“I allà, com es veu a Turquia i Erdogan? Com si fossin demòcrates?”. Pregunta directa i clara d'una companya kurda. Sobre el paper, clar, ho serien: mantenen sistema d'eleccions parlamentàries i separació de poders.
Ara bé, potser després de la purga postcop d'Estat, a Erdogan se li ha vist massa el llautó: les llistes de persones a purgar fetes amb antelació al mateix cop –hi apareix gent morta- així com la gran quantitat de persones que hi surten evidencia una premeditació molt planificada. Vaja, que li ha anat com anell al dit. Tanta ha estat la purga que han decidit alliberar alguns milers de presos per encabir-hi els nous inquilins. Això sí, els afortunats no seran pas kurds.
Als presos polítics kurds els espera un tracte especial. Un tracte que va des de la dispersió arreu del territori turc fins als controls humiliants a familiars, passant per l'obligació de parlar en turc en les visites o pel fet que els presos kurds resten sota les pitjors tipologies dins de la presó, l'E i l'F.
Tot plegat, resulta familiar, proper. Com la prohibició i persecució de la llengua kurda, fins fa poc inexistent i considerada “sons desconeguts” pels jutges. O l'assalt a seus de partits polítics democràtics, escollits, i la retirada de la impunitat a parlamentàries kurdes. L'ús del feixisme de carrer, aquí anomenat Estat Islàmic, arriba allà on no arriba l'Estat i les vies legals –i democràtiques-.
Durant el cop i a posterior, les organitzacions polítiques kurdes se'n desmarcaven, però també ho feien de la “democràcia” imperant: tenen el seu propi projecte. Intentant entendre els dos projectes polítics turcs, simplificant i salvant les distàncies, es podrien fer uns paral·lelismes aproximatius: el projecte kemalista, laic, es podria equiparar al centralisme jacobí francès, suposadament laic; el projecte erdoganista, islàmic, es podria equiparar al nacional-catolicisme espanyol.
Cap dels dos són projectes que permetin la supervivència dels Països Catalans. Com a poble i subjecte propi, hem de construir el nostre propi projecte polític. Amb una referència territorial concreta, una llengua vehicular que faci de columna vertebral, un model econòmic just –és a dir, socialista- i respectuós amb el territori, i per últim, i potser més important, amb un feminisme que tot ho amari, impregni i travessi. El feminisme ha de ser transversal no com a interclassista sinó com a holístic, global. Com a procés –mitjà- i com a objectiu –fi-.
A la companya kurda li podria preguntar si considera l'Estat espanyol com a democràtic. Sobre el paper, segurament, em diria que sí. Però quaranta anys després de la mort del dictador, hi ha aspectes que grinyolen una mica massa en aquesta democràcia –de paper-: l'existència de tribunals polítics que prohibeixen candidats, per exemple. O la persecució de les llengües minoritzades a través d'un sistema més subtil que la prohibició total però que, com una gota malaia, va erosionant-ne el seu ús, coneixement i difusió. I com no, la submissió als agents econòmics mundials –FMI, BM i UE- i al seu braç armat, l'OTAN. Democràcia on?
El camí es veu prou clar: Espanya, capital Ankara, o Països Catalans, capital Kobane. I que durant el trajecte hi afegim tots els pobles en lluita i l'hospitalitat que la humanitat es mereix, com a internacionalistes de classe que volem ser.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
