La persecució i repressió política que va patir Enric és una d'entre les que van patir centenars de milers de persones per la seva oberta i directa oposició a la dictadura franquista. Enric, ho va fer, ja molt jove, des de la seva militància al PSUC, per contribuir a restablir els valors democràtics que la República havia conquerit i després destruïts per la revolta militar de 1936 i la posterior dictadura feixista.
Valguin aquestes línies com a homenatge a la seva trajectòria de compromís comunista i democràtic.
Va ser detingut a Barcelona per la Brigada Social - la policia política - el 20/12/1949, amb 19 anys, romanent en les dependències policials fins al 19/1/1950 en què és ingressat a la Presó Model. No consten dades d'aquesta llarga detenció policial, però cal imaginar el patiment que va haver de representar, com el de tants detinguts polítics. Des d'aquest moment, va quedar sota la jurisdicció del Jutjat Militar Permanent nº 3 de Barcelona, en la Causa 308-IV-50, que va haver de jutjar-lo, al costat d'altres trenta-nou acusats més, aquest mateix any
Judici, per dir-ho d'alguna manera, en el qual va mancar, com tots els sotmesos als Consells de Guerra, dels drets necessaris per a qualificar un judici com a just i, per tant, amb una radical indefensió. Eren aquests:
- dret a un tribunal independent,
- dret a ser escoltat,
- dret a la presumpció d'innocència,
- dret a ser informat de l'acusació,
- dret a disposar de temps i facilitats per a la defensa,
- dret a defensar-se per si o per un defensor de la seva elecció,
- dret a interrogar o fer interrogar els testimonis de càrrec,
- dret d'igualtat d'armes i
- dret d'accés als recursos “.
Quatre anys més tard, el Consell Suprem de Justícia Militar, dicta sentència ferma el 23/04/1954. En ella, és condemnat per un delicte de rebel·lió a 18 anys de reclusió, pena que se li va imposar de conformitat amb la Llei 02/03/1943, d'Ordre Públic, que “equiparava al delicte de rebel·lió militar- preveu el Codi castrense - les transgressions d'ordre jurídic que tinguin una manifesta repercussió en la vida pública ”.
Per tant, va patir quatre anys d'una completa incertesa sobre la naturalesa penal de la seva conducta i l'abast de la condemna.
Els fets pels quals va ser condemnat, breument, van ser els següents: “... que determinats elements exiliats i fugits a França per la seva destacada actuació durant la passada rebel·lió marxista, un cop en aquesta nació reorganitzen l'anomenat partit socialista unificat de Catalunya, i inicien una intensa tasca de captació per atraure les seves files als antics afiliats a aquest i a altres joves, activitats, en les quals els esmentats elements (¿acusats?) i per tant afecta diversos dels processats en mèrits de la present causa, obtenen un ple èxit .... ”.
Posteriorment, Enric és traslladat a la Presó Cel·lular de Burgos on ingressa el 3 de novembre de 1954. Durant la seva permanència en aquest Centre, on va ser qualificat com de “Grau preliminar de Cultura” no consten excessius dades llevat que, aviat, va començar a redimir penes pel treball- reduint la seva condemna-. Condemna que ja havia estat reduïda pel Decret d'Indult de 01/05/1952, amb motiu de la celebració a Barcelona del Congrés Eucarístic Internacional. Decret en el qual el dictador es va expressar així: “... amb motiu del magne esdeveniment ... el Govern, com a representant d'una nació eminentment catòlica, considera que ha d'escoltar la veu dels afligits ...” . Sobren comentaris.
Va treballar com a “ordenança de paquets” i li va ser reduïda de forma significativa la condemna amb motiu d'una donació de sang que va fer en benefici d'un reclús que patia una cirrosi hepàtica. Una mostra de la seva solidaritat.
Finalment, li va ser atorgada la llibertat condicional i va ser alliberat el 16 d'abril de 1958, reconeixent com a mèrits el seu “esforç intel·lectual, el treball i la redempció extraordinària” a què ens hem referit. Va complir, per la seva coherència ideològica, com a comunista i antifranquista, vuit anys, tres mesos i vint-i-sis dies de presó. Senzillament, per l'exercici del dret d'associació, dret que ja estava reconegut com a fonamental en el Conveni de Roma de 1950, que el Govern franquista mai va reconèixer.
Després, va participar activament en la creació del Memorial Democràtic de Catalunya, constituït per la Llei 13/2007, presidint el seu Consell de Participació, des del qual va impulsar les polítiques de recuperació de la memòria democràtica. Un testimoni imperible.
Carlos Jimenez Villarejo
Ex membre del PSUC
(Les dades judicials i penitenciàries han estat obtingudes de l'Expedient d'Enric Pubill, generosament facilitat pel Centre Penitenciari de Burgos: Caixa nº 826 / Exp. Núm 5, Anys: 1950/1958.)
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
