El 21 de març de 1960 es va produir, a Sud-àfrica, la massacre de Sharpeville. El règim de l'apartheid sud-africà havia imposat la Llei de Passis, que consistia en el control dels desplaçaments de la població negra dins del país mitjançant un document que havien de portar amb ells. Aquests passis determinaven a quines zones podien accedir i quines eren les àrees només per a blancs. Incomplir aquesta Llei podia suposar penes de presó. En una manifestació a Sharpeville la policia va obrir foc contra els assistents, deixant un balanç de 68 persones assassinades i 180 ferides. Aquesta massacre li va donar nom al Dia Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial.
Avui és el dia mundial contra el racisme, i encara avui “racisme” tendeix a ser reduït a prejudici o a actituds i accions individuals i puntuals. Però el racisme és més que això. El racisme és estructural: el racisme està sostingut per les institucions i per les lleis, és un sistema polític, econòmic, social i cultural. El racisme és prejudici més poder. I cinquanta-set anys després de la massacre de Sharpeville, és inevitable que la Llei de Passis no ens faci pensar en moltes de les mesures implantades en la construcció de l'Europa fortalesa.
Fa poques setmanes ens arribaven, des de Brussel·les, les últimes directrius de la Comissió Europea en matèria d'expulsió i deportació de persones migrades. La Comissió demana augmentar les deportacions a través de l'ampliació dels períodes d'internament en els Centres d'Internament d'Estrangers (CIE) fins als 18 mesos. Un any i mig de detenció sense haver comès cap delicte, només la falta administrativa d'estar en territori europeu de forma irregular. A l'Estat espanyol, el període d'internament actual és de 60 dies: multiplicar fins a tal envergadura suposarà, a més de la mateixa privació de llibertat, perpetuar l'exposició de les persones que es troben al CIE a les deplorables condicions i violacions de drets humans que en ells es donen. Una altra de les mesures que la Comissió va demanar va ser reduir els terminis de recurs contra les ordres d'expulsió, un nou atac contra els drets més bàsics, en aquest cas el de defensa. Un més.
Si en alguna cosa ha complert l'Estat espanyol amb la Unió Europea, arribant a convertir-se en un model a exportar a la resta dels seus països membres, ha estat en el control de fronteres. Moltes de les mesures repressives, i fins i tot els mateixos filats, emprats en les zones frontereres del sud d'Europa són “made in spain”. Poques imatges exemplifiquen més visualment el privilegi blanc com les tanques de Ceuta i Melilla. Persones que han aconseguit burlar o saltar la tanca ens recorden que, a més d'una necessitat, és un acte de desobediència enfront dels privilegis i al sistema racista.
D'entre els centenars de persones ofegades a la Mediterrània des de principi d'any, va agafar especial rellevància a mitjans de gener el cas de Véronique Nzazi i el seu fill Samuel, de només quatre anys. Véronique patia un tumor des de feia 18 anys i la UE li va negar el visat que havia demanat amb la intenció de fer-se el tractament necessari. Després del naufragi, el cos de Samuel va ser arrossegat fins a Cadis i el de la seva mare fins a Algèria. En aquesta ocasió, el pare va poder obtenir un visat per viatjar amb la intenció d'identificar els cossos i assistir al funeral. No van poder fer el mateix els familiars de les catorze víctimes del Tarajal; en aquesta ocasió l'Estat va considerar que el seu viatge no estava justificat.
Encara que menys visibilitzat, el racisme antigitano té una llarga història de discriminació a Europa. El poble gitano és la comunitat racialitzada més nombrosa i antiga d'Europa i ha estat contínuament exclosa de la societat, discriminada judicialment o segregada a les escoles. A França, els últims anys han marcat un període d'incessants expulsions i fustigacions als precaris assentaments del poble gitano. Des d'Eslovàquia i República Txeca han sortit a la llum nombrosos casos d'esterilització forçada de dones gitanes. Dos exemples de com l'antigitanisme no és tan sols un conjunt de tòpics i prejudicis, sinó la suma d'aquests al poder, que institucionalitza el racisme.
A Espanya, les condicions per a la població migrada que aconsegueix establir-se no són molt encoratjadores. En el millor dels casos aconseguiran regularitzar la seva situació administrativa i passaran a estar subjectes a la Llei d'Estrangeria. El règim de permisos que aquesta Llei estableix sotmet a milers de treballadores i treballadors, pel fet de ser persones migrades, a una violència socioeconòmica i laboral. Obligats a mantenir contractes d'explotació laboral per poder seguir renovant els seus permisos de residència, ens trobem davant un sistema de control migratori que redueix les persones a simple mà d'obra. Tot aquest sistema de control social no es podria mantenir sense la funció legitimadora que s'exerceix des del poder polític i mediàtic, criminalitzant permanentment la immigració.
Que no es respectin els drets més bàsics de la població migrada no hauria d'apartar del focus que també han de ser subjectes de drets socials, civils i polítics. És urgent reclamar el ple reconeixement del dret a la participació política: és un principi democràtic bàsic que aquells que contribueixen a una societat i viuen baixos seves lleis han de poder participar de manera plena en la presa de decisions d'aquesta. No pot seguir normalitzat que una part de la població que viu, participa, treballa i paga els seus impostos com la resta vegi negat el seu dret a participar políticament en igualtat de condicions.
Recentment s'ha condemnat al manter Sidil Moctar a cinc anys de presó, commutats per l'expulsió de l'Estat espanyol i per la prohibició de retorn durant deu anys. Tal com va manifestar el seu propi advocat, “el component racial” ha tingut especial importància al llarg de tot el procediment. Les persones migrades s'han convertit en un dels principals destinataris de les polítiques penals, com prova la seva sobrerepresentació a les presons de l'Estat. Des del principi del seu procés judicial, Sidil ha estat reclús en situació de presó preventiva. Tot i no comptar amb xifres oficials, diferents fonts apunten que aquesta mesura s'aplica a la població estrangera de forma totalment desproporcionada en comparació a l'espanyola.
En aquest context ens trobem davant un auge del racisme social i dels partits d'extrema dreta a tot Europa. A l'Estat espanyol l'evolució dels delictes d'odi en els últims anys ha crescut, i el racisme és la primera causa que els explica. Més concretament, la islamofòbia se situa com el principal delicte d'odi. A més de les xifres oficials, no hem de perdre de vista que molts d'aquests episodis no es denuncien per la creença que no és efectiu fer-ho, per por o per desconfiança en la policia. Les dones musulmanes són les que principalment pateixen la islamofòbia. Un dels casos més mediàtics dels últims mesos va ser el de dos ultres que van agredir una dona embarassada de vuit mesos que portava nicab, en ple centre de Barcelona.
En el dia contra el racisme recordem la matança de Sharpeville i la resistència de totes les persones que van sortir a manifestar-aquest dia i que es van reunir davant de les comissaries de policia per cremar els seus passis com a forma de protesta contra el règim de l'apartheid. Anys després, la massacre es repetiria a Soweto. Avui, com ahir, els que s'enfronten diàriament al racisme són els que el pateixen en pròpia pell. En llargs viatges, burlant fronteres o creuant la Mediterrània. Resistint als vols de deportació i organitzant vagues de fam en els CIE.
A Nova Orleans, el mateix any que la massacre de Sharpeville, Ruby Bridges es convertia, a l'edat de sis anys, en la primera nena afroamericana a trencar amb la segregació racial a les aules. Ruby va assistir a una escola reservada exclusivament a la població blanca. Durant tot l'any va ser escortada per agents federals i el primer dia va rebre amenaces i insults durant tot el camí. En arribar a l'escola, va trobar l'aula buida i així va passar la resta d'any. El símbol de Ruby es va enfrontar als prejudicis, a l'odi, a la segregació i al racisme, i els va derrotar. I així fins que el Dia Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial tingui un sentit ple.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
