Una vaga de fam per aconseguir un Pacte d’Estat contra la violència masclista

Són 16 ja els feminicidis oficials, en el poc que portem d’any. Assassinades pel fet de ser dones, assassinats masclistes. Desgraciadament, anem incorporant aquestes xifres a la nostra normalitat mediàtica i també els rituals que se’n deriven. Cada vegada que hi ha un assassinat, arriben els minuts de silenci, els tuits políticament correctes i les declaracions de bones intencions polítiques. Però, el que no trobem, són qüestionaments estructurals del què s’està fent. Per tal de forçar-los, fa dues setmanes que un grup de dones valentes i fartes ha decidit fer una vaga de fam a la Puerta del Sol de Madrid. Proposen i esperen canvis i marcs d’actuació concrets.

Jo les vaig veure el divendres passat. Estaven cansades, malaltes, però amb força i les idees clares. Els hi vaig preguntar què era el més important per elles d’aconseguir i em van dir que un Pacte d’Estat contra la violència masclista, “un pacte de consens entre tots els partits polítics, perquè la violència masclista no serveixi d’excusa per enfrontaments partidistes”. Fa més de dues setmanes que estan allà i encara no han rebut resposta política.

La proposta que fa Ve la Luz, l’organització gallega que porta a terme la protesta, es plasma en un manifest que revisa les polítiques que han d’afrontar les violències masclistes. El text recull aspectes que hauria d’incloure la llei contra la violència masclista estatal per ser més completa, mancances en el desplegament actual de la llei i també –un aspecte que considero especialment rellevant- les pràctiques més habituals en la implementació de la llei per part de diferents organismes que intervenen.

Les 25 mesures traspuen la necessitat d’un pacte estatal que, reclamen, col·loqui la lluita contra les violències masclistes al capdavant de les prioritats de l’executiu. Perquè encara no hi està. Des de l'any 2010, la dotació pressupostària de les polítiques que han de respondre a la violència masclista s’ha reduït en més de sis milions d’euros. El govern de l’Estat al·lega que ha incrementat les ajudes i l’atenció social a dones que pateixen violència. Això, no és suficient, perquè l’acció pública no està aconseguint frenar els feminicidis. És el que cal entendre.

Es tracta d’una situació urgent, i extremadament important (a les dones, ens hi va la vida), que requereix recursos econòmics que permetin engegar les accions per aconseguir transmetre a la societat que la violència masclista no serà tolerada. Un missatge que requereix mesures en diversos àmbits de l’acció pública.

Entre les mesures que proposa el manifest de Ve la Luz, en trobem algunes que apunten directament a la manca de recursos, com ara la número 20: Dotación inmediata de medios/personal especializado y grupos específicos en los cuerpos policiales las 24 horas del día y los 365 días del año. És important denunciar que aquesta no és la realitat actual, tot i que les dones poden ser agredides en qualsevol moment del dia o de la nit. S’han creat algunes unitats especialitzades en els cossos de seguretat, però no cobreixen ni tots els territoris de l’Estat Espanyol ni tots el temps. Estem dient, així, que no és tolerable la violència masclista sota cap circumstància? Estem entenent la dimensió del fenomen? Cal que aquestes mesures siguin de protecció cap a les dones, però també dissuasives socialment.

Hi ha un altre paquet de mesures proposades centrades en els infants. Una de les que reclama el col·lectiu és la següent: Ante indicios de violencia de género no podrá ser aplicable el incumplimiento de deberes familiares ni la Custodia Compartida. Las mujeres víctimas de violencia de género se presentan a juicios penales directamente, tras el intento de proteger a sus hijos/as y/o ante la negativa de estos a relacionarse con el maltratador, llegando en muchos casos a pagar más condena que sus maltratadores. El cese de la obligación que se le impone a los menores a relacionarse con el maltratador. Com podem seguir plantejant-nos que un agressor pot ser un bon pare? Per què aquesta sacralització de la figura paterna?

És important visibilitzar els infants com a víctimes directes de la violència masclista i que, sovint (per no dir sempre), els agressors els instrumentalitzen per fer mal a les dones. Tradicionalment, des de la perspectiva legal, s’ha posat l’interès parental per sobre de l’interès dels menors, un signe més del sistema patriarcal que impera en la nostra societat. El manifest de Ve la Luz posa en relleu la necessitat de transformar la perspectiva. En aquest cas, els recursos econòmics serien fonamentals per formar i sensibilitzar les instàncies (persones) que apliquen la llei.

Trobem altres mesures proposades que fan referencia al deficitari o incorrecte desplegament de l’anomenada llei integral de mesures contra la violència de gènere, a causa de la ideologia subjacent en qui l’aplica, com ara: El estado se asegurará de que ninguna mujer o menor pueda ser sometida a mediación con su agresor bajo ningún concepto, contraviniendo la Ley Integral. La llei estatal del 2004 va ser un gran avenç conceptual i polític en el seu moment, però requereix una ampliació i diversificació del concepte de violència masclista i les seves manifestacions, com s’ha plantejat en la llei catalana contra la violència masclista.

Malgrat això, la llei del 2004 deixava clars alguns aspectes essencials en la conceptualització de la violència masclista i un d’ells era la inadequació dels processos de mediació entre la dona en situació de violència masclista i l’agressor. Tal com anomena la mesura proposada pel manifest de Ve la Luz, aquesta qüestió no està essent respectada sempre. Per enèsima, vegada cal recordar que la violència masclista no és un conflicte entre dues persones en igualtat de condicions? Cal tornar a dir que existeix un abús de poder en aquestes relacions que fa impossible entomar-ho des de la mediació? Per què si ja ho reconeix la llei?

El que hi ha darrere de totes les demandes proposades en el manifest de Ve la Luz té a veure amb el model patriarcal en què (sobre)vivim, on la violència no està dimensionada ni entesa en profunditat. Falta millorar i ampliar lleis i millorar el desplegament de les que hi ha vigents. L’única manera de transmetre que la gravetat de l’escenari s’entoma amb serietat és ampliar els recursos existents per combatre la violència contra les dones. És aquest l’indicador del compromís polític.

L’executiu deia recentment que “el que cal no són més diners, sinó més educació i sensibilitat social”. Com creuen que s’aconsegueix més educació i sensibilització? Com creuen que es podrien formar i transformar les instàncies judicials per canviar-ne les pràctiques? Deixem-nos de minuts de silenci cosmètics. No cobreixen les mancances en prevenció ni protegeixen les vides de les dones. Com clama i exigeix la vaga de fam de les dones de Ve la Luz, urgeix un Pacte d’Estat contra les Violències Masclistes. El volem ja.