Altre cop aquest tràngol amarg i frustrant d'haver d'explicar a una dona agredida sexualment que el seu cas judicial penja d'un fil. La reacció, l'esperada i en aquest ordre: incredulitat, ràbia, impotència i dolor.
Ella va donar el pas, va denunciar. I es van precipitar una sèrie d'esdeveniments incontrolables. Ha d'encarar el flagell de responsabilitzar-se de l'agressió: si hagués actuat diferent, potser ho hauria evitat? Dubta: magrejar els genitals també es considera agressió sexual? Si l'han penetrada, no té dubtes. No es reconeix en la categoria de “dona agredida sexualment” o pitjor encara, de “violada”, una paraula innomenable. La rebutja. A partir d'ara, sap que s'expectarà d'ella el sacrifici d'un patiment resignat, exemplar. L'empatia social no abraça les víctimes reivindicatives. La primera condemna, l'estigma. L'horroritza pensar en què passaria si es desvelés “allò” al seu entorn immediat o pitjor encara, a les xarxes socials. Estant tan vulnerable no resistiria el judici moral de l'arena pública. Sap que se la qüestionaria i se li recriminaria el demanar ajuda al sistema, quan va ser ella qui ho va provocar. Per fresca, per tornar sola de matinada, per dur un vestit massa ajustat o per haver begut més del compte, etc. A les “dones de bé” aquestes coses no els passen.
Enmig d'aquest col·lapse d'emocions, el xoc amb la realitat dels Jutjats. Desorientació davant del laberint, perplexitat pel tracte rebut no sempre curós, inseguretat de reclamar una atenció més respectuosa, incomoditat d'exposar la seva intimitat, estrès per la presa de decisions legals, angoixa per la incertesa, vertigen per les conseqüències de tot plegat... El procés s'allarga mesos i anys, condicionant el seu dia a dia. No aconseguirà tancar la seva recuperació emocional fins que acabi tot plegat. A cada tràmit o novetat, un daltabaix. L'angoixa aflora en forma de desagradables símptomes físics. La segona condemna, el pas pel procés judicial. Però cal resistir, si llença la tovallola, tot quedarà impune, ell seguirà fent mal a d'altres dones i ella haurà de carregar amb el remordiment de no haver-se defensat.
La sensació d'estafa és inevitable. Va denunciar perquè confiava en la Justícia, en el poder de l'Autoritat. Ha col·laborat, prioritzant el procés per sobre del seu benestar i de la seva seguretat. A on queda el “denuncia i et protegirem”? Esperava un resultat, una resolució justa que l'ajudés a guarir la seva ferida i li tornés la seva identitat d'abans. Donava per fet que la justícia disposava de mecanismes per investigar, protegir-la i discernir la veritat. I ella diu la veritat, és tan ferm, tan obvi, tan cert, que ni es planteja que el seu relat pugui arribar a ser qüestionat.
Però ens acaben de notificar que el Ministeri Fiscal demana l'arxivament del cas perquè considera que “no resulta degudament justificada la perpetració del delicte”. Dubta d'ella i demana l'arxiu sense ni tan sols haver esgotat els mecanismes existents per analitzar la credibilitat de la víctima. D'ell no dubta. Ens han deixat soles. A partir d'ara, si avancem en el procediment, tindrem molta menys força i ens arrisquem a què si absolen l'agressor ens carreguin les despeses de la seva defensa legal. Ella haurà de decidir si segueix o no i a més, fer-ho dins d'un breu termini.
La manca de dades concretes ens impedeix fer afirmacions categòriques. En el dia a dia judicial però, tot sembla indicar que la vara de mesurar la credibilitat de les víctimes d'agressions sexuals és diferent de la de la resta de delictes. La petició d'arxivament durant la investigació, sense ni arribar a judici, és excepcional i també sembla molt més elevada en aquests delictes. La presumpció d'innocència comporta que la càrrega de demostrar els fets pesi sobre qui denuncia. Però aquest pilar del nostre sistema de culpabilitat en el dret penal, no és incompatible amb una reformulació dels criteris de valoració de la credibilitat de la víctima. Els raonaments judicials massa sovint estan travessats per una visió estereotipada i irreal, tant de l'acte d'agressió sexual com del victimari i de la víctima. Si ella no encaixa en els cànons establerts, no és que el criteri estigui mal formulat, és que menteix. Fi de trajecte. La tercera condemna, la impunitat.
Una de les idees preconcebudes més determinants i a on s'entreveu el biaix cultural dominant és el de la configuració del “consentiment” de la dona. Se sol cribar l'existència o no de delicte segons si es compta amb la oposició verbalitzada de la dona. Cal un “no” tangible. S'obvia que moltes dones queden paralitzades en aquestes situacions i que rarament arriben a vocalitzar res. Alhora, se solen infravalorar dades rellevants com l'existència o no de flirtejos previs, la diferència d'edat, les reaccions físiques d'ella, l'escenari dels fets, si l'agressor es trobava en una posició de domini – físic o simbòlic - respecte d'ella, etc. El valor determinant d'aquell “no” evidencia que es parteix del prisma que l'home té dret a accedir al cos de la dona. Ningú espera que ell compti amb un “sí” tangible com a factor habilitant. Aquesta exigència del “no”, opera com a mecanisme de salvaguarda de la prerrogativa masculina de no veure's exposat a ser represaliat en el desplegament de la seva conducta sexual. I el sistema judicial, de moment, l'empara.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
