Llevar-se ben d’hora resol la pobresa i la falta de mobilitat social?

Les societats es poden distingir per com aborden la pobresa i l’exclusió. Hi són sempre  en major o menor grau, però allò que majoritàriament s’intenta fer és negar-les o ocultar-les. S’apropen dues convocatòries electorals de gran rellevància, les eleccions al Parlament de Catalunya i les del Congrés dels Diputats. En totes dues, com és ja massa habitual, el partit en el govern sembla que aconseguirà evitar tractar les seves responsabilitats en l’augment de la pobresa. Vivim fins i tot la paradoxa de que s’anunciï una recuperació econòmica mentre els estudis ens mostren com la pobresa augmenta. On són els debats públics documentats i informats sobre la qüestió? On són els estudis que ens han de permetre conèixer i intervenir amb rigor?

Els darrers dies de juliol van aparèixer noves dades sobre l’evolució de la pobresa. L’IDESCAT anunciava que la població catalana que està en risc de pobresa o exclusió social (AROPE) creix un 1,7% respecte de l’any anterior. A Catalunya, al 2014, un 26% de la població es troba en situació de risc de pobresa, en una llar amb intensitat de treball molt baixa i/o amb privació material severa. A Espanya, la taxa AROPE es situa en un 29,2% de la població. La taxa de risc de pobresa no ha deixat d’augmentar des de l'any 2009. Encara que en l’etapa de creixement econòmic, tampoc no es va produir una bona redistribució de la renda per a permetre a algunes classes socials afrontar la crisi en bones condicions i la taxa de risc de pobresa es situava al 2008 en un 16,6% de la població (un 20,9% al 2014).

Com ja comença a ser habitual, però no per això és menys injust, els més colpits per la pobresa són els infants. El 27% de les llars amb fills depenents es troba en situació de risc de pobresa segons les dades de l’IDESCAT. L’Ajuntament de Barcelona va presentar també, la darrera setmana de juliol, els resultats del Baròmetre de la Infància i les Famílies a Barcelona, elaborat pel CIIMU. Aquest informe, que es centra en les condicions de vida de les llars amb infants de menys de 16 anys de la ciutat de Barcelona, mostra la desigualtat entre les famílies. Segons el Baròmetre, el 27,9% de les llars amb menors afirmen tenir dificultats o molta dificultat per arribar a final de més i el 39,4% de les llars amb menors no poden fer front a una despesa imprevista de 650€. La desigualtat a Barcelona seria més elevada que a Catalunya i a Espanya.

A l’hora d’analitzar les condicions de vida, tant important és parlar de la pobresa i del risc d’exclusió social, de la desigualtat, com recuperar l’anàlisi de classes socials i estudiar la mobilitat social, la possibilitat de sortir del sector socioeconòmic on s’ha nascut i accedir a nivells superiors o descendir a inferiors. La dificultat per a fer-ho és que calen enquestes amb dades de panell (s’entrevista la mateixa mostra de llars en cada edició per tal de seguir la seva evolució), però no existeixen a nivell espanyol. En canvi, aquest tipus d’enquestes, ja siguin per iniciativa governamental o de grups de recerca, sí que existeixen a Alemanya, Luxemburg, Suïssa, Estats Units o Sud-africa, entre d’altres. A Catalunya, la Fundació Jaume Bofill ha estat duent a terme 11 onades per al Panel de Desigualtats Socials i el CIIMU va dur a terme un projecte en l’àmbit de la infància. A nivell europeu, va existir el PHOGUE (Panel de Hogares de la UE) fins al 2004.

Ildefonso Marqués Perales, professor de sociologia a la Universidad de Sevilla especilaitzat en classes social, en la recent publicació La movilidad social en Espanya (Los Libros de la Catarata), supera la manca de dades panell amb la comparació de la situació de les persones de 35 anys en diferents moments del temps (encara que es tracta de persones diferents). I així arriba a la conclusió que hi ha hagut mobilitat social ascendent (especialment per als homes) deguda a la transformació de la nostra economia (d’agrària a industrial) i al desenvolupament econòmic des d’un punt de partida de molt endarreriment. Malgrat això, a partir dels anys 90, l’ascensor social sembla que s’espatlli: les taxes de mobilitat ascendent comencen a decréixer. L’economia postindustrial ja no és capaç de generar tanta mobilitat ascendent i l’Estat no intervé per a crear-la. Tenim un bon exemple de com s’ha fet això a Suècia, on les taxes de mobilitat ascendent femenina són extraordinàriament altes. Marqués ho atribueix a un estat del benestar que ofereix una àmplia cobertura de serveis socials i a una poderosa economia basada en la innovació tecnològica.

En l’imaginari de les nostres societats, en les que el creixement econòmic s’assumeix que és bo per a tothom, l’american dream és possible, tothom pot ser una persona emprenedora i triomfant. Pensem que si ens esforcem i treballem, que si ens llevem ben d’hora, podem assolir qualsevol estatus social, la mobilitat social hauria de ser una realitat molt freqüent. Però no és així. Aquesta ideologia legitima la distribució de riquesa existent, ja que, qui més té és qui més ho mereix, qui més ha treballat per aconseguir-ho. En aquest discurs, l’educació adopta gran importància perquè és la via que permet el progrés, la mobilitat. La universalització de l’educació, o l’educació de masses, construeix una ficció d’igualtat d’oportunitats. Però quan s’analitza la realitat, no és així. La facilitat per a accedir a la universitat no és la mateixa per a totes les classes socials; el fracàs escolar ve condicionat per la família on hem nascut.

Marqués Perales defensa, que cal tenir en compte l’anàlisi de la mobilitat social i sobretot no deixar de banda l’anàlisi segmentat per classes socials. Cal qüestionar l’imaginari de l’esforç i de l’american dream, estudiar si realment es produeix i treballar per una veritable igualtat d’oportunitats. Segons la metàfora de l’economista Albert O. Hirschmann, el discurs de la mobilitat social associada a l’esforç, al llevar-se ben d’hora, és una vàlvula d’escapament. En una autopista de dos carrils en la que estem tots aturats per un embús; quan a l’altre carril els cotxes comencen a córrer i nosaltres no, en un primer moment, ho celebrem perquè pensem que es desfà el tap i aviat tots avançarem. Però que passaria si només veiem que avancen els del carril del costat i nosaltres no? L’alegria inicial es convertiria en indignació? Cal mantenir l’esperança que les persones del nostre carril també podran avançar per combatre aquesta indignació.  

Un cop reconeixem la importància del factor classe social, què cal fer per a tenir una societat més igualitària? Marqués Perales apunta com a resposta: “Un principio ha funcionado siempre en estos países [nórdicos]: una mayor igualdad de oportunidades proporciona una mayor movilidad social. Condiciones similares de partida provocan menos diferencias en los puestos de llegada. Especialmente, una medida ha resultado ser fundamental: la lucha contra la pobreza, especialmente infantil.” Com aconseguir l’igualtat d’oportunitats? L’educació hi jugarà un gran paper, però hem d’aconseguir que la igualtat sigui real en l’accés i en les condicions. Això ens ha de portar a polítiques redistributives i predistributives que garanteixin aquesta igualtat d’oportunitats, a polítiques públiques que reverteixin l’exclusió i que no la generin. Les que avui tenim no són suficient i no n’hi ha prou amb dir que cal estudiar i treballar. Hi ha qui directament no té accés a l’educació superior. Hi ha qui no la podrà aprofitar. Hi ha persones treballadors pobres, que es lleven ben d’hora, i difícilment sortiran de la pobres amb aquests tipus de treballs.