Les claus del procés d'unitat comunista

Els dos partits comunistes més rellevants de Catalunya, el PSUC-Viu i el Partit dels Comunistes de Catalunya, han engegat des de fa uns mesos un procés d’unitat que pretén reconstruir l’espai comunista després de trenta anys de divisions i enfrontaments. Després de la Festa unitària del passat dissabte 6 de juliol i de l’excel·lent debat que es va desenvolupar al matí, és el moment de plantejar-se qüestions i fer un anàlisi de la confluència. La pregunta principal d’aquest procés és si acabarà sent una fusió orgànica de les dues organitzacions o bé si involucrarà els molts comunistes que no estan enquadrats en la militància en algun dels dos partits. Sens dubte la fusió de PCC i PSUC-Viu ja és un bon pas endavant per a que aquest espai creixi i generi petites parcel·les d’hegemonia; tot i això, només la unitat d’ambdues estructures no generarà la reconstrucció del que suposava el PSUC històric, perquè parteix de dues organitzacions deficitàries en comparació a les necessitats del comunisme català, que es troba repartit en diferents espais.

Les claus que marcaran la resposta a la pregunta sobre l’abast del procés seran diverses: dues condicions sine qua non prèvies i tres de rellevància en la definició del nou partit que es fixaran al llarg del procés d’unitat. Les condicions bàsiques són la pròpia voluntat dels actors que impulsen el procés, que assumeixin realment que els comunistes catalans estan en una pluralitat d’espais i els dos partits no els representen en el seu conjunt; i el manteniment d’una línia estratègica de PCC i PSUC-Viu de major combativitat, recuperant el treball social i noves aliances des d’Esquerra Unida i Alternativa. La consolidació d’una línia més rupturista amb el funcionament tradicional del sistema polític sembla que tira endavant, tant en el si de la proposta política dels dos partits com en l’estratègia fixada a Esquerra Unida i Alternativa, tot i que caldrà veure com es gestiona el que han anomenat la creació del “nou espai”. Més diversa és la conceptualització del nou partit i les consideracions sobre la pluralitat de l’espai comunista català.

Les tres claus que s’han d’anar definint en el transcurs del procés són: la capacitat per donar una resposta satisfactòria a la qüestió sindical, abordant la situació d’unes Comissions Obreres burocratitzades, allunyades de les diferents realitats de les classes treballadores precaritzades; mantenir un equilibri entre la sobirania i la coordinació en les relacions amb el Partit Comunista d’Espanya i, per últim, assolir una síntesi en la proposta nacional que permeti casar la tradició federalista amb l’existència de propostes independentistes des d’una perspectiva de classe, en base al dret a l’autodeterminació, el republicanisme i un model per a Catalunya integrador i plural.

A l’hora de teixir aquest procés d’unitat amb bona lògica es pren de referència el PSUC històric, l’enyorat partit nacional i de classe de tots els comunistes catalans. Tant mateix, prendre el model i història del PSUC com un tot, desvinculat de la composició interna del partit, de les relacions amb la societat i el moment històric, no ajudarà a extreure lliçons per a l’èxit d’aquesta empresa. Hem de veure la història del PSUC com a diferents moments, gairebé com a diferents partits propis de cada situació de la societat catalana, espanyola i internacional.

Aspirar a superar la divisió comunista com si només s’hagués d’arreglar la divisió de 1981, a partir de sumar els dos partits comunistes hereus d’aquell espai, és donar molt més pes a PCC i PSUCviu del que realment tenen. Ambdues estructures representen gairebé tot el comunisme català organitzat en la fórmula partit, però no representen el conjunt de l’espai. En la història d’aquest moviment hi ha una màxima que diu que no es pot ser comunista sense partit, això fa molt temps que no es compleix, especialment a Catalunya. Els comunistes catalans es troben en una pluralitat d’espais molt diversa, podríem dir que els dos partits són deficitaris, no enquadren a tots ni de bon tros.

El model de política de partit no s’ha adaptat a les formes de militància de les generacions que tenen menys de 50 anys, es visualitza com a més adequada per al govern que per a la lluita i no per a l’equilibri que proposava aquell lema del PSUC “un partit de lluita i de govern”. Els partits d’aquest espai no han ajudat per compensar-ho, amb la pròpia divisió, amb línies polítiques erràtiques,anys de projectes institucionalitzats amb diferents aliances que no han funcionat. La generació d’experiències de lluita a nivell micro (cooperativisme, ateneus, etc.) han permès que hi hagi alternatives sense tenir en compte els partits, a través de les quals molts han posat en pràctica la teoria comunista, generant valors col·lectius i alternatius al sistema, sense la necessitat de pertànyer a un partit, tot i les deficiències de la fórmula partit i malgrat la inexistència del Partit (així, en majúscula).

Per assumir realment la pluralitat d’espais on es troben els comunistes i engegar un procés d’unitat ampli no es pot prendre com a model el PSUC previ a la ruptura, amb una greu crisi al voltant de la línia estratègica del partit, on hi havia un grup molt important que prioritzava el partit de govern i les polítiques socialdemòcrates. Com que PCC i PSUC viu no són els únics membres de la tradició comunista del PSUC i la societat i la política han canviat molt, l’espai comunista es troba dispers, per tant la suma automàtica d’ambdós partits no donarà el PSUC de la dictadura i inicis de la transició, d’aquells anys heroics en que encara no hi havia divisions ni renuncies.

La nova formació veurà de la tradició del PSUC, però el model que podrà servir per inspirar el procés d’unitat hauria de ser l’esperit que emana de la fundació del propi PSUC. La idea de confluència de diferents espais marxistes per crear el partit del “socialisme unificat” en el marc d’una situació molt crítica, pot ser útil en un moment amb un comunisme català plural amb tants comunistes sense partit. Aquesta imatge serà útil si PCC i PSUCviu tenen clar que s’ha d’anar més enllà de les dues estructures i que cal sumar tots els comunistes, fins i tot aquells que no beuen directament d’aquesta tradició, ja que la crisi extrema és un bon moment per a trencar vells espais estancs.

Aquest procés ha estat iniciat per els dos partits, però si es vol que sigui ampli no pot ser una fusió orgànica dirigida a nivell cupular. Ha de dotar-se d’àmbits de debat per parlar de política (model de partit, estratègia, aliances, sindicalisme,...) entre els militants dels dos partits i donar espais de participació a aquells comunistes sense carnet per anar definint entre tots el nou partit. El debat de base donarà més avantatges que inconvenients, primer de tot evitarà ser la suma artificial de dues militàncies. L’activitat del partit hauria de minimitzar el funcionament en base a quotes de representació de cada grup, i els espais de debat conjunt pot facilitar-ho en tant que crearan complicitats i aliances entre diferents sectors en funció de cada punt a definir i no en funció de l’origen partidari. Per altre costat, aquests espais de debat haurien de ser essencials per involucrar en el procés als comunistes que no venen dels partits, generant coincidències i pràctica conjunta que crearia complicitats. Per això caldrà ser laxes en els temps, un cop neixi el nou partit caldrà mantenir aquests espais per a que els que no s’incorporen d’inici puguin seguir confluint des de la pràctica i el debat.

Una clau essencial per a que el nou partit sigui més ampli és la política sindical, tot i que serà molt difícil que en resulti una síntesi que englobi totes les parts. PSUCviu i PCC defensen oficialment la participació crítica dins de Comissions Obreres, malgrat molts comunistes les han anat abandonant progressivament per optar per altres formes de sindicalisme de base. L’estructura burocràtica i jerarquitzada del sindicat, la cultura de l’acord permanent amb la patronal com a mal menor, el funcionament com a gabinet de negociació i gestor de conflictes enlloc d’organitzar els treballadors o la incapacitat per influir en la realitat precaritzada de les diferents tipologies de treballadors, fan que CCOO no s’adapti al model sindical que necessita el comunisme català d’avui.

A nivell teòric seria possible arribar a una síntesi sobre com hauria de ser el sindicalisme a l’actualitat i quins elements hauria de prioritzar, tanmateix a l’hora d’afrontar el debat sobre com actuar amb CCOO, dins com a sector crític o fora construint una altra eina, genera profundes discussions estratègiques. Els sectors més desenganyats amb Comissions Obreres, visió bastant estesa entre els comunistes sense carnet i també entre una part dels partits, entenen que amb la correlació de forces actual i el funcionament del sindicat no és possible el canvi, per tant Comissions és més part del problema que de la solució i cal crear un nou sindicalisme de base; l’altra anàlisi entén que trencar amb Comissions no és una solució perquè no hi ha una capacitat real de crear un sindicat de referència capaç d’incidir, per tant cal mantenir-se a dins per seguir organitzant els treballadors i intentar petits canvis.

La teorització i la incidència en la qüestió nacional és una altra de les claus que marcaran el nou partit. El PSUC va saber conceptualitzar la realitat nacional catalana i influir en la construcció nacional des d’una perspectiva de classe, en un moment que la proposta independentista no era en absolut transversal en la societat catalana. Entrada la fase democràtica, el nacionalisme de caràcter burgès es va convertir en hegemònic en la construcció nacional i els comunistes es veieren relegats. L’espai comunista català hereu del PSUC s’ha caracteritzat per defensar el federalisme però no ha fet gala de treballar la qüestió nacional amb un projecte propi, alguns han sigut contraris a involucrar-se en aquest tema per confondre qüestió nacional amb nacionalisme i en conjunt no s’ha sabut plantejarsense estar a la defensiva.

En el moment actual, en que amplis sectors populars de la societat catalana veuen la independència com a solució i en una situació que l’autodeterminació de Catalunya pot ajudar a desmuntar definitivament el règim polític i institucional de 1978, el nou partit hauria de poder conjugar la tradició i proposta federalista amb donar espai a comunistes que, venint de la tradició del PSUC o no, es reclamen independentistes per definició teòrica o per anàlisi de la situació concreta. Per a assolir això, caldria tenir una proposta nacional oberta, cohesionada al voltant d’una perspectiva de classe: en base a la pluralitat i la integració, fonamentant la catalanitat en la ciutadania tal i com va aconseguir el PSUC, amb una clara concepció republicana de la societat catalana, entenent-la com a subjecte polític sobirà perquè existeix la voluntat col·lectiva de governar-se, per tant ha d’exercir el dret a l’autodeterminació. Explicitant la necessitat de relacionar-se amb els pobles que l’envolten, donant peu al federalisme de lliure adhesió.

Aquesta proposta en l’àmbit nacional no és senzilla i va acompanyada de l’establiment d’unes relacions amb el Partit Comunista d’Espanya que han de ser al gust de tothom: de les diferents parts del nou partit i també del PCE. Històricament, el PSUC havia mantingut relacions d’agermanament amb el PCE, balancejant-se entre la sobirania i moments de més dependència. Aquestes relacions van patir alteracions amb la fracturació de l’espai comunista català. El PCC no ha mantingut mai relacions formals amb el PCE, havent tingut enfrontaments quan les seves línies polítiques han sigut contraposades i d’altres moments de distensió i certa proximitat com l’actual. Per altra banda, el PSUCviu ha heretat les relacions amb el PCE un cop havia desaparegut el PSUC històric, però al ser el suport del PCE el principal actiu del PSUCviu no han sigut unes relacions entre dos partits sinó més aviat de subordinació. Caldrà trobar el punt mig en les necessàries relacions amb el PCE que permeti no generar dificultats en vers a la incorporació de comunistes heterodoxos o alguns membres del PCC que siguin reticents.

L’equilibri entre sobirania, el reconeixement mutu i coordinació amb el PCE serà una de les peces importants de la configuració del procés d’unitat comunista, així com l’actitud que prengui el PCE davant de les possibles innovacions que es puguin adoptar en les relacions o en el format i proposta del nou partit. Aquestes seran unes de les clau per definir l’abast del procés d’unitat comunista, juntament amb la voluntat per anar més enllà de la suma orgànica de PCC i PSUCviu, mantenir una línia estratègica més combativa, donar una solució del debat sindical i la conceptualització del tema nacional.

Els dos partits comunistes més rellevants de Catalunya, el PSUC-Viu i el Partit dels Comunistes de Catalunya, han engegat des de fa uns mesos un procés d’unitat que pretén reconstruir l’espai comunista després de trenta anys de divisions i enfrontaments. Després de la Festa unitària del passat dissabte 6 de juliol i de l’excel·lent debat que es va desenvolupar al matí, és el moment de plantejar-se qüestions i fer un anàlisi de la confluència. La pregunta principal d’aquest procés és si acabarà sent una fusió orgànica de les dues organitzacions o bé si involucrarà els molts comunistes que no estan enquadrats en la militància en algun dels dos partits. Sens dubte la fusió de PCC i PSUC-Viu ja és un bon pas endavant per a que aquest espai creixi i generi petites parcel·les d’hegemonia; tot i això, només la unitat d’ambdues estructures no generarà la reconstrucció del que suposava el PSUC històric, perquè parteix de dues organitzacions deficitàries en comparació a les necessitats del comunisme català, que es troba repartit en diferents espais.

Les claus que marcaran la resposta a la pregunta sobre l’abast del procés seran diverses: dues condicions sine qua non prèvies i tres de rellevància en la definició del nou partit que es fixaran al llarg del procés d’unitat. Les condicions bàsiques són la pròpia voluntat dels actors que impulsen el procés, que assumeixin realment que els comunistes catalans estan en una pluralitat d’espais i els dos partits no els representen en el seu conjunt; i el manteniment d’una línia estratègica de PCC i PSUC-Viu de major combativitat, recuperant el treball social i noves aliances des d’Esquerra Unida i Alternativa. La consolidació d’una línia més rupturista amb el funcionament tradicional del sistema polític sembla que tira endavant, tant en el si de la proposta política dels dos partits com en l’estratègia fixada a Esquerra Unida i Alternativa, tot i que caldrà veure com es gestiona el que han anomenat la creació del “nou espai”. Més diversa és la conceptualització del nou partit i les consideracions sobre la pluralitat de l’espai comunista català.