Condemnat a ser culpable

⁃ I tu per què ets aquí?

⁃ M'acusen de fer pintades.

⁃ De debò? Hahahahahaha!

El company temporal de cel·la va esclafir a riure exageradament. I no n'hi havia per menys. L'escena tenia lloc el vespre del 29 de març de 2012, als calabossos de la comissaria de Les Corts. Ell no era allà per la vaga i potser si ara li digués que encara estic esperant judici riuria molt més. O potser encara al·lucinaria més si li digués que un any i mig després de la detenció em van acusar de delictes nous que sumen sis anys de presó. I potser es rebolcaria per terra si sabés que vam aconseguir la nul·litat del primer judici per defectes de procediment, ara fa nou mesos, però que ara ens jutjaran exactament en les mateixes condicions que aleshores. Esperpèntic.

Nou mesos. Ara bé, què ha nascut, durant aquest temps? Un fill mort: la no confiança en el sistema policíac i judicial.

Poca o nul·la confiança tenia ja un en un sistema que permet que evasors fiscals segueixin als carrers gaudint de la seva milionària fortuna robada mentre empresona qui roba perquè no en té ni per menjar. Un sistema que premia qui retalla drets i persegueix a qui ho combat. L'estadista contra la vaguista. L'economista contra l'empobrida. L'explotador contra l'explotada. El de les tisores contra les del puny tancat.

I tot, per què? Doncs perquè tot segueixi igual. Perquè les taxes dels seus beneficis segueixin alimentant o, més ben dit, afamant les nostres misèries. Perquè importen més els seus diners que les nostres vides. Perquè importa més la seva injustícia permanent que la nostra vida diària.

Una vida que es viu en el dia a dia. Un dia a dia, per exemple, que es tradueix en un any i mig d'atur sense prestació just després de la vaga. Crec que l'empresa on treballava no li va agradar molt la meva detenció, coses que passen. Lluitar pels drets laborals no suma punts a la lliga de l'empleat del mes. Més de cinc-cents dies viscuts en el dia a dia de l'atur.

I en què és impossible preguntar-te com ho viu la gent que porta dos anys, quatre anys, sis anys, o molts més, exclosa forçadament del sistema laboral. És a dir, persones a qui se'ls nega la possibilitat de guanyar-se la vida, de sortir de la misèria, d'obtenir alguna cosa per endur-se a la boca. Ironies de la vida, un sistema que ens obliga a ser explotades per sobreviure ara ens en nega fins i tot aquesta possibilitat. Ens condemna a la misèria, cada cop més i a més gent. Els suburbis de les ciutats aparadors són plens de persones a qui ja només els queda l'apoderament i lluites col·lectives per tenir un sostre o omplir la nevera.

Com sempre, però, el sistema té reservada la pitjor cara per qui vol fer-hi front. En aquests nou mesos, per exemple, a l'Elena no li han tornat el seu fill. L'Alfon segueix empresonat des del 17 de juny de l'any passat, just pocs dies abans del nostre primer no-judici. El jove de Vallecas és una de les mostres més evidents de persecució política contra vaguistes. Malauradament, però, no n'és l'única ni més clamorosa.

El sindicalista Andrés Bódalo, del SAT andalús, haurà d'entrar a presó el 29 de març d'enguany a causa d'una sentència esperpèntica que reforça la persecució política que l'Estat espanyol fa contra les lluites obreres des de totes les seves vessants. Els casos de Carlos i Carmen, a Granada, o d'Urtzi i Telle, a Bilbo, també per les vagues general dels 2012, mostren com la repressió anti-obrera i anti-sindical pot arribar fàcilment fins l'empresonament.

I aquí, què? Doncs aquí també n'hem tingut, de casos de presó preventiva a vaguistes, com la Laura de la CGT o l'Isma i el Dani. Aquests dos, per cert, van resultar absolts. Qui els torna ara el temps passat a la presó?

I més encara: qui torna a totes les vaguistes absoltes tot el temps passat esperant el judici? Segons dades d'Alerta Solidària desgranades per una companya del Grup de Suport 29M Sant Andreu, de les persones encausades per la vaga general del 29M als Països Catalans, el 41,46% han estat absoltes, el 6,10% condemnades i el 52'44% continua pendent de judici. És a dir, més de la meitat de les persones encausades segueixen pendents de judici quatre anys després. Però és que de les persones ja jutjades, el 87,18% han quedat absoltes i el 12,82% condemnades.

Arrodonint, nou de cada deu detingudes han estat absoltes. Però naltros no som dentistes, sinó vaguistes, i aquest anunci no sortirà per la televisió. Ni tampoc el de les nostres vides de no luxe a l'espera d'un judici ridícul. Ridícul i absurd, perquè no es pot acusar vaguistes d'atemptar contra el dret al treball quan, precisament, les vagues estan per poder-lo mantenir. Necessiten caps de turc per seguir aplicant reformes laborals, retallades antisocials i dictàmens d'una troika imperialista al servei dels que cerquen sempre majors beneficis a costa de les nostres vides i misèries.

“Tornem a judici, seguim la lluita” vam dir des del Grup de Suport 29M quan vam saber que tindríem judici; per cert, una data de judici que vam saber, de nou, amb només tres setmanes de marge, el mínim legal. I aquest cop sabem que tindrem judici perquè també aquí s'han buscat les escletxes legals al seu propi sistema perquè així sigui: estem en la mateixa indefensió que fa nou mesos, però aquest cop ho tiraran endavant.

En tot cas, tant la fiscalia com la judicatura ja ens han condemnat quatre anys amb la pena de banqueta. Fan servir l'aparell judicial per espantar les activistes, fent-les passar per processos llargs i agònics, amb acusacions sense fonament material en dret, on el propi càstig és el sotmetiment a un procés penal on l'encausat és tractat directament com a culpable.

Ara bé, no ens espanten ni tiren enrere. Igual que no reconeixem la seva autoritat legal, tampoc ho fem en la seva autoritat judicial: durant aquests quatre anys no hem deixat pas de lluitar ni de fer tot el que consideràvem que havíem de fer en cada vaga, en cada mobilització, en cada conflicte laboral. És la nostra condició de treballadores la que ens va dur a la vaga i és la nostra condició de vaguista imputat la que ens duu a seguir a la lluita.

Com deia aquell, només podem perdre les cadenes. Serà l'autodeterminació en la lluita qui ens mantingui per sempre lliures. Condemnades a lluitar, condemnades a ser culpables.

⁃ I tu per què ets aquí?

⁃ M'acusen de fer pintades.