Ni una agressió més

El 17 de Maig, diada contra la LGBTI-fòbia, commemorem el 27è aniversari de l'eliminació de l'homosexualitat de la llista de malalties mentals per part de l'Organització Mundial de la Salut. Tot i aquesta victòria, encara avui queda molt per fer, i la patologització del col·lectiu LGBTI és encara ben present a la societat i a les institucions mèdiques: bona part de la comunitat científica titlla de malaltes o anòmales les persones trans i intersex després d'anys de lluita. Quan la vida ens demostra que els cossos poden ser diversos, plurals i no binaris, la medicina imperant segueix els paràmetres de la cisheteronormativitat i s'esforça a amagar-nos, maquillar-nos i reprimir-nos, amb tractaments no desitjats, hormonacions obligatòries i arribant, fins i tot, a mutilar-nos per fer-nos quadrar en els seus esquemes de gènere immobilistes i reaccionaris.

Aquestes estructures generen violències de les quals no n’escapem tampoc lesbianes, bisexuals, pansexuals i les que estimem i desitgem des d'altres perspectives no monosexuals, titllades d'immadures, confuses o equivocades.

També les persones seropositives reben un tracte injust, ja que són permanentment jutjades i culpabilitzades. És fonamental que, avui 17 de maig i cada dia, concebem la lluita contra la serofòbia d’una manera igual o més urgent que la lluita contra el virus i que posem al centre la cohesió social com a pilar fonamental de la nostra salut. 

L’àmbit sanitari no és l’únic on la LGBTIfòbia continua ben present: l’estretor de mires s'evidencia també a les escoles, ja siguin a públiques o privades, on en moltes ocasions no tenim més remei a amagar-nos si no volem patir violències físiques o psicològiques en les seves expressions més crues. L’assetjament escolar o bullying és una realitat poc visible que pateixen les criatures LGBTI i que, malgrat que s'ha desenvolupat un protocol per posar-hi remei en l’àmbit educatiu català, cal continuar lluitant per eradicar.

Si parlem de violència LGBTI-fòbica, no podem oblidar fer-ho des d'una clara perspectiva de classe. Les bolleres, trans, bi, marikes i intersex de classe treballadora patim les agressions per raó d'opció sexual o identitat de gènere d'una manera molt més profunda, i hi hem d'afegir una realitat de sous precaris o inexistents i d'exclusió dels drets més bàsics com l'educació, amb taxes abusives i privatitzacions, o l'habitatge, on l’especulació immobiliària ens expulsa dels nostres barris.

Per això, a més d'organitzar-nos als moviments LGBTI per combatre el cis-hetero-patriarcat, és primordial que participem també als moviments socials i de base popular per combatre el capitalisme, contribuint a construir el que sovint anomenem “espais de llibertat”, on ningú corri cap risc per ser com és ni per estimar a qui vulgui.

La realitat, però, és que actualment en aquests espais tan “nostres”, els moviments socials i espais anticapitalistes, també patim violència: als nostres casals i ateneus, des d'on generem una altra cultura i noves formes de consum, també hi ha agressions. A les nostres manifestacions i als nostres espais de festa alternatius, també patim opressions. Als grups de dones on defugim el masclisme –present també al moviment LGBTI-, ens podem trobar també amb actituds lesbòfobes. A les assemblees de joves i organitzacions juvenils des d'on ens rebel·lem contra els paternalismes, la violència LGBTI-fòbica també s'escola. Des dels sindicats fins a les assemblees de barri, passant per cooperatives i assemblees d'estudiants cal que comencem a combatre també, entre companyes, les conseqüències més directes del patriarcat que patim en el nostre dia a dia.

És hora que com a col·lectiu LGBTI prenguem consciència de la nostra realitat, sortim als carrers i optem per socialitzar-la en una lluita col·lectiva. Davant de qualsevol agressió, ens hem de reafirmar com a subjecte i apoderar-nos per tornar cada cop. Hem de donar-nos la mà i, des del reconeixement mutu i la posada en valor de la diversitat, unir-nos i organitzar-nos, perquè no estem disposades a continuar rebent ni una agressió més.

El 17 de Maig, diada contra la LGBTI-fòbia, commemorem el 27è aniversari de l'eliminació de l'homosexualitat de la llista de malalties mentals per part de l'Organització Mundial de la Salut. Tot i aquesta victòria, encara avui queda molt per fer, i la patologització del col·lectiu LGBTI és encara ben present a la societat i a les institucions mèdiques: bona part de la comunitat científica titlla de malaltes o anòmales les persones trans i intersex després d'anys de lluita. Quan la vida ens demostra que els cossos poden ser diversos, plurals i no binaris, la medicina imperant segueix els paràmetres de la cisheteronormativitat i s'esforça a amagar-nos, maquillar-nos i reprimir-nos, amb tractaments no desitjats, hormonacions obligatòries i arribant, fins i tot, a mutilar-nos per fer-nos quadrar en els seus esquemes de gènere immobilistes i reaccionaris.

Aquestes estructures generen violències de les quals no n’escapem tampoc lesbianes, bisexuals, pansexuals i les que estimem i desitgem des d'altres perspectives no monosexuals, titllades d'immadures, confuses o equivocades.