El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Doncs sí, hi ha dos col.lectius a Catalunya. Potser, sent políticament incorrectes, dues ètnies, dos col .lectius culturals. Dos. La crisi econòmica ha trencat l'aparentment rígida corda transversal que ens dividia en espais partidaris i polítics. S'organitza una multitudinària manifestació l'onze de setembre del 2012 i -pam!- ens mirem al mirall. I hi ha dues tribus, que es despleguen més enllà de la procedència social i preferències ideològiques dels seus membres. Uns grapegen una bella paraula, democràcia, per forçar els altres a decidir si ens quedem o ens n'anem. Els altres, els espanyolistes, els unionistes -sona tan malament...!- ens sentíem còmodes en aquesta burgesa, plàcida, de vegades hipòcrita indefinició: Catalunya és una nació però amb llaços emocionals amb una altra nació més gran, Espanya. No ens feu decidir, si us plau. No ens obligueu a triar. És un prec però ho serà per poc temps. Ens estem emprenyant. L'excés de tertulians i opinadors sobiranistes, que com a molt no passen dels trenta, i sense la memòria històrica suficient per valorar la pau social i econòmica de les últimes dècades a Catalunya i Espanya, comença a ser insuportable. Per què ningú aplaudeix el nostre desenvolupament? Els treballadors, els obrers, la classe mitjana baixa... hem utilitzat serveis públics de qualitat, bàsicament l'ensenyament públic, per posar l'ascensor social en marxa. I no som capaços de veure quin forat ens heu reservat en aquest meravellós món independent d'Espanya. Tornem a ser indiferents, uns amb altres. Coincidim a la universitat i hem muntat colles mixtes. Coincidim a la feina i riem molt als sopars de Nadal. Els nostres fills comparteixen extraescolars i ens veiem els dissabtes al partit. Fins i tot ens prendrem junts una cervesa. És veritat, ens casem entre nosaltres, els García i els Pérez, de segona generació a Catalunya, d'una banda; els Puig i Quintana, de l'altra. Aquest desig per la choni il.lustrada de Castefa serà sempre això: un secret i íntim desig perquè les nostres famílies juntes en el dinar de Sant Esteve... Horrible, no? Impossible. Així ha estat fins ara i no sembla que la cosa canviï. Fem un esforç. Tornem a la dolça, càlida, tranquil.la indiferència de fa només uns mesos. Pel bé d'aquest petit país nostre.
Doncs sí, hi ha dos col.lectius a Catalunya. Potser, sent políticament incorrectes, dues ètnies, dos col .lectius culturals. Dos. La crisi econòmica ha trencat l'aparentment rígida corda transversal que ens dividia en espais partidaris i polítics. S'organitza una multitudinària manifestació l'onze de setembre del 2012 i -pam!- ens mirem al mirall. I hi ha dues tribus, que es despleguen més enllà de la procedència social i preferències ideològiques dels seus membres. Uns grapegen una bella paraula, democràcia, per forçar els altres a decidir si ens quedem o ens n'anem. Els altres, els espanyolistes, els unionistes -sona tan malament...!- ens sentíem còmodes en aquesta burgesa, plàcida, de vegades hipòcrita indefinició: Catalunya és una nació però amb llaços emocionals amb una altra nació més gran, Espanya. No ens feu decidir, si us plau. No ens obligueu a triar. És un prec però ho serà per poc temps. Ens estem emprenyant. L'excés de tertulians i opinadors sobiranistes, que com a molt no passen dels trenta, i sense la memòria històrica suficient per valorar la pau social i econòmica de les últimes dècades a Catalunya i Espanya, comença a ser insuportable. Per què ningú aplaudeix el nostre desenvolupament? Els treballadors, els obrers, la classe mitjana baixa... hem utilitzat serveis públics de qualitat, bàsicament l'ensenyament públic, per posar l'ascensor social en marxa. I no som capaços de veure quin forat ens heu reservat en aquest meravellós món independent d'Espanya. Tornem a ser indiferents, uns amb altres. Coincidim a la universitat i hem muntat colles mixtes. Coincidim a la feina i riem molt als sopars de Nadal. Els nostres fills comparteixen extraescolars i ens veiem els dissabtes al partit. Fins i tot ens prendrem junts una cervesa. És veritat, ens casem entre nosaltres, els García i els Pérez, de segona generació a Catalunya, d'una banda; els Puig i Quintana, de l'altra. Aquest desig per la choni il.lustrada de Castefa serà sempre això: un secret i íntim desig perquè les nostres famílies juntes en el dinar de Sant Esteve... Horrible, no? Impossible. Així ha estat fins ara i no sembla que la cosa canviï. Fem un esforç. Tornem a la dolça, càlida, tranquil.la indiferència de fa només uns mesos. Pel bé d'aquest petit país nostre.