El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Fa temps que el PSC s’ha deslligat de la seva antiga massa de votants i ha perdut totes les batalles amb una obstinació granítica, pilotada per aquells que volen mantenir el lloc i la línia fins l’últim dia, encara que sigui a costa de deixar rere seu terra cremada. En aquest context, la nova manifestació de ridícul de l’aparell del PSC amb el relleu del primer secretari és problema seu. Ningú no discutirà la professionalitat de Miquel Iceta per continuar dirigint igual que els últims anys la immolació comprovada d’un antic partit d’esquerres de grans dimensions. Però en aquest cas la professionalitat és l’inconvenient.
La renúncia simultània de Núria Parlon i Susana Díaz a dirigir el PSC i el PSOE revelen el marge de maniobra de “reconstrucció” que l’aparell estava disposat a consentir. Ara l’autèntic problema ja no és la regeneració del PSC i del PSOE, impedida des de dintre, sinó la de l’espai electoral i institucional de l’esquerra que abans ocupava. Tots els adversaris es freguen les mans, esperant recollir algun tros de la fuita massiva de vots socialistes. També se’n freguen les mans els partits catalans que menyspreaven el PSC no pas pels seus dirigents, sinó per l’espai social mestís i ben real que representaven.
El PSOE sap que no tornarà a guanyar mai més a Espanya sense el graner de vots de Catalunya, la segona comunitat autònoma més poblada. Davant d’això sembla inclinar-se cap al bipartidisme (en coalició o en alternança) dels vells temps. Els grans partits polítics de la transició democràtica han donat una lliçó diàfana de complicitat amb les retallades més injustes i d’inadaptació als canvis socials viscuts. Ara la responsabilitat de reconstrucció es troba del costat de les embrionàries forces polítiques alternatives, forçosament balbuciejants d’entrada, començant per la responsabilitat primordial de saber sumar a favor de la regeneració democràtica que els grans partits d’antany han descartat tan ostensiblement en la pràctica, també a les seves pròpies estructures internes.
Fa temps que el PSC s’ha deslligat de la seva antiga massa de votants i ha perdut totes les batalles amb una obstinació granítica, pilotada per aquells que volen mantenir el lloc i la línia fins l’últim dia, encara que sigui a costa de deixar rere seu terra cremada. En aquest context, la nova manifestació de ridícul de l’aparell del PSC amb el relleu del primer secretari és problema seu. Ningú no discutirà la professionalitat de Miquel Iceta per continuar dirigint igual que els últims anys la immolació comprovada d’un antic partit d’esquerres de grans dimensions. Però en aquest cas la professionalitat és l’inconvenient.
La renúncia simultània de Núria Parlon i Susana Díaz a dirigir el PSC i el PSOE revelen el marge de maniobra de “reconstrucció” que l’aparell estava disposat a consentir. Ara l’autèntic problema ja no és la regeneració del PSC i del PSOE, impedida des de dintre, sinó la de l’espai electoral i institucional de l’esquerra que abans ocupava. Tots els adversaris es freguen les mans, esperant recollir algun tros de la fuita massiva de vots socialistes. També se’n freguen les mans els partits catalans que menyspreaven el PSC no pas pels seus dirigents, sinó per l’espai social mestís i ben real que representaven.