Josep Manel Busqueta escriu a L’Hora dels Voltors que per sortir de la crisi cal conjugar tres verbs: criticar, resistir i construir.
Criticar és ràpid. Catalunya, quart trimestre del 2016, taxa d’atur juvenil 32,28%. Darrer informe del Síndic de Greuges sobre malnutrició infantil d’agost del 2016: 50.000 casos de malnutrició i 750 casos de desnutrició. Taxa de risc de pobresa en el treball de l’any 2015: 11,2 %. Benefici de l’Ibex35 l’any 2016: 30.000 M€ (increment 68% envers 2015). Dibuix esfereïdor.
Herència de retallades que han acompanyat les polítiques d’austeritat, conseqüències d’una economia afogada per deutes aliens, xifres d’un model de societat on el mercat és l’amo i senyor de les vides de la gent. I la pobresa com a rostre d’una societat trencada per la crisi. I un marc autonòmic que no permet subvertir topalls de dèficit que marca una Troika vestida de negre, més preocupada pels beneficis de les corporacions que per la misèria. I no vols caldo? Doncs dues tasses: aprovació del CETA i encara menys sobirania popular i més marge pel capital financer.
Resistir es complica més. Però hi ha esperança(es). La ILP de Renda Garantida de Ciutadania impulsada per 121.000 persones n’és una pista i aposta per la transferència redistributiva a favor dels sectors més empobrits. Tot i això, de la proposta inicial de la Comissió Promotora al que s’està negociant actualment al Parlament hi ha un abisme.
De la idea inicial d’una renda incondicional per a totes les persones regularitzades que estiguin sota el llindar de la pobresa, de matriu individual i d’aplicació immediata; a un model de dos trams vinculat a la inserció laboral que penalitza si no es troba feina en una societat amb atur estructural; amb un període de transitorietat d’uns tres anys mínim; de matriu familiar i amb un sistema de proporcionalitat per persones a càrrec. I tot i la diferència amb la proposta inicial, la tenacitat d’una Comissió Promotora que treballa incansablement per aconseguir algun resultat que pugui anomenar-se Renda Garantida de Ciutadania sota un esquema de precarietat i exclusió cronificada.
I en discussió amb el govern dos esculls complexes per a un acord amb la Comissió Promotora: la complementarietat amb les rendes del treball i la transitorietat en l’aplicació. En clau de complementarietat, la tesi del govern és que si la Renda és complementària a les rendes del treball que estan per sota del llindar de la pobresa, l’erari públic assumirà part del sou que hauria d’anar a càrrec de les empreses contribuint a la perpetuació de la precarietat laboral. En canvi, si no és complementària, és un mecanisme de defensa del treball digne i de millora de les condicions laborals.
Un atzucac complexe. Per la Comissió Promotora una Renda Garantida de Ciutadania sense complementarietat suposa que la gent haurà de recórrer a l’economia informal per a poder cobrar la Renda –664 € al mes– i sobreviure alhora.
I la complementarietat és, certament, una forma amagada de subvencionar el treball precari. Però les taxes d’atur, un mercat laboral altament precaritzat i l’infinit exèrcit de reserva de part del nostre país petit –dones i joves al capdavant– fan que l’equació no es pugui valorar de manera aïllada. CCOO presentava un estudi el setembre passat on alertava del fenomen de treballar per continuar sent pobre i posava rostre a l’11,2% de taxa de pobresa en el treball: a Catalunya hi ha 343.500 persones que cobren un salari que no supera els 9.667 € –xifra que exclou l’exèrcit d’invisibles.
Assumir la complementarietat de la Renda és una proposta de mínims. Però la situació és límit i la pobresa, tal com exposava un dels darrers estudis de la revista mèdica The Lancet, és factor de morbiditat i de mortalitat prematura arreu del món.
En clau de transitorietat la tesi del govern és econòmica: el govern no pot assumir la implementació de la Renda Garantida de Ciutadania amb tant poc temps ni (vol) comprometre pressupostos futurs. Però la pobresa no pot esperar a que una economia endeutada, obsedida pel creixement il·limitat i dinamitzada per la cultura de la cobdícia, prioritzi a les persones.
La Renda Garantida de Ciutadania no soluciona la desigualtat, però suposa un pal·liatiu a les condicions materials d’existència de la gent a Catalunya. I per a plantar batalla a la desigualtat cal anar bastant més enllà de la complementarietat i ubicar-nos en un debat de model. Comencem a conjugar el verb construir.
Renda Bàsica de les Iguals. Socialització de la riquesa produïda col·lectivament i segrestada a mans d’unes poques. La vella proclama de sostre, pa i treball dels zapatistes que torna en forma de marxes de la dignitat. I la dignitat és motor de resistència i ha de ser un element fonamental del projecte polític a construir: la República de les Iguals.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
