Rajoy, les factures es paguen
La caiguda de Mariano Rajoy de la presidència del Govern i el seu relleu mitjançant una moció de censura pel socialista Pedro Sánchez és una bona notícia per diverses raons. La més important consisteix que una acció democràtica ha desbaratat la pretensió d'impunitat, l'intent que l'exercici del poder servisca per a condonar deutes molt greus de corrupció.
La sentència de l'Audiència Nacional sobre la trama Gürtel no podia quedar sense efectes polítics i ha acabat amb l'ús i abús pel PP de la presumpció d'innocència, com si es tractara de la capa d'invisibilitat de Harry Potter, per a esquivar penoses responsabilitats. Encara que ja venien escandalitzant a la societat espanyola, els fets ara judicialment provats són demolidors. N'hi ha prou a recordar que ha quedat establit que el PP i la trama que liderava Francisco Correa “van crear un autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional a través de mecanismes de manipulació de la contractació pública central, autonòmica i local”.
Hem llegit i llegirem descripcions semblants perquè aquesta condemna no serà l'única. La corrupció de què ha sigut protagonista el PP ja ha produït i produirà altres resolucions judicials en termes similars, sense anar més lluny sobre el finançament de l'organització valenciana, vista per a sentència fa unes setmanes.
A Rajoy i el seu partit, que va abusar del poder durant anys fins a l'extrem de fer-se pagar les factures per tercers a compte d'adjudicacions públiques, en un joc de suborns i mossegades sostingut en el temps i generalitzat en el mapa, la censura del Congrés dels Diputats d'aquest final de maig del 2018 els ha passat a cobrar per sorpresa dues factures que tampoc tenien intenció de pagar.
La més òbvia és la de la corrupció. La pràctica totalitat de les formacions amb representació parlamentària, i en són unes quantes en un hemicicle més plural que mai, han coincidit que Rajoy i el seu partit havien d'abandonar el poder. Fins i tot Ciutadans va passar del vague “tindrà conseqüències” inicial del seu líder Albert Rivera a assumir després de la presentació de la moció que el president del Govern havia de marxar, encara que la seua gestualitat es va convertir en ganyota i les seues conviccions van semblar tàctiques durant el debat que els va portar a votar amb el PP contra la censura per a no fer president al candidat socialista per estrictes interessos electorals.
La segona factura que Rajoy ha pagat és la de la seua investidura. Va arribar a la presidència del Govern ajudat per una maniobra que va escapçar el PSOE perquè una gestora afavorira una abstenció que li obriria les portes de la Moncloa. La víctima d'aquella operació infame d'octubre del 2016, rescatat primer com a líder per les bases del seu partit i amb el suport després d'una majoria parlamentària, l'ha acabat desallotjant del poder en un episodi, gairebé, de justícia poètica.
Hi una cosa fonamental per a la salut d'una democràcia: que les accions tinguen conseqüències. Que, d'una manera o una altra, les factures es paguen. En la setmana negra d'aquest maig negre per al PP es van posar al cobrament diversos deutes pendents de notable importància. Si no, que li pregunten a Eduardo Zaplana, que segurament maleeix des de la seua cel·la en la presó de Picassent l'existència de mecanismes policials i judicials capaços de rastrejar la insolvència moral sobre la qual va construir la seua fortuna des dels llunyans, i impunes, temps del cas Naseiro, quan va començar tot. També a Zaplana li han passat aquests dies de maig al cobrament insospitadament les factures de la rampinya.
El resultat és un canvi polític que ha posat en evidència les velles (i no tan velles) glòries del PSOE conjurades en el seu moment contra Pedro Sánchez (“Sí que es pot”, cridaven amb raó els de Podemos, després de fer Pablo Iglesias acte de contrició per no haver-li fet costat llavors) i ha deixat perplexos els poders fàctics i els mitjans de comunicació que van encoratjar la seua defenestració i que navegaven aquests últims mesos entre les aigües tèrboles de la raó d'Estat, on regnava Rajoy, i la puixant “operació Ciutadans”.
Pedro Sánchez té i tindrà mala premsa. Està per demostrar que, a més de coratge, dispose d'altres virtuts. És el president d'un Govern en franca minoria i li caldrà molta lucidesa, una actitud constructiva a la seua esquerra i certa distensió per part dels independentistes catalans. Comptarà amb la basa dels governs de progrés en les grans ciutats i en comunitats autònomes com la valenciana, on el pacte pluripartidista té recorregut i troba en Compromís un bon aliat.
Com era d'esperar, els profetes del sistema han començat a anunciar que amb el nou president es congrien sobre la democràcia espanyola tot tipus de catàstrofes i la patronal i la banca s'han apressat a advertir que no es toque la reforma laboral. Però és difícil trobar una situació política més bloquejada que la nostra. I no sembla mala idea que algú intente fer alguna cosa que no siga exacerbar la tensió, plantejar vetos, endurir les lleis i judicialitzar els conflictes. Les de la crispació, la involució i l'autoritarisme són banderes que ara passen a l'oposició. Ja és un avanç.
