El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
La negativa dels organitzadors de la cadena catalana de l’11 de Setembre vinent a la proposta del moviment Procés Constituent de fer passar el traçat oficial també al voltant de la seu central de la Caixa a Barcelona com a símbol de la flagrant responsabilitat dels bancs en la crisi financera i les retallades tradueix els límits ideològics del dret a decidir, reduïts per l’Assemblea Nacional Catalana a la qüestió de la consulta sobre la independència, al marge de l’orientació política i del contingut de govern d’aquesta independència. Formo part d’una generació en què ser “apolític” significava abonar la situació establerta, la desigual relació de forces donada entre les diferents ideologies. També formo part d’una generació que es va assabentar amb sorpresa i amb retard que el partit majoritari del catalanisme durant l’anterior període democràtic i autonòmic de la II República, la Lliga de Francesc Cambó, va donar suport antidemòcratic directe a Alfons XIII, a Primo de Rivera i a Franco.
No es tracta ara de manca de sensibilitat política de l’Assemblea Nacional Catalana, sinó de la seva clara opció al costat dels partits majoritaris del catalanisme, al costat del govern directament implicat en la gestió de la crisi a Catalunya, al qual emmascaren o exoneren la seva autèntica responsabilitat, igual com la del sistema bancari. Els organitzadors de la cadena humana i els partits del govern català es declararan sens dubte eufòrics per la quantitat de participants que aplegarà de nou la Diada i la repercussió planetària de la mobilització ciutadana, però no hauran assumit amb un mínim d’eficàcia cap dels problemes que afecten el país i continuaran remetent-ne les solucions a una Catalunya independent, com en un joc de màgia o un miracle de fe.
Aquesta mateixa setmana Catalunya Banc (ex Caixa de Catalunya) ha anunciat la brutal decisió d’acomiadar un terç de la plantilla (2.453 persones) amb el mínim legal d’indemnització fixat per l’actual reforma laboral, a una empresa rescatada amb 13.000 milions d’euros de diners públics que ha declarat 183 milions d’euros de beneficis durant el primer semestre d’enguany i que paga oficialment al seu director 25.000 euros mensuals, el màxim permès als bancs nacionalitzats. Els seus quatre últims presidents i directors generals van comparèixer el mes de juliol davant la comissió del Parlament de Catalunya que indaga sobre la fallida d’algunes caixes catalanes i es van permetre el luxe d’argüir que no hi havien tingut cap responsabilitat.
Si el dret a decidir no engloba clarament qüestions com aquesta més enllà dels formalismes retòrics, la quantitat de participants a les cadenes humanes de la Diada es convertirà en una cortina de fum a favor de la situació establerta, de la política i del Govern responsables de l’actual gestió sense solucions de la crisi, amb l’excusa evident que el govern central encara ho fa pitjor i no ens estima gens.
La negativa dels organitzadors de la cadena catalana de l’11 de Setembre vinent a la proposta del moviment Procés Constituent de fer passar el traçat oficial també al voltant de la seu central de la Caixa a Barcelona com a símbol de la flagrant responsabilitat dels bancs en la crisi financera i les retallades tradueix els límits ideològics del dret a decidir, reduïts per l’Assemblea Nacional Catalana a la qüestió de la consulta sobre la independència, al marge de l’orientació política i del contingut de govern d’aquesta independència. Formo part d’una generació en què ser “apolític” significava abonar la situació establerta, la desigual relació de forces donada entre les diferents ideologies. També formo part d’una generació que es va assabentar amb sorpresa i amb retard que el partit majoritari del catalanisme durant l’anterior període democràtic i autonòmic de la II República, la Lliga de Francesc Cambó, va donar suport antidemòcratic directe a Alfons XIII, a Primo de Rivera i a Franco.
No es tracta ara de manca de sensibilitat política de l’Assemblea Nacional Catalana, sinó de la seva clara opció al costat dels partits majoritaris del catalanisme, al costat del govern directament implicat en la gestió de la crisi a Catalunya, al qual emmascaren o exoneren la seva autèntica responsabilitat, igual com la del sistema bancari. Els organitzadors de la cadena humana i els partits del govern català es declararan sens dubte eufòrics per la quantitat de participants que aplegarà de nou la Diada i la repercussió planetària de la mobilització ciutadana, però no hauran assumit amb un mínim d’eficàcia cap dels problemes que afecten el país i continuaran remetent-ne les solucions a una Catalunya independent, com en un joc de màgia o un miracle de fe.