“Això em va passar. De tortures i d’impunitats, 1960-1978” és la primera exposició de caràcter històric que tracta aquest tema d’ençà que fa quatre dècades es produís el trànsit de la dictadura al sistema democràtic a Espanya. Que així sigui constitueix, al nostre parer, un motiu per a la reflexió sobre els orígens i la consolidació de la democràcia al nostre país. És cert, com ha analitzat Juan Albarrán Diego, que la tortura va merèixer l’atenció, durant l’etapa de la transició, de diferents expressions i representacions artístiques (des de Fina Miralles, Francesc Abad, Olga Pijoan o Francesc Torres fins a Pedro Garhel), però a partir de 1982 va tendir a quedar invisibilitzada. Amb tot, avui cal tenir molt present el Projecte d’investigació de la tortura al País Basc (1960-2013), encarregat pel Govern autonòmic, els resultats del qual es van presentar fa pocs mesos. Però no podem deixar de pensar en la feina que tenim pendent.
“Això em va passar” ha estat recentment inaugurada a El Born CCM com la primera peça del programa Evocacions de la ruïna, que es desenvoluparà fins el pròxim 8 de gener de 2017. Les crítiques sorgides contra l’exposició “Franco. Victoria. República. Impunitat i espai urbà”, una altra peça d’aquest programa, que s’inaugurarà el pròxim 18 d’octubre, potser no ens estan ajudant a incorporar al debat públic la qüestió de la tortura en dictadura i la impunitat en democràcia. Les “estàtues” ens estan deixant veure més enllà?
L’itinerari d’“Això em va passar” comença amb una fotografia, conservada a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, de la qual se’n desconeixen l’autor i la data exacta (és potser de finals dels anys seixanta o principis dels setanta). Ens proposa un relat sobre el passat. S’ha dit que les fotografies congelen un instant, ens transmeten la mirada sobre un paisatge, sobre un cos, sobre un rostre. Conserven un moment d’alegria, dolor, desesperació, eufòria o quotidianitat. Són documents del passat i fonts per a la història. Conserven enigmes, han de ser interpretades.
L’enquadrament de la imatge ens mostra una escena quotidiana. El personatge principal és l’espai urbà. Som a l’alçada del número 43 de Via Laietana, un bulevard emblemàtic de la capital catalana on estava llavors, i continua estant avui, la seu de la Jefatura Superior de Policía. Entre el tràfec habitual del carrer sobresurten dues figures. La primera és un membre de la Policia Armada, un “gris” com es deia a l’època, que vigila la zona i darrere del qual hi ha estacionat un jeep policial. La segona figura és la d’un jove que, segons com es miri, pot semblar-nos el xaval de barri que protagonitza la novel·la de Juan Marsé Últimas tardes con Teresa; un obrer que espera notícies d’algun company de feina detingut; o, fins i tot, un confident que forma part de l’extensa xarxa de col·laboradors de la Brigada Político Social, la policia política del règim, com el retratat per Ignacio Martínez de Pisón a El día de mañana. En tot cas, el jove observa una façana, la Jefatura Superior, que està fora de l’enquadrament. La comissaria de Via Laietana hi és però no es veu; com les tortures, que van generar tant dolor però de les quals no semblen quedar-ne rastres públics.
Considerem que estem davant d’interrogants que cal resoldre. Per això, l’exposició planteja tres preguntes amb el propòsit de comprendre i explicar un fenomen com la pràctica de la tortura en la dictadura, les seves conseqüències i la pervivència en democràcia de la impunitat. La primera pregunta té a veure amb la imatge que avui es té del que va ser la dictadura. Davant de les explicacions del que va significar el règim del general Franco i del coneixement de la violència institucional, hom pot trobar-se que les generacions més joves es preguntin: “Però... això va passar?”. El segon interrogant que tracta de respondre l’exposició és: va haver-hi dignitat en la societat d’aquells anys? Davant d’aquestes preguntes, els arguments que es donen són explícits i podem sintetitzar-los dient que: això li va passar a la gent que va mantenir la dignitat sota la dictadura i s’hi va enfrontar.
Si això li va passar a una part de la gent que va voler exercir drets de ciutadania no permesos sota una dictadura, la tercera pregunta que se’n deriva a continuació és: com s’actua davant de les tortures de la dictadura en una societat que es considera democràtica? La transició política espanyola va tenir un preu, com l’han tingut totes les transicions. Però la qüestió a respondre ara és si la pervivència de la impunitat pot justificar-se com un fruit amarg en la història de la pròpia democràcia.
Reflexionar sobre això no significa identificar la transició política com la font de tots els mals de l’actual situació del país. La pregunta la volem centrar en la construcció i posterior consolidació del sistema democràtic. Cal interrogar-se necessàriament sobre les arrels dels valors que considerem democràtics en la nostra societat i estimular un debat públic sobre la responsabilitat, l’ètica i la política.
Les persones que van viure l’experiència de la tortura han de ser escoltades, s’han de conèixer les seves històries per tractar d’aproximar-nos a la veritat. L’Estat democràtic no pot negar part de les seves vivències i mantenir-les dins d’un espai obscur del passat. Aquestes persones no semblen disposades a acceptar que se’ls continuï demanant sempre el mateix: que restin callades i que no constitueixin una interferència, una incomoditat en la memòria col·lectiva; en definitiva, que la seva memòria es reclogui en l’àmbit privat.
Jorge Semprún va patir tortures per part de les autoritats nazis al París ocupat i en parla a Ejercicios de supervivencia, obra pòstuma i recentment traduïda al castellà. En el seu relat ens ofereix una reflexió que té un caràcter universal: no hi pot haver ni perdó ni oblit. No es pot demanar perdó i oblit en episodis que formen part de la història de la humiliació. No es pot demanar perdó i oblit per actes que han volgut tornar indignes les persones que els han patit. Allò que els va passar no pot constituir, rememorant al poeta Luis Cernuda, un espai “donde habite el olvido”.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
