Si la tortura fou una realitat estructural de la dictadura, la pervivència en el temps de la seva impunitat s’ha d’acceptar com un fruit amarg de la nostra democràcia en construcció? La Llei d’Amnistia de 1977, per la que tanta mobilització social hi va haver, en sí mateixa no impedeix l’obertura de causes per tortures, per detencions il·legals, per sentències judicials sense garanties, per execucions sumaríssimes i desaparicions forçades durant la dictadura. Són les seves interpretacions restrictives per part dels magistrats les que tanquen vies d’accés a la justícia per aquests fets. Allò fonamental és que l’Estat democràtic, ni el 1978 ni el 2016, no ha qüestionat l’equiparació, la igualació, entre els autors de les tortures i les persones que les patiren. De fet, ha fixat una doctrina d’equiparació ètica entre servidors i col·laboradors de la dictadura i els seus opositors. El resultat d’aquesta política constitueix un particular model espanyol d’impunitat, que ha estat ratificat amb la Llei de memòria històrica aprovada pel Congrés dels diputats el 2007.
La tortura, com a pràctica habitual i utilitzada de manera permanent durant el franquisme, avui ja no existeix. La Constitució del 1978 prohibeix els tractes inhumans o degradants i el Codi Penal ha tipificat la tortura com a delicte. Això no significa que des de llavors cap persona, mai i en cap cas, hagi estat torturada o hagi patit maltractaments per part de funcionaris i agents de l’Estat. Tot el contrari, tenim evidenciés de que això no és així. Cal distingir una dictadura on la tortura és un element estructural i una democràcia en construcció on hi ha pràctiques a eradicar. I caldria treballar decididament per la no repetició d’allò que és intolerable.
El Comitè contra la Tortura de l’ONU, el 2015, en el sisè informe periòdic dedicat a Espanya, va presentar les seves observacions. Tot i reconèixer la bona feina feta per l’Estat assenyala preocupacions i recomanacions. Relatives, per exemple, a la definició i tipificació com a delicte de la tortura; a què la tortura no hauria de prescriure; a la detenció en règim d’incomunicació; al necessari enregistrament en espais de detenció; a les conegudes “devolucions en calent” de persones migrants; a les sol·licituds d’extradició per a presumptes responsables de tortures durant el franquisme que han estat denegades per l’Estat; a l’amnistia que afecta els casos de violacions de drets humans ocorreguts durant la Guerra Civil i el franquisme; als Centres d’Estança Temporal d’Immigrants; a l’ús que es pot donar al règim d’aïllament; a l’ús excessiu de la força per part d’agents de l’ordre; a l’absència d’investigacions exhaustives i eficaces; a les dificultats per a la reparació i rehabilitació de les víctimes de tortura; a la violència contra les dones… La llista de preocupacions i recomanacions és llarga i significativament comença amb la impunitat que evita que coneguem, jutgem i reparem allò que va passar durant la Guerra Civil i el franquisme.
Els actes impunes del passat se’ns presenten com un buit ètic en el present. Aquesta impunitat impedeix la veritat sobre el passat, que es faci justícia i que hi hagi reparació pels dolors i les injustícies que s’han patit. Hauríem de pensar, també, com aquesta impunitat, aquest buit ètic, condiciona el nostre present i futur com a societat. Si no parlem d’allò que queda amagat en la impunitat, d’aquelles males pràctiques que donaven vida al franquisme, on acabarà? Si no hi posem llum, si no busquem la veritat del que va passar, si no intentem que hi hagi justícia i reparació, no estarem contribuint a que continuï present? Si no ens decidim a fer front a la tortura d’ahir no estem contribuint a la seva presència avui? Quins són els valors que sustenten una democràcia que permet la impunitat?
Ens sembla necessari reflexionar sobre la forma de justícia transicional en el particular model d'impunitat espanyol. Una qüestió que té molt a veure amb l'anomenada “Querella argentina” que des de diferents associacions i de forma coordinada ha estat i és un esforç per buscar justícia. El proper dimecres 9 de novembre tindrà lloc a El Born, dins del cicle Evocacions de la ruïna, la jornada Accions i narracions ètiques en la construcció de la democràcia. Per iniciar el diàleg participaran Carles Vallejo (Associació d’Expresos Polítics de Catalunya), Anna Maria Batalla (Plataforma pel Futur Monument a les Preses de Les Corts), Alejandro Forero (Coordinadora Catalana per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura), Eduard Martínez (Amnistia Internacional), Xavier Muñoz Soriano (Tanquem els CIE), Mercedes García Aran (catedràtica de Dret Penal de la UAB) i José Ricardo de Prada (magistrat a la Sala Penal de l’Audiència Nacional i jutge internacional del Mecanisme Residual per a Tribunals Internacionals Ad Hoc). Tothom hi està convidat. La jornada, el diàleg, té com a objectiu reflexionar sobre la democràcia com un procés mai del tot acabat, sinó en permanent construcció, que ha de fer front a desafiaments com el de la impunitat i la tortura.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
