Qui la paga és perquè no mana

Que la crisi la paguin els rics. Us en recordeu? Aquest era el lema que vam començar a fer sonar pels volts del 2007, quan els rics, a través dels mitjans de comunicació massius, van decretar que estàvem tothom en crisi. Els rics eren -són- les empreses que havien vist reduïts els seus beneficis, tot i no entrar en pèrdues. La reducció de beneficis venia donada per una qüestió del propi funcionament capitalista: les treballadores sí que feia temps que havíem vist reduïda la nostra capacitat adquisitiva, no podíem ni comprar el que produíem. Crisi de sobreproducció i/o subconsum.

Amb l'excusa de la crisi estesa arreu, les retallades, externalitzacions i privatitzacions tenien un dogma com a escut: era culpa de la crisi. Com una mena d'hecatombe bíblica i inevitable, contra la crisi no s'hi podia argumentar. Així doncs, mentre no s'acabés la crisi, és a dir, mentre les empreses no recuperessin els seus nivells de beneficis, no teníem dret a protestar, a reclamar, a reivindicar. Havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Les mesures que es van aplicar -receptes pròpies de l'Estat espanyol o els governs autonòmics de torn, o bé seguint dictats de la Unió Europea-, però, distarien molt de voler recuperar res per a les treballadores però sí, en canvi, per a les empreses. Una mena de TINA del segle XXI.

Fet i fet, el 2014, el Llibre Roig dels Països Catalans constatava que el salari mínim havia passat dels 424,8 € l'any 2000 als 645,3 € el 2014. El mateix llibre destaca com desequilibri fiscal i frau fiscal són dues cares de la mateixa moneda: a les comunitats autònomes dels Països Catalans sota domini espanyol, el frau fiscal sumava 26.400 M€, mentre que l'espoli fiscal era de 31.400 M€. Mentrestant, entre 2002 i 2012, l'IPC pujava un 32,1% arreu dels Països Catalans; l'alimentació ho feia un 36,8%; l'habitatge, la llum, el gas i l'aigua, un 63,8%; els medicaments i salut s'apujaven un 18,5%; el transport, un 51,5%; la roba i el calçat s'encarien un 20,3%; i l'educació, un 65,6%.

Deu anys després, l'economia estatal espanyola ha recuperat el nivell previ a la crisi i fins i tot l'ha superat lleugerament. La massa salarial, emperò, es manté entre un 6% i un 8% per sota d'aquell nivell. La mà negra que tot ho regula s'ha passat de rosca: els rics cada cop més rics, els pobres, cada cop més pobres. Segons el Llibre Roig, la variació de la desigualtat de rendes entre 2007-2011 va augmentar un 28,3% als Països Catalans al sud de l'Albera i d'un 17,9% a la Catalunya Nord. Aquesta desigualtat té un altre capítol dins mateix de la classe treballadora: les dones perceben entre un 26% i un 17% menys que els homes, segons la part del país, per fer la mateixa feina. I a això, a més, cal sumar-hi la jornada laboral no remunerada a la llar, una jornada cada vegada de més hores, ja que assumeixen totes les tasques de cura i reproducció de la força de treball que l'administració ha deixat d'assumir perquè han retallat els serveis públics o els han privatitzat.

El més sorprenent, però, és que aquesta despossessió constant, legal, justificada i organitzada passa prou desapercebuda entre les classes populars que en patim el saqueig cada dia. Així com els casos de corrupció aixequen certa polseguera, semblaria com si el robatori de drets, béns, serveis i salaris no generés tant de rebuig. La reducció directa o indirecta del poder adquisitiu és una agressió constant a l'autonomia de les classes populars, a la nostra sobirania i a la nostra capacitat de decisió.

I això és el que està en joc, en definitiva, quan parlem de construir un país, ja sigui un País Valencià o uns Països Catalans. O quan parlem de construir sobiranies i posar la vida al centre. Diem que la corrupció no és una poma podrida, sinó tot el cistell. Encara més, la corrupció no és res més que l'excés d'un robatori i espoli legals que atempten contra els drets de les persones treballadores només perquè empresaris i amics polítics, corruptes o no, segueixin vivint de luxe. “No patirem vides de  misèria per mantenir el seu luxe”, diu l'1 de maig anticapitalista de Barcelona. La confrontació antagònica és ineludible si volem viure amb un mínim de dignitat: ho direm a Castelló i València el 29 i a Barcelona i arreu dels Països Catalans el dia 1. I cada dia: o ens impliquem totes per millorar les nostres condicions materials de vida, o ens esperen anys de precarietat i misèria.