Els comuns i el parany de la indefinició

Convé estar atents a les senyals de fum que envia el 'processisme'. Fa uns dies se’n va veure una que semblava oblidada. En realitat, és un tam-tam recurrent, que va i ve amb més o menys intensitat segons el moment, i que tot indica retrunyirà amb força a mesura que avanci l’any 2017. La lletra és simple i la melodia més. Es resumeix en una admonició bíblica, i per tant convincent. Resa així: “És hora que els comuns es defineixin, l’ambigüitat ja no pot durar un minut més”. Amb signes d’exclamació.

En poques hores ho vaig sentir en boca d’Artur Mas i d’algun de les desenes de pontificadors mediàtics infantats pel procés. Ignoro quina ment privilegiada ha trobat el desllorigador a l’embolic d’una legislatura que cavalca erràtica i desbocada, com aquella roda de camió que va saltar la mitjana de l’autopista i va impactar contra el cotxe oficial del president Puigdemont.

Però el tam-tam ens dona la pista de per on ha d’anar aquest desllorigador: al final de tot, quan ja no quedin més conills al barret, si Catalunya no és un nou Estat d’Europa la culpa no serà dels qui van prometre la independència exprés i no la van aconseguir, sinó del grupuscle de cagadubtes que mai han sabut si de grans volien ser patriotes o botiflers.

Això és el que ens espera. El relat ara es cuina a foc lent però en uns mesos ens el serviran fins a la sopa i es repetirà més que l’all. La legió de replicants només espera un senyal per posar-se a la feina. Oblidarem totes les vegades que van demanar el vot per fer la República catalana o que amb un acte més pompós que solemne es va presentar una nova “estructura d’estat”, oblidarem totes les proclames sobre el “mandat inequívoc del 27-S” i tota la retòrica sobre la desconnexió, la desobediència i la unilateralitat. Ho oblidarem tot, però quedarà que gairebé ho teníem a les mans i la jugada se’n va anar en orris a causa de la covardia d’uns pocs.

Està decidit. Algú se l’ha de carregar. Aquells que no van prometre res pagaran els plats trencats de la desil·lusió perquè només així serà possible conservar les claus de la plaça de Sant Jaume, banda muntanya (i a poder ser, també banda mar). Teníem el 45% de la població, diran, només ens faltava el 10% representat pels cagadubtes per arribar al 55% i la victòria hauria estat imparable. Però es van fer enrere, ens van decebre. Van fallar al seu país.

Jo ho estem veient. En agraïment a Ada Colau i alguns de la seva colla que van anar a la mani independentista del darrer 11-S, quan ningú no els esperava, Convergència i Unió (aclariment: a l’Ajuntament de Barcelona CiU és encara un metabolisme viu) ha plantejat la possibilitat de pactar amb el diable per tal de fer-la fora. Sense manies, com ha fet sempre, perquè sempre ha comptat amb la complicitat i condescendència del poder mediàtic català.

Les contradiccions i desavinences internes del tripartit, que n’hi van haver, són una anècdota al costat de les d’aquest Govern i els grups parlamentaris que li donen suport, i en canvi ara són tractades amb enorme delicadesa i cura per part dels mitjans corporatius a fi de no empitjorar-les, tot el contrari del que va passar entre el 2003 i el 2010.

Per molt que bordin, i bordaran molt, seria sorprenent que els comuns caiguessin en el parany de definir-se més enllà del que ja han fet; això és, pel reconeixement de Catalunya com a nació i del seu dret a decidir, i contra la judicialització de la política. Intentar anar més enllà seria suïcida, un error a l’alçada del comés pel PSOE a partir dels noranta, quan va voler ser tan o més espanyolista que el PP (i òbviament va fracassar). Ho saben els comuns i ho saben els perdonavides que diuen allò de “us estem esperant amb els braços oberts”.

Al contrari, caldria viure aquesta indefinició desacomplexadament i aprofitar-la per reivindicar que hi ha un espai polític on el fet de ser o no ser independentista frega la irrellevància. Un lloc així és tan necessari que més que un espai cal veure’l com un refugi, un oasi on sentir-se només català, més català que espanyol, més espanyol que català o només espanyol té tanta importància com ser carnívor o vegetarià, fumador o no fumador, del Barça o de l’Espanyol.

En canvi, els comuns sí que poden reivindicar el fet d’haver aconseguit el que al llarg de tots els anys de pactisme pujolista no es va poder o voler: que dos partits d’àmbit estatal reconeguin avui que Catalunya és una nació i que li correspon el dret a l’autodeterminació. A la Carrera de San Jerónimo potser fa trenta anys que no hi havia tants diputats partidaris de reconèixer Catalunya com a nació, això és un fet inqüestionable i extraordinari que a Catalunya no se li dona cap valor perquè si es fes no hi hauria forma d’encaixar-lo en el relat processista.

En política, com en la vida, l’ambigüitat i la indefinició molt sovint són necessaris, i per això no són exclusives de cap espai concret. El territori processista, per exemple, dona cabuda a anticapitalistes i neoliberals, i no passa res. Allà es pot estar a favor d’una fiscalitat elevada sobre les rendes altes i es pot estar a favor d’una fiscalitat baixa. Es pot ser partidari d’un model sanitari basat en una xarxa pública potent o en un altre on la xarxa privada-concertada proveeixi bona part dels serveis assistencials essencials.

O defensar un model educatiu 100% públic, i amb una alta cobertura de beques per cobrir les matrícules universitàries, o un altre on sigui ben vist subvencionar les escoles d’elit que segreguen per sexe i on els ajuts arribin a un percentatge ínfim de l’alumnat. Es pot ser dels qui pensen que l’ocupació es crea abaratint l’acomiadament o dels qui pensen que amb això l’únic que es crea és precarietat i desigualtat. O es pot estar a favor de regularitzar les persones nouvingudes o a favor de tancar-les en una presó al·legal fins a enviar-les d’una puntada al seu país d’origen. També es pot ser pacifista i antimilitarista o es pot ser partidari d’un futur exèrcit català integrat en l’aliança atlàntica.

Tot això i més té cabuda en l'espai independentista. Totes aquestes qüestions són també tan irrellevants per als seus habitants com ser carnívor o vegà. No passa res. Que les seves ambigüitats durin fins que les seves definicions ho suportin.

Convé estar atents a les senyals de fum que envia el 'processisme'. Fa uns dies se’n va veure una que semblava oblidada. En realitat, és un tam-tam recurrent, que va i ve amb més o menys intensitat segons el moment, i que tot indica retrunyirà amb força a mesura que avanci l’any 2017. La lletra és simple i la melodia més. Es resumeix en una admonició bíblica, i per tant convincent. Resa així: “És hora que els comuns es defineixin, l’ambigüitat ja no pot durar un minut més”. Amb signes d’exclamació.

En poques hores ho vaig sentir en boca d’Artur Mas i d’algun de les desenes de pontificadors mediàtics infantats pel procés. Ignoro quina ment privilegiada ha trobat el desllorigador a l’embolic d’una legislatura que cavalca erràtica i desbocada, com aquella roda de camió que va saltar la mitjana de l’autopista i va impactar contra el cotxe oficial del president Puigdemont.