Res no tornarà a ser igual

Artur Mas va en serio. Vol ser l’home que condueixi Catalunya cap a la independència. I després, un cop aconseguida la fita històrica, ja no es tornarà a presentar a les eleccions. L’anunci va deixar ahir completament en fora de joc als periodistes i als polítics que hi havia al Parlament. Alguns tenien la sensació d’haver assistit a una jornada històrica, èpica, de país. Altres, en canvi, seguien dubtant si CiU, una vegada més, posava la mel als llavis per després apel·lar al seny i acabar pactant amb el PP amb qualsevol argument d’última hora. No seria el primer cop. Ni el segon. Però després del discurs d’ahir i de tots els gestos que ha fet des de la manifestació de l’Onze de Setembre, ja no es podria perdonar, de cap de les maneres, un pas enrere o mitges tintes. “Aquest Parlament ha votat en més d’una ocasió que Catalunya té dret a l’autodeterminació. Ha arribat l’hora d’exercir aquest dret”. Està clar.

Després d’aquest anunci res no tornarà a ser igual a la política catalana. A partir d’ara s’obren moltíssimes possibilitats que costa de predir, perquè mai no s’havia vist res igual. Els partits polítics, màquines gegants que estan acostumades a funcionar de memòria, entren en un terreny que desconeixen completament. Ni tan sols tenen molt clar com cal preparar una campanya electoral en aquest context. ¿Cal parlar de la crisi i de les retallades? ¿Cal prometre més infraestructures? ¿O una administració 2.0?. A aquestes alçades i amb el que hi ha en joc, tot sembla indicar que la campanya electoral només parlarà d’una qüestió: ¿Volem seguir sent espanyols? Serà interessant sentir els arguments d’uns i altres. I saber si el nou país ha de ser una república o una monarquia, si ha de seguir sent europeu o tenir un exèrcit. El debat ajudarà i haurà de ser molt obert a la ciutadania, perquè aquest procés només funcionarà si els catalans, els que voten sí i els que voten no, se’l senten com a propi. Fins i tot serà interessant veure si els partits espanyols, conscients que el gest de Mas és sincer, canvien d’opinió i passen a estar d’acord amb la proposta de pacte fiscal o amb el federalisme. El que no serà gens interessant de veure és l’odi i les ganes d’enfrontar la població que tindran alguns. Quan la corda es tensa, els grisos es van definir poc a poc i acaben per tornar-se blancs o negres. Hi haurà soroll, amenaces i retrets. Hi haurà tensions entre catalans. I, com ja deu estar passant a hores d’ara, des de l’altra banda de l’Ebre es diran molts disbarats. I és que costa molt d’imaginar com serà una Espanya sense Catalunya. No hi ha dubte que el Govern espanyol (i potser també el principal partit de l’oposició) mourà cel i terra per intentar evitar que els catalans decideixin per ells mateixos.

Quan s’acabi la campanya, que atraurà de ben segur l’atenció internacional, el nou equilibri de forces permetrà o no organitzar un referèndum d’autodeterminació. Ningú no sap que pot passar, però si es manté mínimament la distribució actual de Parlament, no es molt agosarat pensar que hi haurà referèndum. El defensen CiU, ERC, ICV i SI i és possible que s’hi afegeixi una part del PSC. Són majoria i tindran l’aval de les urnes. El fet que la Constitució no permeti la consulta serà un problema, que donarà peu a amenaces de tot tipus, però és evident que si el procés està a l’alçada, la Unió Europea intercedirà perquè es pugui tirar endavant el dret a l’autodeterminació que té qualsevol nació.

Sigui quin sigui el resultat, res no tornarà a ser igual. La política catalana depèn de l’eix social, on més o menys els partits parlen clar, i de l’eix nacional, on hi ha molta retòrica i poca concreció. Els dos partits més importants de Catalunya, CiU i PSC, són experts en aquesta falta de concreció. Uns parlen de “transició nacional” i els altres de “federalisme asimètric”. Tot això ha de quedar enrere. Després del procés que ara comença, el seu discurs sobre la relació que hi ha d’haver entre Catalunya i Espanya haurà quedat clar. Els periodistes també jugaran un paper molt important en aquest procés i hauran d’exigir als polítics que parlin clar i s’hauran d’esforçar per no fer el joc a interessos obscurs. Tot plegat perquè el ciutadà tingui tota la informació i pugui escoltar totes les veus en un moment tan transcendental. Ell serà qui decideixi.

Artur Mas va en serio. Vol ser l’home que condueixi Catalunya cap a la independència. I després, un cop aconseguida la fita històrica, ja no es tornarà a presentar a les eleccions. L’anunci va deixar ahir completament en fora de joc als periodistes i als polítics que hi havia al Parlament. Alguns tenien la sensació d’haver assistit a una jornada històrica, èpica, de país. Altres, en canvi, seguien dubtant si CiU, una vegada més, posava la mel als llavis per després apel·lar al seny i acabar pactant amb el PP amb qualsevol argument d’última hora. No seria el primer cop. Ni el segon. Però després del discurs d’ahir i de tots els gestos que ha fet des de la manifestació de l’Onze de Setembre, ja no es podria perdonar, de cap de les maneres, un pas enrere o mitges tintes. “Aquest Parlament ha votat en més d’una ocasió que Catalunya té dret a l’autodeterminació. Ha arribat l’hora d’exercir aquest dret”. Està clar.

Després d’aquest anunci res no tornarà a ser igual a la política catalana. A partir d’ara s’obren moltíssimes possibilitats que costa de predir, perquè mai no s’havia vist res igual. Els partits polítics, màquines gegants que estan acostumades a funcionar de memòria, entren en un terreny que desconeixen completament. Ni tan sols tenen molt clar com cal preparar una campanya electoral en aquest context. ¿Cal parlar de la crisi i de les retallades? ¿Cal prometre més infraestructures? ¿O una administració 2.0?. A aquestes alçades i amb el que hi ha en joc, tot sembla indicar que la campanya electoral només parlarà d’una qüestió: ¿Volem seguir sent espanyols? Serà interessant sentir els arguments d’uns i altres. I saber si el nou país ha de ser una república o una monarquia, si ha de seguir sent europeu o tenir un exèrcit. El debat ajudarà i haurà de ser molt obert a la ciutadania, perquè aquest procés només funcionarà si els catalans, els que voten sí i els que voten no, se’l senten com a propi. Fins i tot serà interessant veure si els partits espanyols, conscients que el gest de Mas és sincer, canvien d’opinió i passen a estar d’acord amb la proposta de pacte fiscal o amb el federalisme. El que no serà gens interessant de veure és l’odi i les ganes d’enfrontar la població que tindran alguns. Quan la corda es tensa, els grisos es van definir poc a poc i acaben per tornar-se blancs o negres. Hi haurà soroll, amenaces i retrets. Hi haurà tensions entre catalans. I, com ja deu estar passant a hores d’ara, des de l’altra banda de l’Ebre es diran molts disbarats. I és que costa molt d’imaginar com serà una Espanya sense Catalunya. No hi ha dubte que el Govern espanyol (i potser també el principal partit de l’oposició) mourà cel i terra per intentar evitar que els catalans decideixin per ells mateixos.