El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
De tot l'enrenou que hi ha aquests dies a casa dels socialistes catalans per la intervenció de Carme Chacón en el sentit de dinamitar l'estratègia del que, en teoria, és el dirigent de la seva formació, no en direm res. Ja s'ho faran. Els moviments de l'exministra espanyola de defensa a l'hora de mantenir vives les seves aspiracions a manar al PSOE són conegudes bàsicament per la grolleria del personatge a l'hora de presentar-les i no amagar-les. La incapacitat de Pere Navarro per articular una proposta coherent (en referència als seus propis seguidors) es fa palesa un cop i un altre. Repeteixo, ja s'ho faran.
M'interessa comentar, però, una de les frases de la famosa carta de Carme Chacón a Pere Navarro on li retreia la seva assistència a la cimera de grups políticosocials favorables al dret a decidir. Considerava, la senyora Chacón, això del dret a decidir una qüestió conservadora i “reaccionària”. Com els agrada a alguns dirigents socialistes fer servir mots com aquest, suposadament durs, propis d'altres temps! Temps en què molts moviments socialistes estaven tan allunyats de la realitat com sembla estar-ho la senyora Chacón ara mateix. Perquè utilitzant aquest mot demostra un cop més que no entén per on va la cosa.
D'entrada, és profundament irrespectuós per centenars de milers de catalans. Però sobretot, indica que la miopia (com la de tants d'altres polítics catalans i, no cal dir-ho, espanyols) és colossal. Per això pateixen tants ensurts i tenen tantes sorpreses. Perquè no miren el carrer. I el carrer, el que ensenya és precisament que, de fons, de mar de fons, la gent que està pel dret a decidir és transversal, que es tracta d'un moviment potser poc articulat, però cada vegada més potent de ciutadans provinents de sectors molt diversos. Demanar el dret a decidir no és “reaccionari”, és exactament el contrari.
Ella, doncs, és la reaccionària i fins i tot la totalitària. Precisament perquè molta de la gent que treballa pel dret a decidir mai de la vida podria ser qualificada com a reaccionària, per curriculum polític i implicació ciutadana. Però sobretot, perquè la majoria (i fins i tot s'hi podria incloure intel·lectuals conservadors com ara Joan Carles Girauta, que en parla sense por) el que volem és manifestar-nos i, sobretot, acceptar el resultat.
Carme Chacón i la gent com ella són els reaccionaris. Perquè actuen amb idees fixes, sense tenir la més mínima capacitat de variar punts de vista, sempre amb l'únic horitzó d'escombrar cap a l'ambició de poder personal. Haver estat ministre de defensa d'Espanya et deu marcar. Per tant, accepto que la senyora Chacón pugui entendre Espanya a la seva manera -una manera, repeteixo, reaccionària. I per què? Perquè en el fons, quan els dirigents socialistes espanyols o els del PP, tant és, fan aquesta mena d'afirmacions, el que voldrien manifestar -i ja ho fan, de tant en tant- és que, no tant el dret a decidir sinó “els nacionalismes” són reaccionaris. I no s'adonen que el més reaccionari de tots és el nacionalisme espanyol, o el francès, o l'anglès. Perquè són nacionalismes insolidaris no reconeguts disfressats de patriotisme que cinquanta anys d'Unió Europea en alguns casos, quaranta en d'altres i trenta, en molts, no han aconseguit d'esborrar.
Un servidor no es considera reaccionari, ni tan sols nacionalista. Però sí que vull exercir el meu dret a decidir. I un cop obtingut, votar sí per una independència moderna, sense fronteres, solidària, no casposa com la dels grans estats, integrada absolutament en la Unió Europea.
De tot l'enrenou que hi ha aquests dies a casa dels socialistes catalans per la intervenció de Carme Chacón en el sentit de dinamitar l'estratègia del que, en teoria, és el dirigent de la seva formació, no en direm res. Ja s'ho faran. Els moviments de l'exministra espanyola de defensa a l'hora de mantenir vives les seves aspiracions a manar al PSOE són conegudes bàsicament per la grolleria del personatge a l'hora de presentar-les i no amagar-les. La incapacitat de Pere Navarro per articular una proposta coherent (en referència als seus propis seguidors) es fa palesa un cop i un altre. Repeteixo, ja s'ho faran.