La revolució del guitarrista

El 15 d'octubre es commemora el 25 aniversari de l'assassinat del capità Thomas Sankara. El revolucionari més alegre de la història. Segurament a molts de vostès no els dirà res el seu nom i, de manera vaga, els suggerirà alguna cosa el país que va revolucionar i dignificar. Sankara va arribar a ser president de l’Alt Volta i se'n va anar com llegenda de Burkina Faso. La figura de Sankara és absolutament excepcional i d'una absoluta validesa avui en dia. No es tracta, com el van batejar en el seu moment, d'un “Che” africà. A diferència de l'argentí, Sankara era una bona persona. I, a diferència de velles i estridents retòriques, les seves idees, accions i discursos van prenent vida i guanyant interès en aquest segle.

Però expliquem una mica millor l'assumpte. L'Alt Volta de 1983 era un país africà més, sotmès a l'espiral de cops d'Estat i governs submisos amb el poder neocolonial francès encarnat en la figura de personatges sinistres com Jacques Foccart, que van donar cos a l'anomenada Françafrique, o el que és el mateix, l'entramat d'interessos polítics i econòmics de la vella metròpoli que segueixen governant l'Àfrica francòfona. En aquest context, Thomas Sankara és un jove, brillant i ben plantat oficial al qui li encanta passejar amb moto per la capital Ouagadougou i tocar en la seva banda: Tout-à-Coup Jazz. Es tracta d'un competent guitarrista que, a més, és heroi de guerra. Les seves lectures de Marx i Lenin i l'exemple de grans figures del panafricanisme com Lumumba o Kwame Nkrumah forgen la seva visió política. Al jove li ofereixen una secretaria d'Estat i es presenta a la feina amb bicicleta. Això són maneres.

Blaise Compaoré, el seu amic de tota la vida, el seu company d'armes, organitza un cop militar més. Però aquest esdevé en alguna cosa singular: Sankara és col.locat com a president del país. I en aquest punt comencen a succeir-se els miracles. Sankara acaba amb els propietaris feudals de la terra i inicia una revolució agrària que duplica la productivitat del país convertint-lo en autosuficient. Sankara rebutja enèrgicament els programes d'ajuda alimentària que, com sabem bé, no són més que formes fines de domini colonial. Posa a la dona en primer pla. Combat l'ablació, incorpora al govern i a l'exèrcit a dones, i dignifica la seva funció.

Convenç al seu poble perquè planti arbres contra la desertització. Vacuna i escolaritza. I s'atreveix a rebatejar el país: Burkina Faso, país dels homes honestos. Fantàstica jugada semiòtica que recorda a tot ciutadà del país els seus deures morals cada vegada que enuncia els seu orígen. L'energia que desplega és tremenda però alguna cosa hi ha en què es diferencia absolutament d'altres “comandants”. Sankara somriu. De vegades impertinent, altres entremaliat, altres càlid, resta transcendència al fet revolucionari i això el converteix en excepcional. Els seus discursos no s'inflen de patrioterisme i retòrica. La seva formació marxista no enfosqueix la seva gramàtica. És directe, de la broma o, com diuen ara els pijos: empàtic. Un 8 de març, dia de la dona, convoca els homes a que siguin ells els que vagin a la compra i les dones s’en riuen dels homes maldestres i els homes es diverteixen.

Sankara és com un nen impacient. O juga a ser-ho. De les seves habilitats com a músic n’extreu la capacitat de ficar-se a la gent a la butxaca. El seu sentit de l'escenografia i el tempo. I riu. La revolució és un pixar-se de riure o no és. Avui veiem com els nostres polítics s'aferren als iPads gratuïts, a les dietes i als cotxes oficials com cucs al cul d'un chihuahua. Sankara, el primer que va fer va ser vendre tota la flota de Mercedes de l'Estat i substituir-los per entranyables Renault 5. També va prohibir els viatges en primera classe als funcionaris (aterrareu a la mateixa hora si aneu en turista) i es va abaixar el sou. Sankara entenia que el gest és revolucionari. Que la revolució, de fet, és abans que res, un codi de gestos.

Hi ha coses de Sankara que em recorden poderosament al Subcomandant i la revolució zapatista. Hi ha, en ambdós, una recreació irònica de les iconografies revolucionàries perquè aquestes i la seva retòrica no es converteixin en el mur amenaçant que separi el creient del tebi com passa en tants altres processos insurgents. La modernitat i la pertinència avui de Sankara es fan evidents davant un dels seus moments més gloriosos: el seu discurs a la cimera de l'OEA a Addis Abeba el 1987 (http://www.youtube.com/watch?v=FhkqN6KTtJI). Es tracta d'una peça oratòria commovedora, divertida i precisa. S'hi convida els països africans a desarmar-se, a l'autoconsum i, sobretot, a no pagar el deute. Com es veu, un tema que ens afecta directament: “Si algú creu que alguna vegada podrà pagar el que deu, que agafi un avió i vagi a l’FMI a pagar-ho”, diu gamberro.

Sankara no ho va fer tot bé. Es va negar a negociar res amb ningú. Va anar a tota velocitat, més com fan les estrelles del rock que com un polític. Si hagués vist el seu admirat Castro delirant en xandall, s'hagués mort de vergonya. Tinc la sospita que ell no volia fer una revolució, volia deixar com herència l'exemple perfecte del revolucionari. No va voler durar, va voler brillar, no contradir-se mai, no contemporitzar. Va entendre, en un gest d'heroisme postmodern (perdó), que la seva victòria era el relat del seu personatge i no la seva persistència en el poder. La seva popularitat baixava i els poders neocolonials van veure l'oportunitat de treure´s del mig un xaval que anava cap a mite. El seu fidel lloctinent, Bukari, “el lleó”, li va advertir que el seu millor amic, Compaoré, conspirava per matar-lo. Però Sankara li va dir que preferia morir a trair una amistat. I així va ser. Bukari assegura que el de Sankara va ser un “deixar-se morir” perquè res brut, res lleig i dolent enterbolís la seva memòria, la seva performance.

I ara, 25 anys després, molts lamenten que l'experiència de la seva revolució fos tan curta. Però va ser més que suficient. Com a músic que era, es va atrevir a compondre l'himne de Burkina Faso. Un tema estrany, sense tornada per repetir, trist, dolç i emotiu. I el va titular Una sola nit. Une seule nuit a réconcilié notre peuple/Avec tous les peuples du monde . Perquè ja sabia amb què n'hi ha prou per fer que la memòria d'una revolució sigui eterna. Llarga vida, guitarrista Sankara.

(Documental sobre Sankara Upright man http://www.youtube.com/watch?v=2nPDb48oa8A)

El 15 d'octubre es commemora el 25 aniversari de l'assassinat del capità Thomas Sankara. El revolucionari més alegre de la història. Segurament a molts de vostès no els dirà res el seu nom i, de manera vaga, els suggerirà alguna cosa el país que va revolucionar i dignificar. Sankara va arribar a ser president de l’Alt Volta i se'n va anar com llegenda de Burkina Faso. La figura de Sankara és absolutament excepcional i d'una absoluta validesa avui en dia. No es tracta, com el van batejar en el seu moment, d'un “Che” africà. A diferència de l'argentí, Sankara era una bona persona. I, a diferència de velles i estridents retòriques, les seves idees, accions i discursos van prenent vida i guanyant interès en aquest segle.

Però expliquem una mica millor l'assumpte. L'Alt Volta de 1983 era un país africà més, sotmès a l'espiral de cops d'Estat i governs submisos amb el poder neocolonial francès encarnat en la figura de personatges sinistres com Jacques Foccart, que van donar cos a l'anomenada Françafrique, o el que és el mateix, l'entramat d'interessos polítics i econòmics de la vella metròpoli que segueixen governant l'Àfrica francòfona. En aquest context, Thomas Sankara és un jove, brillant i ben plantat oficial al qui li encanta passejar amb moto per la capital Ouagadougou i tocar en la seva banda: Tout-à-Coup Jazz. Es tracta d'un competent guitarrista que, a més, és heroi de guerra. Les seves lectures de Marx i Lenin i l'exemple de grans figures del panafricanisme com Lumumba o Kwame Nkrumah forgen la seva visió política. Al jove li ofereixen una secretaria d'Estat i es presenta a la feina amb bicicleta. Això són maneres.