El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Al moment d’anunciar-se dimecres al vespre el nom del nou papa, em trobava desconnectat d’aquell món i immers en la música en viu, gràcies a un concert del jove guitarrista i compositor del nou folklore argentí Guillermo Rizzotto al bar Mediterráneo del carrer Balmes barceloní, presentat per Mayte Martín. La qualitat del concert va ser per a mi una riquíssima experiència espiritual, per no dir religiosa, com qualsevol manifestació afortunada de la creativitat humana. Cap religió convencional, tampoc la catòlica, no té el monopoli de l’espiritualitat, de la connexió de les persones amb l’ànima de les coses i dels sentiments. Un cop tornat a casa em vaig posar al corrent de l’elecció papal, la qual em va impressionar menys que no allò que acabava d’escoltar al concert i que encara m’acompanya. Durant les hores següents em va cridar l’atenció que les peces de Guillermo Rizzotto havien quedat gravades en el meu esperit d’una manera més sensible, rica i estimulant que la notícia papal. Guillermo Rizzotto va dedicar algunes de les seves composicions a mestres llatinoamericans com el peruà Raúl García Zárate, l’uruguaià Eduardo Mateo i els argentins Atahualpa Yupanqui o Eduardo Falú. Confesso que al moment de deixar ressonar l‘última nota de la seva “Milonga de la espera”, se’m va escapar un incontenible “bravo!”.
El concert es titulava “El sentit del paisatge”. En el text de presentació, Mayte Martín havia escrit: “Aquest bellíssim treball que Guillermo ens presenta és el feliç exemple d’allò que resulta quan les arrels ens donen ales, quan honorem tant allò que va ser que ja no li tenim por al desconegut. És d’una bellesa embriagadora, d’una delicadesa que talla la respiració i d’una nuesa que esglaia. Silenci rere silenci i nota rere nota, va creant una atmosfera que irradia pau i reconcilia amb el fred gris de la tarda o amb el fred gris d’un mateix. El temps deixa d’existir i cada nova frase és més bella que l’anterior. Quan te n’adones, la tarda s’ha fet nit i no queda res més que agrair de nou al déu propi que existeixin ànimes capaces de sentir i expressar coses tan belles”.
En efecte, com deia al començament, escoltar en viu el guitarrista argentí Guillermo Rizzotto, als mateixos instants de l’elecció del papa argentí, era a tots els efectes una experiència de l’ànima, per no dir una experiència religiosa, atès el desgast del qualificatiu.
Al moment d’anunciar-se dimecres al vespre el nom del nou papa, em trobava desconnectat d’aquell món i immers en la música en viu, gràcies a un concert del jove guitarrista i compositor del nou folklore argentí Guillermo Rizzotto al bar Mediterráneo del carrer Balmes barceloní, presentat per Mayte Martín. La qualitat del concert va ser per a mi una riquíssima experiència espiritual, per no dir religiosa, com qualsevol manifestació afortunada de la creativitat humana. Cap religió convencional, tampoc la catòlica, no té el monopoli de l’espiritualitat, de la connexió de les persones amb l’ànima de les coses i dels sentiments. Un cop tornat a casa em vaig posar al corrent de l’elecció papal, la qual em va impressionar menys que no allò que acabava d’escoltar al concert i que encara m’acompanya. Durant les hores següents em va cridar l’atenció que les peces de Guillermo Rizzotto havien quedat gravades en el meu esperit d’una manera més sensible, rica i estimulant que la notícia papal. Guillermo Rizzotto va dedicar algunes de les seves composicions a mestres llatinoamericans com el peruà Raúl García Zárate, l’uruguaià Eduardo Mateo i els argentins Atahualpa Yupanqui o Eduardo Falú. Confesso que al moment de deixar ressonar l‘última nota de la seva “Milonga de la espera”, se’m va escapar un incontenible “bravo!”.