Alguns sondejos (El Periódico, 8TV i ICPS) col·loquen a Barcelona en Comú (BEC), la formació política liderada per Ada Colau, en una competició directa amb CiU. D'aquests tres, el del ICPS és de gran rellevància, ja que col·loca la suma de Barcelona en Comú, ICV-EUIA i Podem amb més del 20% de la intenció directa de vot. La prospecció estableix una intenció directa del 5,1 per a BEC, de 4,1 per a ICV-EUIA i del 11,7 per a Podem. Aquesta divisió en els suports i la trajectòria de la formació, em permet fer un anàlisi gramscià, ara que el pensador italià està tant de moda, sobre l'essència de BEC com a actor polític. Per fer-ho acudirem a l'obra del l'autor marxista.
Antonio Gramsci en el seu llibre El Princep Modern, traduït per Jordi Solé Tura, desplega tota la seva teoria política i analitza l'obra de Maquiavel, en especial la seva concepció de lideratge, formalitzada en l'anomenat Princep, establint que en una democràcia de masses aquest no pot ser una persona individual, sinó que ha de ser una organització social i política formada per tres elements sense els quals no pot existir. El primer d'ells és una força difusa, de gent comuna. Una base social i electoral, la participació de la qual ha de ser canalitzada i ve donada per la disciplina i la fidelitat al partit.
El segon element el constitueix una elit dirigent, els anomenats capitans, que són les cares visibles de la força política, és a dir, els que marquen la direcció i tenen capacitat per cohesionar i canalitzar amb el seu lideratge el suport difús del que abans parlàvem. Per últim i com a tercer element d'aquesta organització, trobem un estament intermig, el que seria l'estructura d'aquesta organització, l'estructura que posa en contacte física, moral i intel·lectualment a la base amb el nucli dirigent. És la corretja de transmissió entre els dos elements anteriors. El resultat de la suma d'aquests tres elements és l'actor més rellevant dels nostres sistemes polítics, el Princep Modern que és: el partit polític.
Aquest breu repàs a la definició gramsciana de partit, ens permet analitzar BEC i els seus integrants des de l’òptica del pensador. En primer lloc, tal i com demostra el repartiment de la llista electoral, el nucli fundacional de BEC és qui copa tres dels quatre primers llocs de la llista amb Colau, Pisarello i Asens. Cares noves per a una societat que demana un canvi d'elits. Són els promotors i ideòlegs del partit i els que fixen la línea a seguir, a més de ser les cares visibles de la plataforma. Gent vinculada als moviments socials, veïnals i culturals que marquen, cohesionen i dirigeixen l'organització i els objectius d’aquesta.
Però BEC no només aporta els dirigents i intel·lectuals de la plataforma, sinó que també contribueix amb el lideratge mediàtic i moral d'Ada Colau, de sobres coneguda per la seva lluita pel dret a la habitatge sent la portaveu de la PAH i una cara visible en un moment on l'aparició a l'esfera mediàtica és fonamental per a l’èxit electoral. Però aquesta elit intel·lectual i dirigent de la plataforma no seria res en aquesta competició democràtica sense una força social que la recolzi electoralment.
Amb les prospeccions electorals de l'ICPS a la mà, Podem és la massa difusa de la qual parla Gramsci i que necessita BEC per tal de fer-se amb l'alcaldia. El gairebé 12% de vots que aportaria a la plataforma converteixen a Podem i al seus votants en la força electoral que marca la diferencia amb la resta d'integrants de la plataforma. Podem, recolliria el vot dels barris més perifèrics de la ciutat recentment actius i polititzats gràcies a la força mobilitzadora del discurs contra la casta i al sever càstig que els ha suposat la crisi econòmica que pateix el país, els sumaria a la confluència, convertint BEC en un partit capaç d’articular els sectors socials més castigats per aquesta crisis: joves, precariat i classes mitjanes empobrides.
Tanmateix, aquesta suma no serà automàtica i BEC haurà de centrar part de la seva estratègica comunicativa en erigir-se, no només com a estendard del canvi a la ciutat, sinó com al representant dels d'abaix a la ciutat de Barcelona per tal de que els potencials votants de Podem no es quedin a casa a les eleccions municipals. Canalitzar aquesta força difusa en termes gramscians és condició necessària per guanyar la capital catalana.
Per últim, el partit ecosocialista faria de nexe d'unió entre els dirigents, la intel·lectualitat en el sentit gramscià, i la gran massa de votants que aporta el partit de Pablo Iglesias. Són l'element intermedi del que parlàvem abans. Aquest nexe és fonamental per al funcionament de la plataforma ciutadana per quatre motius: estructura, trajectòria institucional, finançament i publicitat. A nivell d'estructura, ICV-EUIA disposa d'un seguit de quadres intermedis i tècnics necessaris per al funcionament intern del nou partit en molts àmbits: organitzatius, formatius i comunicatius. A més, els recursos logístics com els locals i el material també s'han de tenir en compte quan parlem d'estructura.
Un altre factor clau per al bon funcionament de BEC és la trajectòria institucional d'ICV-EUIA. Molts han criticat els errors comesos per aquest partit al llarg dels anys que va estar governant la ciutat juntament amb el PSC, però pocs se n'adonen de que a la política, com a la vida, l'experiència és un grau i institucionalment ICV-EUA coneix perfectament com funciona l'Ajuntament per dins, però també les dinàmiques internes d'una coalició de partits polítics. I no menys important, les necessitats econòmiques d'un partit, sobre tot durant una campanya electoral, són pràcticament inabastables per a una plataforma acabada de néixer i sense recursos. L'aportació dels recursos econòmics i financers per avançat que pugui aportar ICV-EUIA de ben segur serà útil per a la confluència que liderarà Ada Colau. A tot plegat, li hem de sumar també els espais publicitaris als mitjans públics i la possibilitat de participar en debats sobre les eleccions al tenir representació formal al consistori actual.
No obstant, perquè la suma d’aquests tres elements creï una maquina electoral digna de guanyar la ciutat cal que totes assumeixin el seu rol i es coordinin, cooperin i col·laborin per aquest objectiu, fet que no sempre és fàcil en partits que competeixen per electorats semblants i amb discursos similars. Si la suma d'aquestes tres peces pròpies de la teoria gramsciana són suficients per guanyar la ciutat de Barcelona ho sabrem ben aviat.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
