Oriol Illa: “Hem de posar les persones al centre de les polítiques socials, ara, abans i després del 27S”

Oriol Illa presideix la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya des del passat 16 de juliol. Va substituir Àngels Guiteras en la direcció d’aquesta plataforma, que representa unes tres mil entitats sense ànim de lucre. Dirigeix la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, centrada en l’àmbit juvenil, educatiu, la participació democràtica, la ciutadania europea i les polítiques públiques. Una de les seves primeres iniciatives ha estat demanar que la taxa turística passi d’un euro a un euro i mig i que aquests cinquanta cèntims de més es dediquin a les entitats socials. Illa vol defensar els drets socials i, a més, aconseguir recursos per fer-ho.

 

Amb quines idees arriba a la presidència de la Taula del Tercer Sector Social?

Continuo la feina que s’ha fet. Jo estava a la junta directiva des de 2012, amb l’Àngels Guiteras, i han estat anys difícils en els quals crec que s’ha fet molt bona feina. Queda molt per fer però la idea principal és que reivindiquem les polítiques socials com a centre de tota actuació pública. Durant molts anys s’han vist com a polítiques subsidiàries, secundàries, i hem de reivindicar que tota l’acció pública tingui a la persona com a objecte i que fem el màxim d’inversió en el conjunt de la societat i en aquells que corren més risc de quedar-ne al marge.

 

El món gira en direcció contrària, sembla. S’acusa als que manen d’estar més pendents dels bancs que de les persones.

S’ha tingut més en compte els bancs que les persones i, precisament per això, hem après moltes lliçons. Una d’elles és que la inversió més important és la que es fa en la dignitat i la felicitat de les persones. Els governs i els gestors públics són ara més conscients d’això que temps enrere. No sé si al final això es convertirà en una cosa realment efectiva, però molta gent és conscient que hem de canviar l’orientació de les polítiques.

Tots els governs han de situar les polítiques socials en el centre i ara ho diuen, almenys. La nostra feina és reivindicar que, siguin quins siguin els escenaris i els governs, se situï a les persones al centre de la seva acció.

 

Fa un any i mig va publicar el llibre “Idees perilloses”, on defensava propostes que amoïnen els poderosos. Podrà portar aquestes idees perilloses a la pràctica en la feina com a president de la Taula del Tercer Sector?

Em preguntava si la nostra societat progressava, si havíem entès bé el progrés. Aquests anys de crisi s’ha demostrat que no hem progressat des de cap punt de vista. Si tenim un 20% de pobresa la nostra societat no progressa. El progrés va més enllà de les grans infraestructures, de la innovació, fins i tot. El progrés existeix quan la societat avança junta. No quan es divideix i fracciona. Les desigualtats aquests sis anys han augmentat molt. Això no és progrés. És retrocés.

Hi ha indicadors que permeten objectivar el progrés social i humà. Al llibre deia que estàvem retrocedint. I retrocedíem en drets socials, en desigualtats, en atur, en habitatge... Tots els indicadors que ens fan una vida més digna, amb més benestar, estaven tots retrocedint.

 

El progrés no és que creixi el PIB...

Progrés és que pugi el PIB i que aquest augment s’acabi redistribuint i redueixi les desigualtats. No estic contra l’augment del PIB però és una paradoxa que augmenti i les desigualtats també. Si passa això, vol dir que hi ha una part de la població que és receptora d’aquest creixement i una part normalment molt gran que en queda exclosa. El PIB ha de créixer però s’ha de redistribuir.

 

L’atur baixa

L’atur baixa una mica. Estem a nivells de 2011. Però es cronifica, que és una situació pitjor que el propi atur. A Catalunya hi ha més de 315.000 persones que estan en atur des de fa més de dos anys. Estem fent crònic l’atur. Cada vegada més gent està fora del mercat laboral. Gent que, si no hi posem mesures per evitar-ho, tindrà dificultats en tornar a incorporar-se a aquest mercat.

 

I creix la precarietat

La precarietat, sous baixos, temporalitat, generen desigualtats. Tenim dues prioritats fonamentals. Una és l’ocupació, que és una eina per poder redistribuir. Però calen sous dignes. Si la feina és precària i temporal, estàs augmentant les desigualtats, limitant l’accés a determinats béns. L’altra és l’habitatge, que és una peça clau, el primer espai d’intimitat i privacitat de les persones. En sis anys s’ha privat d’aquest espai a 40.000 persones.

Hem d’augmentar el parc d’habitatge social, que l’habitatge no suposi una barrera per les persones amb pocs ingressos, i garantir una ocupació de qualitat, a nivell de sous, durada i condicions laborals, no només reduir l’atur.

 

El Parlament va aprovar en el darrer Ple la ILP de l’emergència habitacional i energètica però va deixar aparcada la Renda Garantida de Ciutadania. Una de freda i una de calenta.

La principal novetat de la Llei que va aprovar el Parlament és que els bancs tenen ara l’obligació de fer una oferta de lloguer social a les persones que no poden pagar el lloguer. I aquesta oferta no pot superar el 30% dels ingressos de la família. És un acord molt important que arriba 40.000 desnonaments més tard del que hauria estat desitjable. És un bon instrument i necessari que haurem de veure quines conseqüències té i quin resultat dóna.

La Renda Garantida de Ciutadania continua sent una reivindicació pendent i molt important. A part de garantir uns ingressos mínims per tota persona consolida un dret que l’integra a la societat. Estem parlant de 664 euros al mes. Des dels anys noranta hem anat instrumentant eines –pensions no contributives, pirmi,...- per garantir que no hi havia cap persona sense ingressos, exclosa. Cal fer un pas més. No n’hi ha prou amb posar pedaços. Volem simplificar i donar opció a tots els ciutadans perquè tinguin uns ingressos mínims per viure. 

Una societat com la nostra genera prou riquesa per fer-hi front. A vegades es diu que la Renda Garantida de Ciutadania costaria molts diners. S’han estat pagant durant molts anys coses que valien molts diners i que no eren tant necessàries com aquest dret bàsic. Hem d’aprovar aquesta assignatura pendent.

 

Hi ha qui interpreta la Renda Garantida de Ciutadania com el resultat del fracàs d’un sistema que no troba una solució millor que donar diners directament a la gent. Una solució més propera a la caritat que a la redistribució justa.

No hi ha d’haver caritat. Hem d’evitar que ningú no quedi al marge en una societat madura. Hi ha persones que, per circumstàncies x, queden excloses. En el cas dels desnonaments és molt clar. Dos de cada tres desnonaments són de persones que no poden ni pagar el lloguer, no la hipoteca. La nostra responsabilitat i, principalment, dels poders públics és que no hi hagi ningú que caigui per aquesta manca d’ingressos.

No volem optar per polítiques pal·liatives del dolor de la gent que queda exclosa sinó donar-li l’oportunitat perquè s’insereixi de forma autònoma. Com es pot construir l’autonomia personal si el desarreles de casa seva? Són instruments. No es tracta de perpetuar situacions. Tothom vol ser autònom però necessita les eines oportunes.

 

Aquestes eines són diferents d’un país a un altre? L’Europa que somniàvem ¿no hauria de garantir-les a tothom i a tot arreu?

Les directives europees que s’han de transposar als estats són de compliment obligat. Si n’hi hagués alguna que garantís drets com la renda garantida estaria molt bé però, malauradament, aquest no és un debat que s’estigui produint actualment a Europa. A Europa hi ha d’altres debats. Els debats sobre les polítiques socials i els drets de les persones s’estan tractant de forma tangencial. De forma central s’està parlant del deute, del paper de l’euro, però no dels ingressos mínims per la ciutadania europea.

La nostra responsabilitat és fer possible que al nostre país, amb els instruments que tenim, siguin pocs o molts, i amb un 20% de pobresa, no tinguem un de cada cinc catalans pobre. És molt probable que tots nosaltres tinguem a prop gent que viu per sota del llindar de la pobresa.

Des de la sortida del metro fins el despatx on fem l’entrevista he creuat dos carrers i m’he trobat tres persones demanen diners...

Persona pobre no és necessàriament la que demana almoina. Una persona que cobra menys de 9.424 euros l’any està per sota del llindar de la pobresa. Es considera que és una quantitat d’ingressos insuficient per desenvolupar-se de forma autònoma. Estem parlant d’un milió quatre-centes mil persones. Moltíssima gent. Amb els instruments que tenim es pot resoldre parcialment el problema. Després hi ha d’altres solucions que passen per àmbits més grans, com l’europeu.

Un país amb un 20% de pobresa i un percentatge similar d’atur és un país que pateix, no és un país que estigui creixent, sortint de la crisi.

 

El sistema que tenim permet resoldre de debò qüestions com la pobresa?

Cal canviar, sobretot, les prioritats. Durant els anys de bonança vam pensar que allò que importava era el progrés econòmic i que les polítiques socials eren només pal·liatives per posar pedaços a les situacions més doloroses. Això és un error. Tota l’acció política s’ha de dirigir a les persones i el seu desenvolupament.

Espoo és la segona ciutat de Finlàndia. En un dels seus districtes han decidit posar una escola al centre urbà. No hi posen una multinacional o una sala multicinema. Això genera uns vincles comunitaris molt grans. Ens emmirallem en els països nòrdics i ens preguntem perquè tenen tant poc fracàs escolar però no copiem la forma d’actuar dels seus governs. Consideren que el més important són els infants, la seva educació formativa, el seu futur. Posen les polítiques socials en el centre, no pal·lien situacions de dolor.

Amb polítiques com aquesta els indicadors demostren que les desigualtats són menors, la renda per càpita és superior, el PIB queda redistribuït de forma més equitativa,...

 

Vostè dirigeix la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, centrada en l’educació en el lleure, la participació ciutadana, el laïcisme. Es notarà aquesta experiència en la seva presidència de la Taula?

Vinc de l’educació en el lleure i, suposo, que se m’acabarà notant. La Taula del Tercer Sector és molt plural i molt diversa. Té com a elements en comú que totes les entitats que en formem part treballem per l’interès general, sense afany de lucre. Això marca molt què som, d’on venim i què fem.

L’educació és la primera política pre-distributiva. Si dones accés als infants a una educació de qualitat, integral, a la universitat, la societat acabarà sent més igualitària, competent, preparada i culta. Si garanteixes l’educació per tothom, de qualitat i pública és molt probable que el nivell d’èxit com a societat millori. Estem a la cua a nivell europeu en fracàs escolar, en parc d’habitatges socials,... Té una explicació objectiva que també siguem un dels països més desiguals.

L’educació és fonamental per aconseguir la igualtat d’oportunitats.

 

Ser president d’una plataforma que representa 3.000 entitats molt diverses, limitarà la seva capacitat d’expressió, de dir allò que pensa i ha escrit en llibres com “Idees perilloses”?

No. Sóc conscient de la pluralitat que represento. El que penso ho he expressat moltes vegades i mai no he tingut la sensació d’haver de limitar-me. Sí que és veritat que quan representes una entitat plural has de ser conscient de totes les sensibilitats que hi ha. El tercer sector social és molt ric a Catalunya. Aquesta és la seva força. Hi ha entitats confessionals, laiques, que treballen la infància i la joventut, la gent gran,...

Hi ha riquesa i matisos però coincideix en allò més important, que són les persones. A ningú se li demana que renunciï a pensar el que pensa. I jo, el primer. Representar una entitat plural sí que fa que determinats plantejaments s’hagin de relacionar amb aquesta realitat diversa.

 

Hi ha preguntes complicades en l’escenari polític actual de Catalunya, amb eleccions a finals de setembre, on competeixen candidatures amb visions contraposades sobre si la prioritat és la Catalunya independent o la Catalunya social.

Com a Taula tenim definit el nostre posicionament. Vam firmar de forma unànime el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. En una societat democràtica, qualsevol situació de conflicte s’ha de resoldre a partir de l’exercici de l’opinió de les majories, amb respecte de les minories. Aquest és el nostre plantejament bàsic.

El 27 de setembre no ha de ser una excepció. La situació de canvi no la viu Catalunya només. La viu tota Europa, cadascú amb la seva particularitat. Com a Taula, i més enllà de la diversitat que hi ha dins, tenim una prioritat irrenunciable que és la defensa de les polítiques socials i el combat contra les desigualtats. No hi ha un doble debat. Hi ha una situació de canvi molt concreta però no podem permetre que es perpetuï aquesta situació de desigualtat que ha augmentat els darrers sis anys. Això en qualsevol dels escenaris imaginables post-27S.

 

A aquesta situació de desigualtat se li pot fer front ja o hem d’esperar a la independència?

Vivim  cada dia. El patiment és a diari. Ho hem de combatre no des d’ara sinó des de fa sis anys. Moltes vegades arribem tard a determinades situacions. No té espera ni és quelcom que pugui quedar al marge de qualsevol altre debat polític, des de l’absolut respecte i el convenciment que Catalunya en viu un de molt important.

La Taula del Tercer Sector defensa això, des de la seva constitució el 2003, i les desigualtats han augmentat des d’aleshores. Estem perdent pistonada i no hi ha possibilitat d’esperar a res. Hem de continuar reivindicant. Ens preocupa i ocupa, ara, abans i després del 27 de setembre, posar les persones al centre de les polítiques socials, que és el que fan les tres mil entitats de la Taula cada dia.

 

Quin dels consells de la seva predecessora, Àngels Guiteras, l’ha interessat més?

Tots. Ha estat presidenta sis dels dotze anys de la Taula. La seva empremta és evident. Hi ha una qüestió interna i una altra externa. Hem de garantir la unitat del tercer sector social, que a Catalunya té un pes social, associatiu i de voluntariat molt important. És un sector que està augmentant a nivell europeu. Presta atenció a les persones i a l’Europa que imaginem és un sector que creixerà.

Externament, cal la defensa dels drets socials. No podem caure en el discurs que diu que aquests drets són cars, insostenibles...

Seguiré aquests consells.

 

La primera proposta després d’assumir el càrrec ha estat demanar el Govern que pugi la taxa turística d’un euro a un euro i mig i dedicar aquests cinquanta cèntims al tercer sector social.

Des del discurs hegemònic sempre s’ha dit, de forma intencionada, que es reivindiquen drets però no s’explica qui els paga. Per combatre aquest discurs hem de recordar que la nostra societat genera molta riquesa. Si l’Europa posterior a la segona guerra mundial va ser capaç d’aixecar un estat del benestar perquè nosaltres no hem de saber garantir uns drets socials, universals i de qualitat.

Al costat de la reivindicació de drets socials proposem generar riquesa per cobrir-los. Un exemple, no l’únic, és que el sector econòmic del turisme pot dedicar una part dels seus beneficis, sense posar en risc el seu creixement, no només a la promoció del sector, com passa ara, sinó també a programes socials. No alterem l’equilibri de la indústria turística i el retorn social pot ser gran. El turisme, en determinats àmbits, provoca desigualtats no volgudes. A les ciutats o barris amb una afluència intensa de turisme el preu de l’habitatge augmenta. És una dada objectiva. Per tant, una part de la recaptació derivada d’aquesta activitat pot anar destinada a apaivagar desigualtats socials.

 

Després dels tres anys com a vicepresident de la Taula i, ara, com a president, conserva espai per la seva utopia personal d’una societat justa, sense desigualtats exagerades?

Hi ha espai per canviar determinades coses que com a societat són inqüestionables, com el creixement econòmic, l’individualisme... Es pot fer una societat més equitativa i democràticament avançada, però des d’un altre pensament. Les entitats del tercer sector social fa molts anys que treballen sense afany de lucre tot i que durant molt temps el lucre s’ha vist com quelcom positiu.

Hi ha plantejaments d’aquest tipus que estan canviat. Hi ha espai per una certa utopia, però no és fàcil. Hi ha moltes entitats i molta gent que han estat fent coses molt interessants i les estan fent en moments molt complicats. Quan veus entitats que treballen amb gent gran o col·lectius de discapacitat penses que és una part de la utopia, de la societat que voldries. Hem de continuar empentant i evitar caure en els errors del passat.  

Les coses estan malament. Només hem aconseguit sacsejar una situació on hi ha hagut i hi ha molt patiment. Però hi ha espai per la utopia.