Diada a cara o creu

Catalunya té dret a un referèndum de reparació. Perquè va votar un Estatut que després va ser laminat pel Tribunal Constitucional. I un menyspreu a la voluntat legítimament expressada a les urnes només es pot reparar amb les urnes. L’Estatut va superar un escrupolós procés democràtic (aprovació al Parlament, el Congrés, el Senat i en referèndum) i significava per a la majoria dels catalans el mínim denominador comú de les seves aspiracions nacionals, el somni de trobar un encaix a Espanya.

Era l'última oportunitat per renovar el pacte de la transició entre Catalunya i Espanya. Però el Partir Popular va decidir jugar fort: practicar el nacionalisme espanyol enfront de Catalunya, alimentar la catalanofòbia per aconseguir rèdits electorals, sense importar-li el dany irreversible que deixava pel camí.

La temptació que va verbalitzar José María Aznar (“abans es trencarà Catalunya que Espanya”) vol dir que s'acceptava la possibilitat de fracturar la societat catalana abans d'obrir vies de diàleg. Vol dir que, en el fons, l’estratègia del PP passa per mantenir un pols que porti a la 'derrota', per diverses generacions, de les aspiracions sobiranistes.

El sobiranisme també ha jugat fort. Perquè sentia que, en front l’Espanya del Partit Popular, s’havia carregat de raons. D’arguments. La crisi econòmica va jugar un paper important. Però no tant per les balances fiscals, sinó per un cert sentiment d'humiliació. Catalunya, un dels principals motors econòmics d’Espanya, se sentia ofegada, empobrida, sense força i obligada a demanar ajuda -un rescat- de les arques de l'Estat.

Una petició que molts consideraven dolorosa, especialment quan era utilitzada com a arma dialèctica per part de la caverna mediàtica. Però el greuge més gran que sent una bona part dels catalans afecta el nucli central de la seva identitat, a la negació del sentiment de pertinença a una nació, que la majoria fan compatible amb arrels i vincles emocionals que parteixen de la història i la cultura compartides amb Espanya.

En aquest context, gairebé la meitat de la societat catalana va arribar a la conclusió que l’única sortida passava per desconnectar d'Espanya. Perquè no ha rebut, per part de la política espanyola, cap argument per canviar d'opinió. Tot el contrari. El Govern del PP només ha ofert 'guerra bruta', amenaces i recursos davant el Constitucional.

I al mateix temps, Catalunya 
viu una interminable sensació d'empat. Amb una majoria política al Parlament a favor de la independència, però sense l'hegemonia social suficient per culminar-la. Amb dues vides paral·leles. La dels que veuen la independència a tocar. I la dels que observen aquest objectiu amb incredulitat o, fins i tot, temor.

El punt de trobada majoritari eren les urnes. El referèndum que fes justícia a aquella votació que el Tribunal Constitucional havia malmès. Catalunya és molt plural però, fins ara, havia estat capaç de teixir amplis consensos que generen hegemonies polítiques. Així va ser el catalanisme. Així és la defensa de la consulta, que compta amb el suport del 80 per cent de la ciutadania.

Però aquí sorgeixen les grans preguntes d’ara. Quin consens social li queda a aquest referèndum? Quina acceptació té el camí que el Parlament ha hagut de seguir els últims dies per arribar aquí? Fins a quin punt en unes hores el sobiranisme ha dilapidat el patrimoni d’autoritat moral que havia acumulat en la història recent? Pot un projecte polític amb el suport del 48% de la ciutadania ser imposat a tots?

O fins a quin punt, el sobiranisme està pagant les urgències que s’ha auto imposat? I si la nit del 27-S, els partits que les havien convocat com un plebiscit haguessin reconegut que no tenien la majoria suficient, que necessitaven més temps? I si en lloc de criminalitzar als que consideren dissidents, haguessin cercat complicitats? I si no haguessin jugat a confondre l’Espanya del PP amb la totalitat? I tantes i tantes preguntes que arriben tard. Perquè en aquesta Diada ja estem en temps del cara o creu.

Pels sectors que tenen com a únic projecte la independència o la unitat a qualsevol preu, només hi ha el blanc i negre. És un pols polític. Però el resultat no és innocu. Perquè deixa en la gama de grisos a una important part de la ciutadania que voldria altres fórmules de relacions entre Catalunya i Espanya.

Perquè la qualitat democràtica es ressent: en nom d'una causa superior (la independència o la unitat) és fàcil justificar tots els mitjans per arribar-hi, sacrificar llibertats i condemnar dissentiments. Ja hem començat a veure els efectes. Quan, per exemple, la Guardia Civil entra en un setmanari o quan es linxa a les xarxes a personatges amb la biografia de Joan Coscubiela per les seves paraules al Parlament vol dir que ja estem en temps de cara o creu.

I l’última pregunta és si després d’aquests temps de confrontació i incertesa encara hi som a temps per aconseguir una sobirania compartida entre nacions que decideixen viure juntes en igualtat de drets i deures. O només queda l’alternativa del trencament definitiu. A cara o creu.

Catalunya té dret a un referèndum de reparació. Perquè va votar un Estatut que després va ser laminat pel Tribunal Constitucional. I un menyspreu a la voluntat legítimament expressada a les urnes només es pot reparar amb les urnes. L’Estatut va superar un escrupolós procés democràtic (aprovació al Parlament, el Congrés, el Senat i en referèndum) i significava per a la majoria dels catalans el mínim denominador comú de les seves aspiracions nacionals, el somni de trobar un encaix a Espanya.

Era l'última oportunitat per renovar el pacte de la transició entre Catalunya i Espanya. Però el Partir Popular va decidir jugar fort: practicar el nacionalisme espanyol enfront de Catalunya, alimentar la catalanofòbia per aconseguir rèdits electorals, sense importar-li el dany irreversible que deixava pel camí.