Les experiències de Barcelona en comú i de Ara Madrid serien només alguns dels exemples més destacats d'aquestes noves candidatures municipalistes, juntament amb altres iniciatives prèvies com serien les promogudes per les CUP a Catalunya. Aquests projectes comparteixen la voluntat de crear unes pràctiques polítiques on el conjunt de la població pugui ser partícip de les decisions que els afecten i on es pugui posar en el centre la defensa dels interessos, les necessitats i els drets del comú de la ciutadania.
Garantir la participació de les dones en la presa de decisions en peu d'igualtat no és una tasca senzilla. Persisteixen obstacles vinculats a les desigualtats en el temps disponible -fruit de la desresponsabilització de la societat i dels homes en les tasques de cuidadors, a la tendència a identificar el lideratge amb lògiques masculines, o al predomini de determinades formes de deliberació i acció, entre altres qüestions-. Autores com Nancy Fraser o Judith Butler fa temps que assenyalen les fortes desigualtats a l'esfera pública: ni tots/es tenim les mateixes possibilitats d'intervenir ni totes les veus són escoltades ni se'ls concedeix la mateixa legitimitat per part dels altres actors.
En la participació a associacions i moviments socials a nivell local hi ha en general un major equilibri de gènere que en espais més institucionalitzats, per la qual cosa caldria esperar que projectes polítics amb un marcat pes movimentista siguin un marc més favorable a l'equitat. No obstant això, en la participació social persisteixen diferències quant al tipus de tasques que es realitzen i al seu grau de visibilitat. El protagonisme històric de les dones en els moviments veïnals, per exemple, no es va traslladar en moltes ocasions en els seus espais més formals de poder. També en anàlisis fetes sobre processos de participació a nivell local a Europa, en concret sobre pressupostos participatius, mostren que els homes segueixen acaparant els llocs de més responsabilitat, com recull Castaño.
Aquestes noves candidatures han tingut molt en compte la necessitat d'atendre al repartiment del poder entre dones i homes en la seva manera de funcionar. A la pràctica, en general això s'ha traduït en aplicar en la configuració de llistes electorals criteris d'igualtat més avançats que els de la Llei d'Igualtat 3/2007 (40-60% de cada sexe en trams de 5 candidats/es), apostant per llistes cremallera, que alternen sistemàticament entre candidates i candidats. A la pràctica, però, l'elaboració de llistes ha mostrat una gran complexitat per la voluntat d'aquests projectes d'integrar diferents dimensions de la representació: no només entre sexes sinó també entre forces polítiques confluents, entre projectes, entre lluites sectorials, i entre diferents barris de la ciutat. Per això, aquest principi fort de paritat s'ha anat ajustant. Per exemple, a dia d'avui Capgirem Barcelona presenta una llista on s'alternen dones i homes però amb la particularitat que tant els números 1 i 2 com els 22 i 23 són les dues dones, amb la qual cosa el percentatge puja fins al 53% de dones. En el cas de Barcelona en comú, l'alternança tampoc és perfecta però el resultat final de moment és de nou d'un 51% de dones. A Ara Madrid, el procés d'elaboració de la llista s'ha fet complex per la competència entre diferents equips que es combinaran en una llista comuna en funció dels resultats, per la qual cosa s'ha optat per fer una correcció a posteriori per garantir l'alternança paritària.
D'entrada, sembla doncs que aquestes candidatures avancen cap a la democràcia paritària. Més enllà d'això, també han abordat altres obstacles més estructurals a la participació de les dones. En el debat online i presencial sobre el codi ètic de Barcelona en comú, per exemple, la qüestió del sou de les/dels càrrecs electes es va vincular a un principi d'inclusió que permetés contemplar la situació d'aquelles persones amb responsabilitats de cura. Alhora va sorgir amb força la necessitat de compatibilitzar política i vida apuntada històricament des dels feminismes. A nivell intern aquests nous projectes polítics han tingut molt en compte en els seus espais de deliberació qui parla, com es parla, el respecte, la importància de garantir una facilitació de les reunions que posi atenció en que totes les persones puguin participar i promogui que prenguin la paraula persones que no solen fer-ho.
Ara bé, no oblidem que la presència equitativa de dones i homes en els espais de presa de decisions polítiques no és més que una precondició de la democràcia. El que es requereix per a una veritable radicalització democràtica com la que es proposen aquestes organitzacions de nou encuny és la incorporació d'una perspectiva feminista en els continguts i en la seva agenda política. No serà fins que els programes d'aquestes candidatures estiguin més tancats quan podrem fer una valoració d'aquesta qüestió. Seguirem informant...
