Sánchez, Iglesias i l'ombra de la marmota
No tindria sentit llançar-se a perdre una segona moció de censura. Pablo Iglesias acaba de veure rebutjada la seua i seria absurd esperonar Pedro Sánchez perquè en perdera una altra la defensa de la qual no obeïsca a una alguna cosa més que posar l'espill davant el rostre deforme del saqueig, la corrupció generalitzada i les infames polítiques del partit que governa.
La moció de Podemos ha revelat la bretxa entre l'Espanya oficial, a la qual s'aferren Mariano Rajoy i els seus, i la societat indignada que ha sorgit de la crisi i els seus remeis brutals. La primera, en efecte, té ara com ara al seu favor la majoria parlamentària. L'altra ha irromput com un vendaval en l'hemicicle per a demolir la retòrica i els consensos d'un sistema molt deteriorat.
Entre aquelles sessions en les quals va començar a apuntar el cas Gürtel, una paraula que el llavors president socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, va ser incapaç de pronunciar una sola vegada en el Congrés, i aquesta descarnada denúncia d'una depredació intolerable de les institucions per part del PP hi ha poc més d'un lustre. Però és com si haguera passat un segle.
Aquest ha estat el gran mèrit de la moció de censura de Podem: fer evident la magnitud del problema, l'abast de la gangrena, el cinisme de la resposta dels responsables i el fet dramàtic que la societat no haja sigut capaç encara d'aturar la infecció.
No li demanem ara a Pedro Sánchez que emule aqueix mateix moment perquè ja l'han inscrit Irene Montero i Pablo Iglesias en la història parlamentària, ni que construïsca per art de màgia una majoria alternativa perquè ja tenim experiència de què passa quan s'extrema la gesticulació i s'accentuen les rivalitats. L'aritmètica endimoniada que hauria de produir-se perquè tirara endavant un envit del líder socialista té un doble efecte: condueix a la paràlisi perquè són impossibles les combinacions i al victimisme perquè s'acusa a uns altres de ser els culpapbles.
La moderació del to en les relacions entre Podemos i el PSOE ha marcat, per a bé, l'enfocament d'una moció que en la seua concepció inicial pretenia contribuir a descartar de la causa del canvi l'històric partit de l'altre Pablo Iglesias. Però la pressió sobre Sánchez a fi que moga ja les seues opcions des de les files dels promotors de la frustrada censura a Rajoy amb prou faena amaga el fosc desig que s'estavelle. La mera sospita d'això ha suscitat respostes quasi instintives per part dels socialistes que lamentablement remeten al primer intent d'investidura del seu candidat en el llarg any electoral que va acabar amb Rajoy de nou en la Moncloa.
No pot tornar a encallar la situació en l'intercanvi de retrets sobre si tu no em vas fer costat a mí quan vaig pactar amb Ciutadans i tu vas permetre amb l'abstenció que tornara a governar el PP, com si es tractara del dia de la marmota. L'única manera d'evitar-ho és que el PSOE i Podemos aprenguen a reconèixer-se com a aliats. Començant per on ja ho són: en el suport a algun govern autonòmic, com el valencià, mitjançant el Pacte del Botànic; en un bon nombre de governs municipals, a través de confluències en les quals participen gent d'Esquerra Unida i del partit morat, i en l'ànim d'un ampli sector de l'opinió pública.
Caldria anar afegint a aqueix reconeixement un diàleg intens a la recerca d'acords, per a fer oposició però també per a construir majories amb ells, en assumptes com la regeneració democràtica, la transparència, el rescat de drets socials i llibertats civils, el federalisme i potser la reforma de la Constitució. És obvi que en alguns temes no serà possible la coincidència. Però manejar les discrepàncies forma part també de l'aprenentatge d'una gestió de la diversitat que farà molta falta.
Pot sonar errejonista perquè probablement ho és, però no té lògica una segona moció de censura si no s'ha teixit abans un cert relat polític i s'han corregit les actituds, si Podemos no deixa d'arrufar les celles davant els socialistes i aquests últims no comencen a actuar com a reformistes que sí que estan disposats a reformar coses.
El bucle al qual condueix la rivalitat pel lideratge en l'alternativa genera la paradoxa que s'hi consumeixen les energies de canvi. Es va veure amb claredat en l'última campanya electoral, quan la possibilitat del “sorpasso”, amb Podemos a la càrrega i el PSOE assetjat, va proporcionar un baló d'oxigen miraculós a Rajoy.
Amb algunes lliçons apreses i una vegada ha eixit victoriós del llarg procés orgànic en el seu partit, té Pedro Sánchez l'obligació de plasmar en la pràctica el gir que la seua reelecció ha suposat en les files del PSOE. Ignorar les expectatives creades, movent de nou la fitxa a una casella defensiva, l'eficiència de la qual en el joc es faça dependre del fet que Ciutadans i Podemos “no s'obstinen” a destacar les seues diferències, és un subterfugi o, encara pitjor, podria arribar a suposar un frau.
Resulta comprensible que el PSOE descarte una nova moció de censura “a curt termini”, però no ho és en absolut que retrocedisca una altra vegada a la cerimònia de l'ombra de la marmota. Ni Pedro Sánchez és Bill Murray ni l'anhel de canvi podria durar gaire atrapat en el temps.
