“Molts dels qui es dediquen a la política creuen que el seu exercici porta garantida la impunitat”

Carlos Jiménez Villarejo va néixer a Màlaga el 1935. Va iniciar la seva carrera com a fiscal a començaments de 1962 a Barcelona. Va ser fiscal anticorrupció entre 1995 i 2003, quan va ser cessat coincidint amb el govern de José Maria Aznar. Es presenta com a fiscal jubilat, però continua assessorant, en major o menor grau, a Izquierda Unida i ICV, i estudiant i analitzant la corrupció política. Preocupat per la recuperació de la memòria històrica, Jiménez Villarejo ha escrit recentment un llibre, juntament amb el jutge Antonio Doñate, en el qual denuncia la pervivència del franquisme en l'àmbit judicial i l'existència, encara avui, de més de 100.000 persones desaparegudes.

Oriol Pujol ha deixat els seus càrrecs a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) després de la seva imputació en el cas de les ITV, inclosa la Secretaria General, però roman com a diputat. Quina lectura en fa?

Associaria la imputació d'Oriol Pujol en aquest moment a les cimeres anticorrupció que va convocar el President Mas fa un parell de mesos. Aquestes cimeres tenien diferents objectius, però un d'ells era acordar que la imputació per un determinat delicte no portés a haver de renunciar a un càrrec públic, llevat que es fes un judici oral contra aquella persona. Aquest acord es va prendre davant la presència del president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ara ha firmat l'auto d'imputació d'Oriol Pujol, i del fiscal superior de Catalunya, recentment destituït. Això cal situar-ho en aquest marc. A més de les autoritats judicials també hi eren el síndic de greuges i el director de l'Oficina Antifrau. Amb aquestes cimeres, va voler aconseguir un cert suport institucional. Crec que va ser un acord en el qual hi estava especialment interessat. Ja hi havia dos diputats imputats, Xavier Crespo i Ferran Falcó, i era previsible la imputació d'Oriol Pujol. Crec que aquesta decisió va ser un error majúscul.

Per què?

Quan parlem de càrrecs públics d'aquesta categoria i d'aquesta naturalesa, crec que la imputació té un valor que va més enllà de la imputació que pugui dictar un jutge d'instrucció. En el cas concret d'Oriol Pujol, un tribunal compost per tres magistrats afirma que hi ha indicis diversos i versemblants que ha comès un delicte de tràfic d'influències i defineix perfectament la conducta, és a dir, no és un auto mancat de fonament, sinó tot el contrari. Tot està molt ben fonamentat. A l'auto es defineix com Pujol, abusant de la seva posició de secretari general de CDC i de la seva posició al partit, va exercir influències actives per aconseguir unes determinades execucions administratives a favor d'algunes empreses o persones en el tema de les ITV. Quan estem parlant d'una persona aforada per ser diputat, sobre la qual un tribunal de la instància més alta judicial de Catalunya acorda una imputació, que continuï com diputat, em sembla una burla a la ciutadania de Catalunya, al Parlament i al sistema democràtic de Catalunya. Crec que Oriol Pujol ja hauria d'haver deixat tots els seus càrrecs, inclòs el de diputat.

Vivim un moment molt crític en tot allò que fa referència a corrupció. Cada dos per tres surten a la llum casos nous. La ciutadania té la percepció que existeix certa impunitat.

Caldria diferenciar uns casos dels altres. Hi ha hagut moments en què la justícia ha estat activa i eficaç, però en general sol ser tardana. El procés sol ser més lent del que seria exigible i això porta a la ciutadania a la percepció que la corrupció és impune. Però no sempre és així. Crec que la resposta judicial a Balears, a Mallorca, per part del jutge Castro i la fiscalia anticorrupció ha funcionat. Hi ha hagut molts processos, diverses condemnes de càrrecs rellevants del PP, d'Unió Mallorquina. Moltes persones han estat expulsades dels seus càrrecs públics. En el cas d'Urdangarín, amb tota la complexitat que té un cas com a aquest, crec que la resposta està sent molt activa i eficient. Una altra cosa és que la ciutadania trobi a faltar que hi hagi determinades persones que, davant de tan gravíssimes imputacions com les que els fan a Urdangarín o a Millet, el procés s'alenteixi i alhora ningú no hagi trepitjat mai la presó, una presó en virtut d'una mesura cautelar de presó provisional. En molts altres delictes i en persones que no ocupen càrrecs de responsabilitat, ni social ni política, els jutges no tenen tants miraments. Decreten la presó provisional i punt. La ciutadania percep que hi ha una aplicació desigual del dret penal, és a dir per als més poderosos hi ha un tractament que si no és complaent, sí que és afavoridor dels seus interessos, sense perjudici que paral·lelament s’estigui investigant, mentre que en altres delictes menors o greus, la resposta judicial és contundent i immediata. Això crea certa percepció de perplexitat o de sorpresa i al mateix temps de descrèdit de l'administració de justícia.

Hi ha alguna explicació de per què es donen tants casos de corrupció a Espanya? En altres països la situació és tan greu?

Itàlia és un cas paradigmàtic. Itàlia va tenir la fortuna que a començaments dels anys 90, una sèrie de fiscals i de jutges va afrontar la corrupció que omplia el país per complet i afectava molts partits polítics, com el partit socialista i la Democràcia Cristiana. Durant aquells anys es va fer una operació de neteja penal. Aquesta operació estava dirigida pel llavors fiscal Antonio di Pietro. Crec que es van dictar un miler de presons provisionals, van ser destituïts dels seus càrrecs públics milers d'autoritats. Es pot dir que es va desmuntar pràcticament tota la corrupció política que hi havia instal·lada en aquell temps a Itàlia. Desgraciadament, després, Itàlia té afegit el problema de la màfia, encara que també ha sofert durs cops amb un cost molt greu per als jutges i fiscals que l'han perseguit, entre altres Giuseppe Falcone. Es pot dir que hi ha hagut respostes judicials enèrgiques i efectives, però a partir del moment en què una persona com Berlusconi, amb moltes causes obertes no sols per corrupció, sinó també per delictes contra la llibertat sexual, va ser elegit cap de govern i va tenir un suport majoritari a les urnes, la situació es va tornar molt preocupant. Ara bé, fora d'Itàlia, en general, no hi ha res que es pugui parangonar al que succeeix a Espanya.

Llavors, quin és el motiu que fa que es donin tants casos de corrupció?

Espanya està vivint un moment crític de ruptura dels principis de la moral i l'ètica pública en el funcionament de les institucions i dels propis partits polítics. No crec que els polítics espanyols siguin millors o pitjors que els d'altres Estats europeus. A Espanya hi ha com una llavor que perviu des de la dictadura que ha fet que molts dels que es dediquen a la política creguin que l'exercici de la funció política porta garantida la impunitat de qualsevol cosa que facin, qualsevol abús de poder, qualsevol exercici d'influència indeguda. També hi ha un problema seriós amb els mecanismes de prevenció i de control que han afavorit que la corrupció hagi prosperat tant a Espanya. Els partits polítics no han tingut la regulació i el control necessari per garantir un funcionament transparent al servei del ciutadà, fora de tota contaminació immoral contrària a l'ètica pública. Un exemple pot ser que òrgans de control econòmic com el Tribunal de Comptes estiguin constituïts per persones que han estat nomenades pel Congrés dels Diputats i el Senat i pels propis partits que han de ser fiscalitzats. Això fa que sigui un organisme de relativa eficàcia, quan no, de nul·la eficàcia. D'altra banda, per raons internes d'organització o per acumulació d'assumptes, exerceixen la seva funció amb molt retard i això fa que sigui un òrgan de control molt deficient que no té l'eficàcia deguda. També el Tribunal de Comptes, amb independència que no té l'estructura necessària per garantir un control objectiu del funcionament dels partits polítics i del seu finançament, des de fa diversos anys no fa més que fer recomanacions i recomanacions sobre què caldria fer per millorar el funcionament dels partits, recomanacions que han estat desateses de manera sistemàtica per PP i PSOE, i els partits nacionalistes, CiU i PNB.

Prossegueixi amb la seva anàlisi.

D'altra banda, la regulació del sistema de partits polítics i del seu finançament és nefasta malgrat la reforma de 2007 i la reforma de finals de l'any passat. Des que es va restaurar la democràcia fins l'any 2007, a Espanya es podien fer donacions anònimes als partits polítics, la qual cosa era una font immensa de corrupció. Primer, s'ocultava la titularitat de qui concedia grans sumes, com s'està veient ara en els anomenats papers de Bárcenas, i d’altra banda no es podia saber si aquests proveïdors o donants dels partits polítics (particularment a PP, CiU i el PNB, perquè en matèria de donacions anònimes el PSOE està en una posició molt inferior en quantia) eren afavorits amb contractes, adjudicacions del sector públic, amb llicències urbanístiques o amb requalificacions de terrenys.

Ara, quina és la situació?

Ara, els partits polítics tenen dues fonts de finançament, la que s'aprova en els pressuposts generals de l'Estat, i el finançament privat, que se sosté en dos pilars. Des de l'any 2007, les donacions no poden ser anònimes. Els qui fan les donacions han de ser persones físiques o jurídiques identificades. Un altre pilar del finançament privat dels partits són els crèdits que atorguen les entitats financeres, és a dir l'endeutament financer dels partits polítics. Davant d'aquests dos pilars, la conclusió no pot ser cap altra que es tracta d'una situació que porta a la corrupció. D'una banda, hi ha el problema de l'endeutament financer. Hi ha anàlisis del Tribunal de Comptes que estremeixen fins on ha arribat l'endeutament de determinats partits polítics i com s'ha estat permetent i encara es permet que les entitats financeres condonin els deutes o els interessos dels préstecs que atorguen als partits. Això crea una subordinació més que evident dels partits polítics cap a les entitats financeres. Per allà passen tots els partits en quantia major o menor. D'altra banda, admetre el finançament a través de donacions a fundacions o associacions vinculades als partits no és més que una forma tramposa de continuar finançant els partits. Les fundacions o associacions, per més que no siguin el propi partit, han estat creades per aquests i estan dirigides per ells de manera totalment controlada.

Quin és el cost de la política a Espanya?

La política s'ha convertit en una activitat que pressuposa un alt cost econòmic. Alguns actes electorals han costat 200.000, 300.000 o 400.000 euros. En el moment que vivim, des d'un punt de vista econòmic i social em sembla un escarni. Ningú no ha pres cartes en l'assumpte per aconseguir rebaixar els costos de la política. Es pot, per exemple, concentrar la campanya electoral en una setmana, centrar-la a les xarxes socials, a les teles públiques i privades, amb controls rigorosos, i res més. El cost econòmic de la política a Espanya ha representat un malbaratament gegantí que estem pagant tots els ciutadans, en part a través de les subvencions públiques que reben, i en part perquè els partits s'estan convertint en ostatges de la grans entitats financeres que atorguen uns crèdits que van destinats a costejar uns actes i campanyes que costen milers d'euros. Els partits estan funcionant i estan controlats en funció de l'interès econòmic amb què han d'afrontar la següent campanya. Els jutges i tribunals havien d'haver actuat en aquest àmbit des del principi amb molta major eficàcia. No crec que sigui una falta de mecanismes penals. Penso que hi ha una utilització massa moderada dels mecanismes legals quan es tracta de donar respostes a la corrupció, especialment a la corrupció política.

Hi ha falta de recursos?

Els jutges i fiscals de l'Audiència Nacional són els que tenen més recursos. També en disposen la Fiscalia Anticorrupció. Fora d'aquests, els jutges i fiscals no tenen de vegades els recursos necessaris per afrontar investigacions complexes, societàries, econòmiques, etc. Malgrat això, s'han aconseguit respostes penals. A Barcelona, concretament, s'han aconseguit respostes en casos penals importants amb els recursos que es disposava, que tampoc no eren excessius. Per exemple, es va investigar el cas Pallerols, encara que la conclusió del procés fos un desastre. També es va investigar el cas de Turisme de Catalunya, i el frau en la inspecció d'Hisenda de Barcelona es va investigar i es va jutjar degudament. Hi ha hagut casos vinculats a la corrupció política i econòmica que s'han portat de manera eficaç. Però llevat d'excepcions molt assenyalades, la resposta és lenta i ineficaç. Hi ha un problema d'ordre penal i és obligat un canvi d'estratègia. Els delictes de corrupció no són delictes contra l'Administració. Els delictes de corrupció, especialment les comeses per autoritats i càrrecs públics electes o designats per càrrecs electes, són delictes contra el sistema democràtic, contra la Constitució, i haurien d'estar situats en un marc normatiu o legal diferent. L'Administració no és el que és perjudica, el perjudicat és el servei a l'interès general que marca la Constitució. El que s'altera és el sistema democràtic. I per això crec que cal donar-li un enfocament diferent als delictes de corrupció en el Codi Penal.

Crec que també veu un problema en els terminis de prescripció?

Són molt curts. Es parteix del criteri tradicional que ha presidit la regulació de la prescripció com a causa d'extinció de la responsabilitat penal, i que és que el transcurs del temps pot fer d'alguna manera cessar el retret social que es produiria en el moment que el delicte es va dur a terme respecte a la data en què es descobreix. Però clar, aquí estem parlant d'un altre tipus de delictes, que si se situessin en el marc de delictes contra la Constitució un altre gall cantaria. Dia a dia, el que es constata és que els delictes de corrupció, es descobreixin quan es descobreixin, no generen menys retret social que quan es van cometre, al contrari, generen més retret. La ciutadania entén, i és la realitat, que es tracta dels delictes molt complexos de descobrir, tant per les condicions, planificació i execució, com per la sistemàtica ocultació de proves. Fan falta unitats especialitats dels cossos policials per descobrir-los. Pot passar, per tant, que quan es descobreixin, els terminis del delicte hagin prescrit. Caldria estendre'ls. La majoria de delictes prescriuen als cinc anys. És un disbarat. Caldria establir un termini mínim de 15 anys. Això beneficiaria la persecució efectiva. Recordo el cas del que va ser president del govern balear, Gabriel Cañellas. Els fets estaven acreditats i va ser absolt per prescripció del delicte. Un altre cas que s'ha beneficiat de la prescripció del delicte fa referència a la criminalitat financera. César Alierta, quan era president de Tabacalera, va fer una operació en borsa i valent-se d'informació privilegiada va guanyar de manera il·lícita uns 300 milions de pessetes de l'època. Va ser portat a judici. Tant l'Audiència de Madrid com el Tribunal Suprem van reconèixer que el delicte s'havia produït però que havia prescrit. Un arriba a la conclusió que tot està preparat, tant des del punt de vista del Codi Penal com des del punt de vista del funcionament dels tribunals, perquè ningú no s'assegui al banc dels acusats, i quan són acusats els delictes prescriuen. És una espècie de crisi profunda del sistema penal en un sistema democràtic

Creu vostè que, si finalment es demostra una vinculació del PP en el cas Bárcenas, caldria convocar eleccions?

He conegut el cas Bárcenas a través de la publicació dels anomenats papers de Bárcenas sobre una presumpta caixa B. La caixa B no l'ha inventat Bárcenas, la va inventar Jordi Pujol a Banca Catalana. En qualsevol cas, l'existència de comptabilitats paral·leles ocultes o caixes B no és cap innovació en el panorama econòmic i polític espanyol. Però en tot cas, si de totes aquestes actuacions resulta que el PP s'ha estat finançant de forma irregular i il·lícita durant gairebé 20 anys, a través de donacions anònimes i que als anomenats papers de Bárcenas es reflectien amb sigles, abreviatures i altres expressions difícils de desxifrar. Si, a més, sembla que alguns d'aquests fons poguessin haver anat a alts càrrecs del PP, fossin o no els actuals membres del govern, inclòs el president. I si el partit governant se sosté sobre proves bastant sòlides de finançament irregular constant, i sobretot amb les respostes absolutament lamentables i falses que s'han donat per part de la secretària general, la senyora Cospedal, crec que aquest partit hauria de convocar eleccions anticipades.

Vivim un moment polític particularment crític.

El sistema polític espanyol passa una crisi que no ha estat creada únicament pels problemes del presumpte finançament il·lícit del PP. Un exemple: el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (UE) ha declarat la legislació hipotecària espanyola injusta per mantenir clàusules abusives i altres consideracions. El més greu, tanmateix, és que el tribunal de la UE està fonamentant la seva argumentació en una directiva comunitària molt antiga, de fa 15 anys. Que els diferents governs espanyols no hagin incorporat a la legislació hipotecària aquestes mesures, que tenien com a finalitat protegir els que estaven subjectes a préstecs hipotecaris, quan està en joc el dret a l'habitatge, que és un dret bàsic, crec que és una irresponsabilitat molt greu. Ha generat danys terribles, humans i socials, en alguns casos irreversibles. Davant d'aquestes sumes de diners de partits finançats de manera fosca i irregular, de governs que no compleixen mínimament les convencions internacionals ni les directives comunitàries en matèria d'execucions hipotecàries, la gran pregunta és si tot això pot continuar així o farà falta convocar algun procés electoral. Ja veurem si la ciutadania té alguna cosa a dir en tot aquest procés en els propers mesos. La convenció contra la corrupció de l'ONU, de la qual Espanya forma part, establia taxativament que es tipifiqués com a delicte l'enriquiment il·lícit de les autoritats públiques per no correspondre amb els ingressos que legalment estaven acreditats. Però a Espanya no només no s'ha inclòs en el Codi Penal aquesta recomanació de Nacions Unides, sinó que ni tan sols ningú no l'ha plantejat.

Amb la crisi econòmica i política tan galopant que estem vivint, sembla increïble que la gent no es llanci al carrer.

Crec que a Madrid la ciutadania surt al carrer de manera habitual, tant per temes sanitaris com educatius. Aquesta és la impressió que jo tinc. A Barcelona també es produeixen freqüents manifestacions. Però hi ha un problema i és que, davant d'una crisi tan profunda com la que s'està vivint, es produeix una desprotecció de la ciutadania a nivell laboral, sanitari, educatiu, a tots els nivells. Crec que això, per una part, hauria de conduir a una mobilització activa exigint solucions democràtiques, i per tant a una altra concepció de l'estat democràtic, però també és cert que hi ha part d'aquesta població que està sotmesa a pèrdues de feina, dels pocs serveis que encara li queden i que poden ajudar-la en les seves necessitats. Això genera temor, dubtes. A més, la situació ve alimentada per una estratègia lingüística neoliberal que és que no hi ha alternatives i que té el seu origen en la senyora Thatcher. Les mobilitzacions que s'estan produint, la major part d'elles, estan convocades pels sindicats, d'altres són espontànies empeses pels sectors més afectats per la crisi, però alhora hi ha un clima subterrani de temor, de por, de desafecció davant d'una situació que no sap per on pot emprendre's o com pot solucionar-se.

Vostè considera que les retallades en sanitat i educació són anticonstitucionals i que la gent s'ha d'organitzar.

Sí. A Catalunya es va presentar una querella criminal per part d'una sèrie d'associacions cíviques contra el conseller Boi Ruiz i tot el seu equip directiu per diversos temes. Un era per la seva vinculació amb les patronals sanitàries privades, i al mateix temps perquè hi ha articles en el Codi Penal que sancionen a qui impedeix l'exercici dels drets cívics. Sostinc que drets cívics són també els drets a la salut, a l'habitatge, a l'educació, a la cultura i a les pensions. Quan s'ha plantejat això davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), la resposta ha estat negativa i ho ha fet en uns termes que resulten incomprensibles: els drets cívics sols es refereixen als drets de participació política, als drets de reunió, associació, manifestació, etc. I no és cert. Hi ha tot un dret internacional dels drets humans que parla que van des del dret a la llibertat d'expressió fins al dret a la salut. Són drets que condicionen allò que és a la Constitució i que és el lliure desenvolupament de la personalitat. Per molt que diguin que una persona té dret a planificació, reunió i associació, que és el que el TSJC ha dit que eren drets cívics sobretot, si no té dret a la salut i no li salven la vida quan està malalt no sé de quina manera es podrà garantir el lliure desenvolupament de la personalitat. Si no es té garantit el dret a la salut com es tindran garantits altres drets? Les privacions de drets essencials a la ciutadania són impediments objectius als drets cívics, perquè els drets cívics són indivisibles i universals. Allà estan tots compresos, des del dret a la llibertat d'expressió fins al dret a una pensió justa. Són condicions per viure dignament. Fins i tot diria que és més condició per viure dignament tenir garantida l'assistència sanitària quan un té una malaltia mortal que el dret a la llibertat d'expressió en aquell precís moment.

Quina opinió li mereix la consulta per la independència aprovada pel Parlament de Catalunya? Jurídicament la veu possible?

Sí, si es fan les reformes legals necessàries no tinc inconvenient en que es faci. Hi estaria d’acord amb tota naturalitat perquè realment hi ha uns drets històrics de Catalunya que estan reconeguts, i aquests drets històrics justifiquen que es plantegi aquest dret a decidir, però sempre que es faci dins del marc constitucional i legal espanyol. Això sí que ho tinc claríssim. Una altra cosa seria directament una violació de la legalitat democràtica vigent, cosa que suposo que a ningú se li ocorrerà plantejar. És un dret que se situa dins del marc constitucional amb totes les exigències que comporta aquest plantejament i que són una sèrie de reformes legals aprovades en el Parlament espanyol i que després tindrien la seva aplicació aquí a Catalunya en el marc d'altres lleis autonòmiques sobre consultes a la societat catalana. En aquest marc em sembla absolutament legítim i raonable el plantejament.

Les reformes que planteja suposen canviar la Constitució?

Sí, és clar. En la concepció de referèndums plantejada a la Constitució no estan previstos supòsits d'aquesta naturalesa.

I és molt difícil que el Parlament espanyol aprovi aquests canvis?

Dependrà de les majories i dels acords polítics que s'estableixin entre les forces majoritàries governants, però crec que això ho sap perfectament el govern de Catalunya actual, que, d'altra banda, em sembla un govern bastant feble. Un govern que té entre els seus diputats a tres imputats per corrupció, i entre ells el secretari general del seu partit, em sembla que hauria de tenir altres objectius polítics de neteja moral i ètica que desplaçar l'atenció cap a altres temes que ara com ara són bastant problemàtics.

Seguint amb la consulta, el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, va ser destituït per les seves opinions sobre el tema.

Em va semblar molt malament que fos destituït. Ho vaig criticar públicament. Em sembla una agressió a la llibertat d'expressió dels fiscals. El principi de dependència jeràrquica que caracteritza constitucionalment els fiscals no pot afectar mai l'exercici del dret a la llibertat d'expressió que tots els ciutadans tenen i se'ls ha de garantir. Una altra cosa és una actuació professional, allà sí que funciona el principi de dependència jeràrquica. Com a fiscal sempre vaig exercir el meu dret a la llibertat d'expressió i altres companys també. Mai en democràcia -en dictadura era una altra qüestió- no vaig ser advertit, ni se'm va cridar l'atenció per les meves opinions, que de vegades eren molt crítiques fins i tot amb el propi fiscal general de l'Estat. Per tant, m'ha sorprès molt una mesura tan dràstica i injusta. Penso que és un instrument més d'aquestes expressions autoritàries del poder que està utilitzant habitualment el PP i que en aquest cas l'ha utilitzat el fiscal general de l'Estat respecte al fiscal superior de Catalunya, una persona d'ideologia més aviat conservadora, però que, alhora, és un bon professional. Tenia perfecte dret a expressar-se, i el que deia era raonable. Plantejava fer la consulta sempre que es fessin les reformes legals necessàries, el mateix que jo dic.

Recentment ha escrit amb el jutge Antonio Doñate el llibre Jueces però parcials. La pervivència del franquisme en el poder judicial. Sembla increïble que continuï existint aquesta pervivència després de gairebé 40 anys de la mort del dictador. Jueces però parcials. La pervivència del franquisme en el poder judicial.

Hi ha moltes referències. A Espanya hi ha més de 100.000 desapareguts encara, les restes dels quals es desconeixen on són o almenys no han estat exhumats ni identificats. Si això no és un residu del franquisme, quina altra cosa ho pot ser? Són persones desaparegudes, fet que no té parangó amb les dictadures militars sud-americanes. El metge forense Francisco Echevarría ha participat en l'exhumació de 300 fosses comunes i ha extret aproximadament les restes de 3.000 persones. Al seu informe diu que gairebé totes aquestes persones presentaven signes de violència, particularment en el crani, amb orificis produïts per armes de foc. I en aquest informe, que ocupa 400 pàgines, parla de l'absoluta absència judicial en tots aquests processos d'exhumació. Ho diu una persona que ha estat realitzant tasques d'excavació, d'exhumació i d'identificació de restes i que és una autoritat mundial. Com a exemple puc dir que Echevarría va ser cridat pel govern de Xile per identificar les causes de la mort de Víctor Jara. La resposta judicial en aquests casos de persones desaparegudes ha estat pràcticament nul·la a Espanya, amb algunes excepcions, que es poden comptar amb les dues mans.

Suposo que encara hi ha més exemples de restes del franquisme en la justícia.

La persecució del jutge Garzón, a part de la seva persecució concreta i la seva expulsió de la carrera judicial, una mesura arbitrària i injusta, té un altre significat encara més greu que la pròpia expulsió i és que les víctimes del franquisme han quedat abandonades de tota possibilitat de perseguir els delictes com el que són: crims contra la humanitat. I, per tant, si són crims contra la humanitat havien d'haver continuat sent perseguits per l'Audiència Nacional tal com va fer el jutge Garzón. El contrari és un error majúscul, d'una covardia atroç. I això és el que va fer la sala segona del Tribunal Suprem, que va dir que qui vulgui buscar als seus morts que els busqui a les partides judicials allà on hi hagi les fosses comunes i aquestes presumptes restes. Em sembla una indignitat que un tribunal hagi dit una cosa així. Ho han fet magistrats de tots els colors.

Suposo que en l'àmbit de la justícia militar, la situació és semblant.

La sala del militar del Tribunal Suprem ha rebutjat tots els recursos que s'han plantejat per demanar l'anul·lació dels consells de guerra i les condemnes que se'n van derivar, la majoria penes de mort. No estem parlant de la Guerra Civil, estem parlant del que va succeir després en la dictadura, anys 39, 40, 41, 42... No s'ha anul·lat ni un sol consell de guerra, encara que alguns magistrats van dir que això era inconcebible i que aquests consells de guerra eren nuls de ple dret, però com eren vots minoritaris mai no van arribar a tenir reflex en la votació majoritària. Això ha ocorregut recentment. Per exemple, el rebuig de la pretensió de la néta del poeta Miguel Hernández que fos anul·lat el consell de guerra que va condemnar a mort al seu avi és de 2011, i es va rebutjar amb arguments absolutament insostenibles. La negativa del llavors fiscal general de l'Estat, Cándido Conde-Pumpido, a interposar un recurs de revisió per anul·lar la condemna de Lluís Companys, el President de la Generalitat, va ser un altre acte d'indignitat, incompatible amb ser demòcrata.

En diverses ocasions ha defensat el jutge Garzón. Com el definiria?

És una persona que té molts matisos. Diria que va ser un jutge amb un afany de justícia, que va actuar davant els poderosos, quan calia fer-ho, i la majoria de jutges i tribunals espanyols no s'atrevien. Va prendre la decisió més transcendent que s'hagi pres mai en aquest país per un jutge i que va ser dir criminals als colpistes del 18 de juliol de 1936. Això no se li ha perdonat mai, perquè els que governen ara són hereus d'aquells colpistes, amb major o menor absència d'aquesta herència; de les herències, realment, no se n’és conscient.

Va ser fiscal anticorrupció del 1995 al 2003, quin va ser el detonador del seu cessament?

Hi va haver molts conflictes amb el fiscal general de llavors, que era un home molt estretament vinculat al PP, i amb els ministres de Justícia, que si no m'equivoco van ser Ángel Acebes i, sobretot, José Maria Michavila. Però els detonadors fonamentals van ser l'oposició inicial que la Fiscalia Anticorrupció interposés una querella contra César Alierta pel cas de l'operació en borsa. El procés va sortir endavant perquè hi va haver una associació d'usuaris, Adicae, que va interposar una denúncia i després la fiscalia es va incorporar quan el procés ja estava obert. Un altre punt de conflicte va ser la negativa del fiscal general a investigar el procés contra el llavors ministre d'Indústria Josep Piqué pel famós tema de la venda d'Ertoil. Allà hi va haver una actitud tancada perquè no avancéssim en la investigació com s’havia acordat. Fins i tot quan la junta de fiscals de sales del Tribunal Suprem, de la qual no formava part, va acordar per majoria absoluta la imputació, s'havia de prendre declaració com a imputat a Josep Piqué, un fet al qual el fiscal general es va negar rotundament. Un altre tema va ser la declaració com a imputat de Berlusconi pel famós frau fiscal a Tele 5. Hi havia molts conflictes. Però el que va acabar de fer vessar el got va ser l'intent de la fiscalia d'obrir una investigació i presentar una querella pel famós cas del tamayazo de l'Assemblea de Madrid. Aquesta va ser l'última decisió per acabar amb aquesta fiscalia. Teníem acumulats elements importants de caràcter econòmic, societari, per haver obert una investigació seriosa, cosa que va fer el PSOE, però crec que la querella que va plantejar era equivocada i va ser rebutjada.