Societat de covards violents

No parlarem d'atemptats, també covards i, no cal dir-ho, violents. Ja hi ha especialistes que els analitzen de cap a peus, ens en donen les claus i no ens donen esperança. No hi ha res a fer davant d'un col·lectiu que no dóna valor a allò que per a nosaltres occidentals, té el màxim valor: la vida. La diferència és tan abismal, doncs, que no tenim defensa. Volem parlar de la petita violència, la quotidiana, la petita, però que també esdevé mortal. El segle XXI veu avançar sense parar el retorn de la ignorància, de la banalitat, de la intolerància. I per tant, de la violència gratuïta i immediata. En aquest sentit estem arribant ja a allò que molts desitgen: assemblar-nos en molts aspectes als Estats Units on la normalitat quotidiana penja d'un fil sempre, cada dia, a tot hora. A més a més, hi ha el problema afegit de l'existència massiva d'armes de foc d'ús particular.

I anem al que volíem dir: un dels incidents d'aquests darrers dies, és la mort d'un home de 81 anys a causa d'una discussió de trànsit. La situació és trivial. Aquí, els automobilistes no estan acostumats a respectar el pas de zebra, van ràpid i només paren si s'hi veuen obligats. Es va donar aquesta situació tan habitual: l'home travessava i, tal com passa sovint, es va espantar. Als 81 tens molta por d'ensopegar, de caure, de trencar-te el fèmur, etcètera. I l'home va alçar el bastó i va recriminar al conductor el seu comportament. Quantes vegades hem vist alçar el bastó a una persona gran per tal que els cotxes s'aturin? Moltes. En el cas que ens ocupa, un conductor novell, de divuit anys, no ho va poder suportar. Va aturar el cotxe, va sortir i li va clavar un cop de puny. L'home va tenir la mala fortuna de picar malament amb el cap a terra i d'això es va morir. L'altre va fugir miserablement del lloc. Hi havia testimonis, es va apuntar la matrícula del cotxe i l'endemà, el nano es lliurava a la policia.

Les primeres informacions donaven a entendre que era per penediment espontani. Després hem sabut que el covard que és capaç de clavar un cop de puny a un vell també és un covard en general. La cosa és que la policia havia localitzat el cotxe, que era del pare del noi. Va ser el mateix pare, ja des de la comissaria, que va instar el noi perquè es donés a les autoritats. Si no, no ho hauria fet. El comentari: hem seguit de prop el cas i la majoria d'anàlisis parlen de la mena d'encanteri en què cauen els homes (les dones, no) al volant del cotxe. Tota la simbologia masculina que comporta i que fa que el vehicle esdevingui un substitutiu de la virilitat i bla, bla, bla.

Molt bé, hi estem d'acord. Però això explica relativament que un noi de divuit anys no pugui controlar l'impuls de clavar un cop de puny a un ancià. Ho veiem o no, que són coses diferents? El noi, no solament no accepta que: 1, és un conductor novell i es pot equivocar i 2, de fet, s'ha equivocat i ha espantat un vianant que travessava legalment. Tampoc no suporta que 1, algú li ho recrimini i 2, l'únic que se li acut, sigui un vell o un jove, és sortir del cotxe i clavar-li un cop de puny (amb el resultat dissortat de mort).

Encara més, un cop acomplert el desastre, un cop vist que el fet no té remei, la manca d’escrúpols és, salvant les distàncies, la mateixa que la dels nazis amb els jueus: La cosificació, la deshumanització, tan ben explicada per Primo Levi, entre d’altres supervivents dels camps de concentració. Un cop has matat, que és el pitjor que pot passar, allò ja no és una persona. És una cosa. El noi pensa, ja que és mort, que no em perjudiqui. Foto el camp. Els nazis deien, ja que és mort, traguem-ne un profit. I en feien sabó. Repeteixo, en el fons, salvant les distàncies, és el mateix: el menyspreu per la dignitat humana.

¿De debò que l'única explicació és la violència implícita que els cotxes comuniquen als mascles conductors? És una simplificació tan gran que fa vergonya. Volem ser com els Estats Units? Ja hi som. Si veus un adolescent amb dos gossos pel carrer i t'adones que estan permetent que caguin a terra (els gossos) i no ho recullen, cada vegada et costa més cridar-los l'atenció. No saps per on et sortiran. La resposta més habitual (sense violència, ignorant) és: ja ho recollirà l'Ajuntament, que per això paguem. L'altra és que acabin fent-te menjar la merda del gos. Aquí hi ha l'arrel de l'incident de la mort de l'ancià: que el seu agressor només té divuit anys i no el va aturar tenir al davant un ancià de vuitanta-un. I no és com la noieta valenciana carregada de coca i alcohol que un diumenge de bon matí mata els ciclistes. No. És un noi de divuit anys amb les venes netes, sí, però el cervell brut. Descontrolat del tot. Pensem tot el que això significa.