Fiasco i greuge, fase 1

Va ser una decepció, un fiasco. La Comunitat Valenciana no va passar inicialment en bloc a la fase 1 de desescalada en l'estat d'alarma per la pandèmia. Només ho van fer 10 dels 24 departaments en què s'estructura el seu servei de salut. Totes les àrees metropolitanes, Alacant i Elx, València i Castelló, van quedar una setmana més en la fase 0. I Ximo Puig, que havia donat quasi per fet el canvi, es va enfadar molt. Per raons aparentment evidents.

Puig es va queixar que les dades valencianes de l'evolució de la COVID-19 eren millors que les d'altres comunitats autònomes que sí que van passar de fase, que s'havien canviat les regles del joc a mig partit en introduir a última hora un nou paràmetre i que el ministeri no havia donat explicacions. “Ni un paper, ni un document”, va exclamar.

Les dades de contagiats, hospitalitzats i morts, en efecte, eren més moderades, proporcionalment, que les registrades per exemple al País Basc, que sí que va passar en bloc a la fase 1, encara que amb algunes restriccions. També estaven garantides la capacitat d'hospitalització i la disposició d'unitats de vigilància intensiva als hospitals valencians. Però per pur sentit comú la desescalada es basa en allò que Fernando Simón ha descrit com la “detecció precoç del virus”, que exigeix generalitzar les proves als sospitosos de contagi amb símptomes lleus. I la sanitat basca, amb la meitat de població, multiplicava per cinc al sistema de salut valencià en el nombre de proves PCR realitzades en atenció primària.

La de Puig va ser una decepció legítima, ja que el seu equip va pensar realment que es complien les condicions per a passar de fase, fet del qual haurien de fer alguna lectura autocrítica. Però no va fer com la presidenta madrilenya, la inefable Isabel Díaz Ayuso, que va demanar passar contra el criteri de la responsable d'epidemiologia del seu govern, dimitida per això. Com la majoria a Espanya, d'uns colors polítics o d'uns altres, excepció feta de la ultradreta de Vox i del PP de Madrid, en l'ànim dels quals pesa més combatre sense treva l'adversari polític que qualsevol responsabilitat cívica o consideració assenyada sobre la salut pública, el president valencià no pretenia actuar a les braves. Només havia suscitat unes expectatives excessives que es van veure frustrades.

I no va reaccionar bé. Va optar pel victimisme durant uns dies, fins que va assumir implícitament el que havia passat quan va proposar de nou el pas a la fase 1 dels 14 departaments restants, fins i tot amb algunes limitacions sobre reunions públiques que al final no s'han aplicat, després d'un reforç perceptible de la capacitat de fer tests als sospitosos de contagi en atenció primària. Si en el període més dur de la pandèmia els hospitals van ser l'escenari central de la lluita contra el coronavirus, els centres de salut i els ambulatoris són ara la primera línia de seguretat en el retorn escalonat a una normalitat amenaçada.

Pressionat per sectors empresarials ansiosos de reprendre l'activitat econòmica, el president valencià, que ha treballat amb intensitat contra la crisi, es va enfrontar a un Govern del seu propi partit quan precisament menys motius tenia. La Comunitat Valenciana, almenys una part, només ha hagut d'esperar una setmana fins que ha pogut demostrar que està prou assegurat el seu sistema de rastreig de contagis en els departaments amb més densitat de població i una mobilitat més alta.

Per tant, el Ministeri de Sanitat, amb el seu equip d'experts, va actuar bé en ajornar inicialment el pas a una fase de major activitat en diversos territoris. Però tindre raó no basta. En una situació d'emergència extrema, un Govern democràtic ha de ser eloqüent en les explicacions. I el Govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias és deficitari en aqueix terreny. És més, pateix de certa incapacitat per a compartir les decisions, un defecte que no pot disculpar-se sense més per la major responsabilitat que suporta. Ho va demostrar la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, que va tindre la malaptesa d'incendiar un altre greuge quan no s'havien apagat els calius del primer.

El portaveu de Compromís, Joan Baldoví, li va reclamar en el Congrés que el repartiment dels 16.000 milions no reembossables que el Govern destinarà a les comunitats autònomes per a fer front a la crisi, un tipus de fons inèdit fins ara, es faça per criteris de població i no abunde en la injusta distribució de recursos d'un model de finançament autonòmic caducat que, no obstant això, encara està en ús.

A Montero la va poder una certa impaciència i li va eixir el reflex d'apartar el que destorba: “No inventem problemes que no existeixen”. I Compromís es va enfurir bastant. Va ser un mal pas del Govern, paradoxal en una ministra que ha reconegut sense embuts que la Comunitat Valenciana és la pitjor finançada i que això ha de corregir-se amb la reforma del sistema. Per això el seu ministeri va puntualitzar que no es referia al deficient finançament valencià en parlar de “problema inexistent”, sinó al repartiment dels 16.000 milions. I va tramitar de seguida l'enviament a València de més de 1.500 milions del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) extraordinari, que sol desbloquejar-se al juliol.

La reacció de Compromís, un dels aliats més estables del Govern fins ara i que comparteix pacte en la Generalitat Valenciana amb el PSOE i Unides Podem, ha sigut sorollosa. “Avui dia, el Govern no té el vot de Compromís, categòricament”, va advertir el seu únic diputat en el Congrés. La formació valencianista tracta de fer visible un problema que no pot ser considerat una nosa en la gestió de l'estat d'alarma, precisament perquè forma part de les mancances que cal pal·liar a l'espera de resoldre la reforma definitiva del finançament autonòmic.

Passa que un deficient finançament de la sanitat valenciana que s'arrossega des de la transferència d'unes competències mal dotades, i que s'emmascarava en els anys de bonança gràcies a uns altres ingressos, obri cada any un forat de 1.300 milions d'euros en els comptes de la Generalitat Valenciana, que va acumulant deute. Això afecta, per tant, a les seues possibilitats de reforçar el sistema de salut quan més falta fa. No és un assumpte menor, en absolut.

S'equivoca Compromís, no obstant això, si considera realment deixar de donar suport a l'estat d'alarma. La lògica del problema té a veure amb el repartiment dels 16.000 milions que aspira a condicionar, amb l'elaboració dels pressupostos i fins i tot amb l'acompliment del pacte d'investidura, un negociat més idoni per a posar-se seriosos, però és difícil explicar que no es done suport a l'estratègia de defensa de la salut pública sense tindre una alternativa, per legítima que siga la preocupació financera.

En les actituds dels partits davant el manteniment de l'estat d'alarma hi ha hagut moltes incongruències. No és la menor la de Junts per Catalunya, que hi ha votat sempre en contra malgrat que el president de la Generalitat, Quim Torra, ha demostrat, per a sorpresa d'alguns, una prudència notable en no pretendre que Barcelona i la seua àrea metropolitana passaren sense més a una nova fase de desescalada. En aquest cas, quan es jugava la salut dels catalans, Torra no ha optat per la provocació. Ser responsable és la millor manera de defensar l'autogovern. Esquerra Republicana, per part seua, es va desmaracar de les mesures extraordinàries del Govern per a fer front a la COVID-19 sense que la seua actitud s'entenga bé encara. Ara sembla que busca tornar a formar part de la majoria.

La crisi del coronavirus és una prova de càrrega inesperada per a l'incomplet federalisme espanyol, que encara així s'ha revelat impossible d'obviar amb totes les seues disfuncions, però també amb tota la cohesió territorial que genera. Les múltiples conferències de presidents són l'exemple més evident que la gestió política ha de compartir-se. En diuen “cogobernança”. I es nota la falta de pràctica en el Govern central i en els executius autonòmics. Però el futur passa per greixar aqueix mecanisme.

Segurament és aquest un d'aqueixos moments que aprofiten els estadistes per a fer avançar les seues societats. I en aquest cas, allò fonamental no és el comandament únic sinó la implicació de tots els nivells de govern, la capacitat de compartir el poder perquè cadascun estiga a l'altura de les seues responsabilitats, amb les seues discrepàncies i errors, les seues reivindicacions i disgustos.