Sandro Rosell, el Salieri de Laporta

La humanitat ha donat infinitat de secundaris il·lustres a qui els temptà la idea de ser la primera vedet de l’espectacle. El més cèlebre és, potser, el compositor italià Antonio Salieri. Coetani de Mozart, s’especula que va assassinar-lo, boig d’enveja. Salieri, excel·lent músic, ha acabat sent més conegut per la suposada i mortal gelosia que pel seu virtuosisme musical. La trajectòria de Sandro Rosell fa pensar en Salieri. De ser el primer i millor escuder de l’expresident Joan Laporta, passa a ‘matar-lo’ i després a substituir-lo. Però Rosell, com l’actor Ernest Borgnine, fa cara de repartiment i, quan proven de fer d’estrelles, els secundaris brillen amb llum més tènue. De fet, abans de ser president, el mateix Rosell va repetir fins a l’esgotament la seva manca d’aspiració presidencial.

Rosell ha estat el president més votat de la història del Barça. Per si això fos poc, en tres anys i mig de mandat ha guanyat 60 títols entre totes les seccions professionals del club: 10 de futbol, 10 de bàsquet, 13 d’handbol, 7 d’hoquei patins, 13 de futbol sala i 7 de futbol femení; entre ells, la quarta lliga de Campions i el segon Mundial de Clubs. Xifres esfereïdores que ja voldrien molts altres presidents. Però, malgrat ser un president guanyador, no ho sembla. Al final, la majoria es queda amb la cara que hom fa quan passen les coses: si guanyes però fas cara de perdre, perds, i si perds però fas cara de guanyar, guanyes. Rosell fa cara de perdre, guanyi o perdi, i ha acabat perdent.

Fill de qui va ser director general del Barça en l’etapa d’Agustí Montal, Jaume Rosell (fundador de Convergència), el test que es va voler assemblar a l’olla va girar al voltant del club fins que hi va entrar fent de lloctinent de Laporta. Entre les més preuades victòries se li apunta el fitxatge de Ronaldinho. La història indica que Laporta i Rosell es van enfadar fins arribar ‘a les mans’. Rosell, potser sense voler, ha tingut el mal costum de col·leccionar enemics al llarg de la seva història barcelonista: Laporta, Cruyff, Guardiola... Un excés d’equipatge que, més d’hora que tard, s’acaba pagant.

El fitxatge de Neymar és un d’aquells trofeus que, en circumstàncies normals, un acaba penjant sobre la xemeneia de casa. Rosell va avançar per la dreta els grans clubs que volien fer-se amb un jugador cridat a substituir Messi a l’elit del futbol mundial. Ni ningú no podia arribar a pensar llavors que aquell èxit mutaria fins a convertir-se en la gota que ha fet vessar el got de la paciència del president. Rosell, com si d’un atac d’hemorroides es tractés, ha patit en silenci fins que no ha pogut més.

Un dia, perseguit pels periodistes, el fins ara president del FC Barcelona es va refugiar, segurament sense adonar-se’n, en un lavabo de senyores. Aquella anècdota li va com anell al dit: la persecució a què ha estat sotmès l’ha fet fugir endavant i al final, sense voler o sense adonar-se’n, ha acabat al lavabo de senyores i quan s’hi ha vist s’ha preguntat: “què hi faig jo aquí?”, i ha acabat presentant la dimissió.

Rosell passarà a la història del Barça com aquell president que no volia ser-ho i que, malgrat haver-ho guanyat tot, no ho va semblar i va perdre.

La humanitat ha donat infinitat de secundaris il·lustres a qui els temptà la idea de ser la primera vedet de l’espectacle. El més cèlebre és, potser, el compositor italià Antonio Salieri. Coetani de Mozart, s’especula que va assassinar-lo, boig d’enveja. Salieri, excel·lent músic, ha acabat sent més conegut per la suposada i mortal gelosia que pel seu virtuosisme musical. La trajectòria de Sandro Rosell fa pensar en Salieri. De ser el primer i millor escuder de l’expresident Joan Laporta, passa a ‘matar-lo’ i després a substituir-lo. Però Rosell, com l’actor Ernest Borgnine, fa cara de repartiment i, quan proven de fer d’estrelles, els secundaris brillen amb llum més tènue. De fet, abans de ser president, el mateix Rosell va repetir fins a l’esgotament la seva manca d’aspiració presidencial.