Barcelona acollirà el 13 d’abril vinent una cimera internacional contra el jihadisme dels ministres d’Afers Exteriors de la Unió Europea i els països mediterranis (Síria i Líbia, els més afectats, no estan invitats). Al marge de la dubtosa eficàcia mostrada fins ara per la política europea en la matèria, la cimera posa de relleu l’agonia del “procés de Barcelona”, engegat per la Unió Europea des del 1995 per impulsar el desenvolupament i la democratització de la franja sud del Mare Nostrum, així com l’agonia del paper de Barcelona com a seu d’organismes estatals i internacionals. El president francès Nicolas Sarkozy va voler revitalitzar l’actuació de França a la zona i va promocionar la creació de la Unió pel Mediterrani, que des del 2010 compta amb una petita i desdibuixada estructura permanent a Barcelona.
L’elecció de Barcelona com a seu de la nova organització, formada per 43 països costaners de les dues ribes, amb una població de 800 milions d'habitants, va ser rebuda com una gran notícia. L'ajuntament es va afanyar a cedir el Palau de Pedralbes per a la instal·lació del secretariat permanent. Des d'aleshores el silenci ha cobert la iniciativa.
Ningú no esperava que la consolidació de la nova organització fos ràpida ni fàcil, tot i així l’expectativa de Barcelona mereixia algun resultat més sòlid després de tants anys d'intentar amb insistència convertir-se en seu d'algun organisme internacional.
El desembre de 2003 va perdre la candidatura a la instal·lació de l'Agència Europea de Seguretat Alimentària, adjudicada finalment a Parma, on una setmana després de la decisió esclatava l'escàndol de la multinacional italiana Parmalat, el gegant lacti que deixava un forat comptable de 14.000 milions d’euros, el frau empresarial de majors proporcions en la història econòmica europea. En canvi Vigo va obtenir al mateix moment, durant el govern Aznar, la nova Agència Europea de Pesca.
Barcelona és un cas únic de gran metròpoli industrial de la conca mediterrània, malgrat veure’s superada en població pel Caire o per Istanbul. L’absència de capitalitat estatal no li va impedir liderar des del 1995, després de l’embranzida olímpica, el procés diplomàtic destinat a crear la Unió pel Mediterrani, nascuda finalment gràcies a l'empenta de Sarkozy. L'anomenat “efecte seu” havia de tenir conseqüències fantàstiques, més encara que els Jocs Olímpics, aventuraven alguns.
El govern espanyol no s'ha mostrat mai receptiu a l’aspiració de Barcelona d'acollir alguns organismes estatals, ja no diguem a reconèixer cap tipus de bicapitalitat. Només hi va deslocalitzar la Comissió del Mercat de Telecomunicacions (CMT), amb flamant edifici de nova construcció al districte 22@, quan José Montilla, exercia de ministre d'Indústria. La primera i última deslocalització estatal a Barcelona va durar quatre dies, abans de retornar a Madrid.
El govern català també ha deixat passar l'oportunitat de donar vida a l'Euroregió mediterrània, a la qual Barcelona actua de facto com a centre de gravetat i nus estratègic de l'única àrea que li pot donar la talla indispensable, la dimensió mínima competitiva en el context internacional, de Toulouse fins a València, amb 17 milions d'habitants en un radi de 350 quilòmetres. Els progressos en el camí de cohesionar aquest potent “nord del sud d'Europa” mitjançant noves infraestructures, visió de futur i voluntat política han estat tan irrisoris com en el cas dels organismes mundials, europeus o estatals. D'aquesta manera tots els nivells encaixen, encara que encaixin per baix.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
