’islam, la religió de la mitja lluna, està en expansió numèrica i és omnipresent en els mitjans de comunicació. Al mateix temps, però, viu en estat d’ebullició, en un profund debat intern en què alguns no tenen més arguments que les armes i en què les paraules són espases afilades”. Així comença el quadern Islam. La mitja lluna...creixent de Jaume Flaquer, jesuïta responsable de l’Àrea Teològica de l’associació Cristianisme i Justícia. En motiu de la publicació d’aquest últim quadern Flaquer reflexiona a Catalunya Plural sobre la crisi interna de l’islam i explica els motius pels quals podria estar creixent la corrent més radical d’aquesta ideologia.

Parles en el quadern de la guerra interna que viu l’islam. És una guerra interna que sorgeix ara o que sempre s’ha viscut així?

La historia de l’islam coneix moltes etapes diverses i de conflictivitat interna. Però les característiques que trobem en els conflictes actuals són plenament modernes. Són modernes perquè és un conflicte que prové de la consciència de l’allunyament de l’islam respecte al seu origen. La qüestió que es planteja és, primer quin és l’origen de l’islam i segon com tornar a aquest origen. Si tornar-hi de manera fonamentalista, és a dir, agafant aquell origen i implantant-lo en el present o bé agafant l’origen com a inspirador d’un islam nou.

Quins han estat els factors que han portat a aquest conflicte? I quan comença?

Les arrels les hem de trobar a finals del segle XIX, quan l’islam pren consciència de l’estat actual, moment en què els països musulmans estan dominats per la colonització occidental. Un moment ben diferent del de l’edat mitjana en el qual el gran imperi islàmic havia dominat mitja part del món. És en aquell moment en el qual l’islam es planteja a si mateix si realment ha estat fidel als orígens. I es pregunta si no és la infidelitat als orígens la causa de la seva crisi. Aquest és l’origen tant dels corrents reformistes de l’islam com dels corrents salafistes. El salafisme, un intent de tornar a l’origen d’una manera fonamentalista, i el reformisme, un intent de reformar l’islam actual i de purificar-lo.

Com dius, les causes són moltes. Però, Occident ha jugat un paper important en el sorgiment dels corrents islamistes radicals?

Sense dubte. La política exterior que ha seguit Occident s’ha ajuntat amb els corrents islàmics que volien tornar als orígens de manera fonamentalista. Aquests corrents islàmics han identificat a Occident com l’enemic contra l’islam, però a causa de l’actuació d’Occident envers aquests països.

En el quadern parles del filòsof Abdennour Bidar, i destaques un fragment seu en què reflexiona sobre si l’islam ha fet prou autocrítica sobre la seva responsabilitat envers l’evolució que ha pres aquest corrent religiós i ideològic. Hi ha pensadors musulmans que reflexionin sobre això?

El treball del món islàmic és un treball centrat bàsicament a desmuntar ideològicament la propaganda dels terroristes, tant d’Al Qaeda com de l’Estat Islàmic (EI), feina que fan dirigents islàmics de tot el món. És una feina de desmuntar la violència. El que encara no s’està fent és una lectura crítica de la història de l’islam des dels orígens. Un islam que jo crec que no dóna peu al terrorisme absolut però si a estats islàmics on una sèrie de drets humans no són respectats. Per tant, l’islam està fent un intent de desmontar el terrorisme però encara no està fent, o no en una mesura suficient, una lectura crítica de la seva pròpia història.

Un dels principals problemes de l’islam, dius al llibre, és la llei islàmica. Aquesta llei islàmica està cada vegada més present als codis legals que regeixen els països del món musulmà?

Hem passat de països dominats per la colonització i on, per tant, la llei islàmica no regia, a dictadures, moltes d’elles amb influència socialista i amb un component laic molt important, secular. Així hem viscut durant molts anys. Però en el sí d’aquests països s’ha anat desenvolupant un islamisme en el què a vegades el mateix poder s’hi ha recolzat, utilitzant-lo com a element unificador de la nació i creador de la identitat del país, per diferenciar-se dels països veïns. Hem de pensar que Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Síria, etc, són països que es creen molt recentment, i que per tant no tenien noció de país. Quan aquests països arriben a la independència necessiten elements estructuradors d’identitat.

I la religió ha sigut aquest element?

A vegades s’ha agafat la religió com a element estructural de la identitat. Això, a poc a poc ha anat fent créixer l’islamisme en aquests països. I aquest islamisme ha anat demanant poder. Ha anat demanant la incorporació d’elements de la llei islàmica en el dret nacional. Es tractava d’un dret que en gran part era una incardinació del dret europeu, però en el moment en què grups islamistes han obtingut el poder (el cas del Germans Musulmans a Egipte) hi ha hagut un tomb en el dret dels països amb la instauració de la llei islàmica.

Quin paper ha jugat l'Aràbia Saudita en l’expansió del salafisme i com aquesta expansió, si es pot fer la relació, ha influenciat en l’aparició de grups com Estat Islàmic?

La influència d’Aràbia Saudita en l’expansió del salafisme és clau. L'Aràbia Saudita és el principal país venedor d’aquest corrent, del qual van beure fins i tot els Talibans. Una ideologia religiosa que ha anat acompanyada d’un finançament que prové fonamentalment d’ingressos del petroli. El salafisme, tot i que no necessàriament és violent, perquè el salafisme pot rebutjar el terrorisme, té com a projecte polític un projecte radicalment oposat a la modernitat. I per tant, fàcilment d’un salafisme més piadós, que intenta viure com pensa que vivia el profeta Muhammad (Mahóma), es pot fer el salt a l’àmbit polític.

Com?

Donat que el profeta Muhammad no vivia en una propietat privada sinó que també va fundar un tipus d’estat islàmic, el salafista fàcilment pot tenir la temptació de passar a la incidència política. ‘No solament hem de viure com a comunitat individual com creiem que vivia el profeta Muhammad sinó que hem d’expandir la política per canviar el règim perquè tota la societat visqui d’aquesta manera’. I és en aquest punt en el qual el salafisme es transforma en salafisme polític. I aquest salafisme polític pot escollir dues vies: o bé la democràtica, fundant partits polítics salafistes com va passar a Egipte, per exemple, o bé la via violenta que és el salafisme gihadista.

Occident pot fer coses per evitar l’expansió d’Estat Islàmic (EI) que encara no estigui fent?

No és només Occident, perquè els actors són múltiples. A la guerra de Síria, hi tenim Rússia, Turquia, Iran, l'Aràbia Saudita, Iran i Estats Units. Tots són responsables de la situació i estan intervenint amb armes, militars i ajuda econòmica. El que toca a Occident és pressionar perquè aquests països es posin d’acord. És estrictament necessari intentar seure a la mateixa taula aquests països. Estats Units hauria de pressionar cap aquesta direcció. I Estats Units i aquests països haurien d’evitar principalment el finançament d’Estat Islàmic, un finançament que ve dels ingressos del petroli, dels segrestos, impostos i propietats de la gent que ha fugit. Però principalment pel petroli. Aquests ingressos s’haurien d’aturar. Algú està comprant el petroli a l’EI, per tant algú és responsable del seu finançament.

Deies en la presentació del quadern que no és possible arribar a la pau si Iran i l'Aràbia Saudita no es posen d’acord. És possible aquest acord?

És complicat. De fet ara han trencat relacions diplomàtiques, per tant és complicat. En algun moment comprendran que és millor comprendre’s com a bons veïns.

Per què es tan important la bona relació d’aquests dos països per assegurar l’estabilitat de la resta?

Perquè a cadascun dels països de la regió hi ha minories sunnites o minories xiïtes i a cadascun els està sostenint un o l’altre. El conflicte del Yemen té el suport econòmic tant d’un grup com de l’altre. Per tant, si es posessin d’acord potser al Yemen seria més fàcil arribar a la pau.

L’augment de la islamofòbia ajuda a legitimar el discurs de l’islamisme radical?

Entre musulmans i gent catalana no musulmana hi ha una interacció. La gent que està interaccionant són gent que es comprenen mútuament. En la mesura en què hi ha un conflicte la gent es replega a les seves pròpies comunitats i per tant, els discursos d’una banda i d’una altra es fan més violents en vers a l’altre. Qualsevol problema de convivència que existeixi al nostre país donarà lloc a més islamòfobia i a més extrema dreta i donarà lloc a més radicalisme islàmic. Per això una manera d’aconseguir polaritzar les comunitats és fent un atemptat. Al Qaeda i Estat Islàmic ho saben, i saben que fent un atemptat a Europa tindran més islamofòbia, i que per tant hi haurà més musulmans que no es podran sentir europeus. I que el discurs dins de la comunitat islàmica es podrà radicalitzar, això és el que interessa als terroristes. El que hem de fer és no entrar en aquest joc.