Incultura política sense remei?

Deixar de votar qui et proporcionava privilegis és un doble risc: Primer, perquè perdràs els privilegis. I segon, perquè qui guanyi t'anirà a buscar perquè paguis per haver-te aprofitat d'aquests privilegis injustos. Res de més normal, doncs, que continuar votant pels segles dels segles les mateixes sigles. El PSOE gorvernarà Andalusia per sempre més. Què passarà quan portin cinquanta anys al poder? Es transmetran els càrrecs de pares a fills? Un dels escàndols de corrupció més grans, derivats de la supèrbia del poder absolut, no han fet que els tremolés gaire la situació política. És cert que els socialistes han perdut gairebé cinc punts, però això no és res comparat amb el daltabaix dels veïns del costat, per tant endavant les atxes. Hi ha por al canvi.

A Catalunya, recordem encara no fa tants anys com els socialistes tampoc no van patir gens de càstig, en unes eleccions generals (amb Carme Chacón al capdavant) després d'haver provocat el caos i la desgràcia més gran en la vida dels mateixos treballadors que els votaven. Ens referim a l'època en què, per exemple, el desastre a Rodalies era quotidià, de tercer món. No ens en recordem, ja? Socialistes al poder a Madrid, socialistes a Barcelona i ningú no feia res per posar remei a aquell via crucis. No va haver-hi càstig.

Ara mateix, a casa nostra, no sembla pas que els electors estiguin disposats a castigar gaire CiU, cosa que desconcerta força ERC, que pensava en un desembarcament massiu i gratuït de vots d'aquesta formació. Què deu passar a d'altres països? La política és tan clientelar com aquí? A part del cas famós d'Anglaterra, que va fer fora Churchill tot i haver dut el país a guanyar la guerra, quins casos més hi ha? És possible que a Espanya, a Catalunya, compartim l'admiració per la figura de l'espavilat? A Andalusia, aquest diumenge, el PSOE hauria pogut rebre un mínim toc d'avís, un mínim càstig… i guanyar igualment les eleccions. Però ni això.

Cal assumir, doncs, que en general, la nostra cultura política continua sent molt baixa. I que quan estan a punt de complir-se quaranta anys de la mort de Franco, la seva herència casposa, és més vigent que mai. Acabem de tornar veure-ho a Andalusia. Els desil·lusionats han votat Podemos i Ciutadans, però des d'IU i des del PP, no pas des del PSOE.

Vet aquí l'herència enverinada del general: Generacions i generacions de ciutadans castrats políticament, instal·lats còmodament en el clientelisme, en la necessitat del paternalisme de qui tingui el poder. Sigui blau, roig o violeta. Repeteixo, què passarà quan el PSOE porti cinquanta anys manant a Andalusia?

Deixar de votar qui et proporcionava privilegis és un doble risc: Primer, perquè perdràs els privilegis. I segon, perquè qui guanyi t'anirà a buscar perquè paguis per haver-te aprofitat d'aquests privilegis injustos. Res de més normal, doncs, que continuar votant pels segles dels segles les mateixes sigles. El PSOE gorvernarà Andalusia per sempre més. Què passarà quan portin cinquanta anys al poder? Es transmetran els càrrecs de pares a fills? Un dels escàndols de corrupció més grans, derivats de la supèrbia del poder absolut, no han fet que els tremolés gaire la situació política. És cert que els socialistes han perdut gairebé cinc punts, però això no és res comparat amb el daltabaix dels veïns del costat, per tant endavant les atxes. Hi ha por al canvi.

A Catalunya, recordem encara no fa tants anys com els socialistes tampoc no van patir gens de càstig, en unes eleccions generals (amb Carme Chacón al capdavant) després d'haver provocat el caos i la desgràcia més gran en la vida dels mateixos treballadors que els votaven. Ens referim a l'època en què, per exemple, el desastre a Rodalies era quotidià, de tercer món. No ens en recordem, ja? Socialistes al poder a Madrid, socialistes a Barcelona i ningú no feia res per posar remei a aquell via crucis. No va haver-hi càstig.