El Procés Constituent contra un procés constituent?

L’oferiment de Teresa Forcades per encapçalar una llista electoral pel 27S és, parcialment, una grata sorpresa. La seva figura, mediàtica, és un reclam electoral i, a més, té una capacitat innegable per suscitar consensos. Però dic parcialment perquè potser crea més interrogants dels que contribueix a resoldre. Érem moltes les persones, dins del Procés Constituent (PrC) que anhelàvem que donés aquest pas, però que ara, i en els termes que ens el planteja, estem sorpreses. Per exemple, perquè hi ha més coincidències de les que a primera vista pot semblar entre les persones que donen suport a la seva iniciativa i les que, quatre dies abans, van signar el manifest de suport a Albano Dante avalant el seu salt del Procés Constituent a Podemos, o Podem, com vostès li vulguin dir.

Algú em podrà dir que els draps bruts es renten a casa, però aquesta és una frase que tinc tan sentida al llarg de la meva vida sindical que la considero simplement retrògrada. Quan el que es vol és fer un procés constituent des de baix, a part de limitar les dosis de personalisme i/o messianisme, cal la màxima transparència per tal que ningú dels de baix pugui dir que l'han enganyat. I resulta que jo, com a membre dels de baix del Procés Constituent, em sento enganyat. Posem dates i noms per no despistar-nos. El 10 d'abril de 2013 salta als mitjans el manifest rupturista de la Teresa i l’Arcadi. Nou mesos més tard, el 17 de gener de 2014, Pablo Iglesias presenta Podemos. I què tenen a veure aquests dos fenòmens? A part del clam social que dóna a ambdós la benvinguda, hi ha una altra coincidència: hi ha un mateix partit, en el sentit més clàssic del terme, que forma part d’ambdues formacions. Són els Anticapitalistes, amb majúscula, que a Catalunya prenen el nom de Revolta Global. És públicament conegut que els Anticapitalistes (Teresa Rodríguez, Echenique...) són una part minoritària però totalment integrada a Podemos. Això sí, després d’haver hagut d’adaptar part de la seva estructura organitzativa als requeriments de la formació de Pablo Iglesias. En canvi, molt poca gent del PrC, i menys gent de fora d’aquesta organització, coneix fins a quin punt Revolta Global hi remena les cireres, i molt menys s’ha pres precaució per tal que la seva activitat rígidament organitzada condicionés una formació naixent, molt menys estructurada.

Com molt encertadament ha expressat Arcadi Oliveres, a Catalunya no feia cap falta un partit com Podemos. És clar que totes les combinacions d’idees tenen dret a expressar-se políticament, tan clar com que tot no s’hi val. No val, per posar exemples, que el manifest de suport al meu amic Albano comenci dient que, després de cinc anys de corrupció…, creiem urgent construir una alternativa… Perdó! Què feia, fins fa un mes, el meu amic i altres signants del manifest mentre formaven part de la Coordinadora del Procés Constituent? Jo pensava que, tots plegats, estàvem fent això que diuen que cal fer ara, però tot indica que més aviat preparaven la desaparició del PrC i el salt a Podemos. Tampoc no és de rebut que aquest manifest parli d’un procés constituent a Catalunya sense explicar clarament com es faria, sense parlar d’independència, quan tots sabem que Pablemos diu que això no és possible amb l’actual Constitució espanyola, com si els altres objectius que proclama fossin possibles dins de l’actual marc legal, i, a més, quan ell vol una Espanya unida. I a ningú més que a mi se li fa estrany que al manifest de suport a l’Albano no surti ni un sol cop el nom de Podem?

A partir d’aquí, poc més ens queda que afrontar el debat, aquest sí, encetat, sobre si Podemos és o no és lerrouxisme d'esquerres, perquè el que no es pot fer és insistir en la identificació d’independentisme amb CiU com si no existís cap força política que separés clarament aquest binomi. Deixem-nos de confusionismes. Tant les CUP com el mateix Procés Constituent uneixen en el seu ideari l'alliberament nacional amb la revolució social. Un ideari que no és gens ni mica nou sinó una aspiració històrica que el lerrouxisme, l'estalinisme i el feixisme s'han ocupat d'ofegar. Però la ignorància i/o la mala fe fan repetir errors. Qualsevol força que es consideri simplement democràtica no pot supeditar l’emancipació d’un país a l’estat que la domina, de la mateixa manera que no acceptaria que una separació conjugal quedés en mans de l’home de la casa. I a la gent preocupada per hipotètiques fronteres i per irrellevants identitats se li ha d’explicar, que la independència és un dret que s’ha de poder exercir i que sense independència no hi ha procés constituent, ni són possibles cap dels punts programàtics del PrC. Revolta Global, com a membre de Podemos per mig d’Anticapitalistes i membre al mateix temps del Procés Constituent, tenia la responsabilitat d’encetar obertament el debat, però el va celebrar a porta tancada, es va decidir per Podemos i va continuar formant part del PrC amb l’únic objectiu de desactivar-lo. I déu n’hi do que ho ha anat aconseguint!

Més que enregistrar en àudio les converses amb la resta de grups, com proposa Teresa Forcades, el que cal és un debat obert i sincer. La iniciativa de l’Albano i la proposta de la Teresa són sospitoses de complicitat. No només pel fet que tenen suports comuns. També perquè arriben just després que un bon nombre de membres del Procés haguem elaborat un document per aprovar en la propera assemblea extraordinària del 14 de juny, per tal que el Procés torni a la línia que mai hauria d’haver abandonat, la 'Crida per la independència rupturista i el canvi social'. És clar que la CUP no és la perfecció. Fins i tot contindria algun partit tan manipulador i sectari com el que tenim nosaltres, com els que tenen totes les formacions. Això sí, sense tant pes específic com el que té Revolta Global dins del PrC. Innocent de mi, jo pensava que el paper que podia jugar el PrC al costat de les CUP era contrarestar aquests sectarismes, a més de donar-li l’ambició de ser majoritaris que per a alguns li manca. Per altra banda, la capacitat d'obtenir consensos no es perd pel fet d’anar prenent partit. I ara per ara, Podem diu que va sol (tant de bo que l’Albano demostri que no hi té interessos partidistes i es presti al diàleg), ICV manté que només ells són l’esquerra de veritat (tant de bo fessin algun propòsit d’esmena), i només les CUP, i la munió de grups que amb elles treballen, compleixen els requisits per treballar-hi conjuntament. I ho podem fer sense el fantasma, mai ha estat més que un fantasma, de ser-hi absorbits ni que ens devorin. Tornar a començar a parlar amb tothom com ara fa dos anys? Tornar a esperar l’últim moment per decidir-nos, mentre les altres opcions avancen, i respirar, com al gener, si Mas torna a retardar les eleccions? Això és paralitzar el PrC.

Per raons òbvies, després de dos anys de pregonar la necessitat de la unitat, presentar-se en solitari no seria ni entès ni convenient. Més divisió? Per què no contempla la Teresa l’opció de presentar-se com a PrC amb les CUP, quan més d’una vegada ha destacat clarament afinitats amb aquesta formació i sabent que, sense la seva oposició, seria l’opció guanyadora en l'assemblea del PrC del 14 de juny? A qui exactament descarta l’Albano perquè trairia la necessària ruptura social aliant-se amb Mas? L’Albano sap perfectament que les CUP comparteixen fil per randa la seva tesi que CiU no és un partit sobiranista sinó que ens està venent al millor postor. Parlem clar, si us plau, perquè tan denunciables són els nacionalistes conservadors que utilitzen l’eix nacional per amagar el social com les suposades esquerres que deixen coixa la ruptura social robant-li l’eina de l’alliberament nacional. A qui més no interessa la consolidació de l’espai que uneix aquests dos eixos?

L’oferiment de Teresa Forcades per encapçalar una llista electoral pel 27S és, parcialment, una grata sorpresa. La seva figura, mediàtica, és un reclam electoral i, a més, té una capacitat innegable per suscitar consensos. Però dic parcialment perquè potser crea més interrogants dels que contribueix a resoldre. Érem moltes les persones, dins del Procés Constituent (PrC) que anhelàvem que donés aquest pas, però que ara, i en els termes que ens el planteja, estem sorpreses. Per exemple, perquè hi ha més coincidències de les que a primera vista pot semblar entre les persones que donen suport a la seva iniciativa i les que, quatre dies abans, van signar el manifest de suport a Albano Dante avalant el seu salt del Procés Constituent a Podemos, o Podem, com vostès li vulguin dir.

Algú em podrà dir que els draps bruts es renten a casa, però aquesta és una frase que tinc tan sentida al llarg de la meva vida sindical que la considero simplement retrògrada. Quan el que es vol és fer un procés constituent des de baix, a part de limitar les dosis de personalisme i/o messianisme, cal la màxima transparència per tal que ningú dels de baix pugui dir que l'han enganyat. I resulta que jo, com a membre dels de baix del Procés Constituent, em sento enganyat. Posem dates i noms per no despistar-nos. El 10 d'abril de 2013 salta als mitjans el manifest rupturista de la Teresa i l’Arcadi. Nou mesos més tard, el 17 de gener de 2014, Pablo Iglesias presenta Podemos. I què tenen a veure aquests dos fenòmens? A part del clam social que dóna a ambdós la benvinguda, hi ha una altra coincidència: hi ha un mateix partit, en el sentit més clàssic del terme, que forma part d’ambdues formacions. Són els Anticapitalistes, amb majúscula, que a Catalunya prenen el nom de Revolta Global. És públicament conegut que els Anticapitalistes (Teresa Rodríguez, Echenique...) són una part minoritària però totalment integrada a Podemos. Això sí, després d’haver hagut d’adaptar part de la seva estructura organitzativa als requeriments de la formació de Pablo Iglesias. En canvi, molt poca gent del PrC, i menys gent de fora d’aquesta organització, coneix fins a quin punt Revolta Global hi remena les cireres, i molt menys s’ha pres precaució per tal que la seva activitat rígidament organitzada condicionés una formació naixent, molt menys estructurada.