De petit m’ensenyaren que l’11 de setembre era la festa nacional de tots els catalans, quelcom vigent fins aquest dilluns, data designada pel Govern de Carles Puigdemont i les entitats sobiranistes com la Diada del Sí. Això aparta de la celebració a molts ciutadans contraris a tanta exaltada afirmació.
Ja fa molts anys vaig llegir la història d’una plaça propera a la ronda de Sant Antoni. S’anomena del Dubte i rep el seu nom perquè, quan la zona era plena de camps, dos pagesos discutiren sobre la propietat de l’aigua que sortia d’una font. Com que no es posaren d’acord es cancel·là la disputa i així nasqué la peculiar denominació del lloc, anteriorment un carrer de fama prostibulària.
El dubte és positiu perquè implica reflexió, dilemes i un allunyament del pensament únic, tan típic a la nostra època des de múltiples coordinades, com si la diversitat fos un pecat i discrepar del ramat hegemònic, no sempre majoritari, un atemptat contra la moral imperant. La setmana passada assistírem a la seva demolició a l’antic arsenal de la Ciutadella mitjançant una ferma voluntat de saltar-se les lleis a la torera, quelcom molt espanyol malgrat que els hi dolgui als impulsors de la ruptura, i demonitzar als defensors de l’aparell democràtic, els mateixos que Jordi Sànchez ha definit amb l’expressió soroll parlamentari.
L’abandonament de les forces de l’oposició catalana és el revés d’una altra moneda històrica. Durant gran part de la Generalitat Republicana, els membres de la Lliga Regionalista, que aleshores canvià el seu cognom per Catalana, buidaren els seus escons perquè discrepaven de les polítiques d’Esquerra Republicana i els seus aliats, guanyadors en vots i escons a les eleccions al Parlament. La picabaralla desbordà qualsevol previsió i la Lliga plantà un recurs al Constitucional a la llei de contractes de conreu. D’aquesta manera, de mica en mica, s’arribà al fatídic octubre de 1934, molt mencionat erradament al llarg de les darreres setmanes.
Ara sabem que els governants venen una suposada supremacia després d’unes molt mal anomenades eleccions plebiscitàries. Diuen que durant els darrers dos anys l’aritmètica ha propiciat que la CUP marqui la pauta. Pot ser, però més enllà d’això, ens trobem en un moment inèdit on els suposats partidaris del diàleg l’han negat a l’altra meitat del país, foragitat sense possibilitat de debatre. Practiquen aquest dogma sense miraments i l’exhibeixen amb descomunal desimboltura, ofensiva fins al punt de permetre’s qualificar de feixistes a les sempre tòxiques xarxes a tots aquells que no concorden amb els seus postulats, sens importar que es diguin Coscubiela, Èvole, Iceta o Arrimadas.
De fet, després de l’aprovació del disbarat, la vergonya absoluta al lloc que hauria de ser el més democràtic de Catalunya, les barbaritats no han parat de créixer, des del parleu amb els alcaldes fins al desgavell, molt exemplar, de demanar imprimir les paperetes a casa, quelcom ben normal a consultes legals i garantides, però ja se sap que Jordi Turull és un magnífic niu d’ocurrències, gairebé al nivell de Julian Assange o del creador de les sabatilles del sí.
Tornem al de sempre, tot és molt previsible. Rajoy continua enrocat, com Puigdemont. Els alcaldes reticents al referèndum, amb Ada Colau al capdavant, s'han tornat molt incòmodes, fins al punt de ser atacats constantment per la seva postura. Colau primer digué no i ara manté una calculada ambigüitat. Segons el meu parer hauria de continuar amb la seva negativa per una qüestió de coherència. Els Comuns han dit des de bon començament que són partidaris d’una votació amb garanties legals perquè no volen un altre 9N. Aquest argument és essencial, com també ho seria que tots, absolutament tots, abandonessin la rebequeria continua i l'esbroncada infinita per a elaborar propostes concretes envers a resoldre l’embolic.
Com ni Madrid ni la Generalitat ho fan potser correspondria al partit de Colau moure fitxa i posar a la taula mesures que fossin més enllà del referèndum, un peix nociu que es mossega la cua i ens esgota jornada rere jornada. Potser el gest no desembussaria el Procés, però com a mínim serviria per a mostrar un talant diferent en aquest desert absolutament sec d’idees. D’aquesta manera reforçaria el seu perfil d’alternativa al pensament únic independentista i podria plantejar un front on de debò es negociessin les mesures, com d’altra banda passa amb relativa freqüència a l’Ajuntament de Barcelona.
Perquè, el cap i al fi, allò normal és que dos trens incapaços de mirar als costats topin. La solució resideix a parlar des d’una voluntat reformista que impliqui cedir per part d’ambdues bandes, massa obstinades a excloure qualsevol cavil·lació. Els d’aquí perquè es troben dominats per abstractes i desfermats furors. Els d’allà perquè s'obstinen a emprar els recursos estatals sense proposar un punt de desbloqueig. Com entendran podem passar així mil·lennis. A vegades he pensat, posats a comparar, al 14 d’abril de 1931. Macià proclamà la República Catalana dins la Federació Ibèrica i al cap de dues setmanes Alcalà Zamora vingué a Barcelona per a calmar els ànims i concedir la Generalitat i la promesa d’un Estatut, el de Núria.
Si menciono aquest episodi, és perquè no resulta imaginar urnes el diumenge primer d’octubre acompanyades d’insensates proclames durant la mateixa nit o l'endemà al matí. Aleshores Rajoy hauria de reaccionar, però per desgràcia no té cap pacte de Sant Sebastià amb Puigdemont, i ningú sap que passarà aquestes setmanes, absolutament ningú, ni tan sols ells mateixos.
La manifestació del dia 11 era impressionant, sens dubte, però hi han assistit alguns centenars de milers de persones menys que altres vegades, més Arnaldo Otegi, les caixes de subsistència per a pagar multes i lemes esbiaixats, perquè no veig guerra per enlloc i emprar 'Llibertat' amb tanta facilitat banalitza la paraula. Això no exclou que l’ideal fora votar en condicions, una quimera només realitzable amb altres rostres i aires, perquè quan un govern escollit democràticament aparta a més de la meitat del cens electoral la seva credibilitat es redueix a menys que zero. Tant de bo els pròxims anys desapareguin aquests indicis tan terribles, els mateixos que aspiren a enterrar el dubte i clamen per a fer molt soroll sense vocalitzar res vàlid.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
