Animals de companyia per a 25 d’Abril valencianista

Som animals de companyia. Sí, malgrat tot l’individualisme i l’egocentrisme tan còmodament instal·lat els darrers anys en la nostra societat, som animals de companyia. Amb cruesa la crisi sanitària actual ens recorda que vivim en companyia, que el nosaltres és més important que el jo.

És ben cert que la COVID19, com moltes altres malalties, s’ha propagat pel nostre estil de vida social, en companyia. Ara bé, és gràcies a l’ajuda col·lectiva que estem aconseguint superar els mals moments. Des de l’acció imprescindible de les persones que treballen tant als serveis públics bàsics (la sanitat, la investigació, la neteja, la protecció civil, l’administració, etc.) com als sectors privats essencials de producció i transport de béns imprescindibles (agricultura, ramaderia, pescadors, venda d’aliments, indústria tèxtil, farmàcies, etc.). Molts dels serveis i sectors que darrerament havien estat a bastament menyspreats pels grups més conservadors i neoliberals.

El capitalisme desbocat d’una societat de consum individualista els darrers anys ha arraconat, sense que ni tan sols en fórem conscients moltes vegades, milers i milers de persones a la marginalitat. Haurem de donar gràcies al virus per fer palés que hem tingut una actitud desconsiderada cap a les persones amb risc d’exclusió social i, especialment, amb les persones majors dependents que viuen soles. La COVID-19 simplement ens ha fet més visibles la fractura social o la bretxa digital ja existents a la nostra societat.

Les mesures de seguretat que han arribat a establir-se per a evitar un major nombre de contagis han estat en moltes ocasions vertaderament dramàtiques: persones sense acompanyament als hospitals, persones volgudes que han mort i de les quals no ens hem pogut acomiadar com hauríem desitjat, mares obligades a parir sense cap suport de les seues parelles... I el dia a dia insuportable d’aquelles persones que viuen confinades en el seu domicili, totalment dependents, sense poder eixir perquè són grup de risc, sense poder veure les seues famílies.

La crisi també ens està demostrant com de necessària és la cultura en les nostres vides i com d’important és poder gaudir de continguts d’entreteniment en la televisió o en Internet, llegir un bon llibre o escoltar música en les nostres cases. Al mateix temps, ens mostra com de fràgil i dèbil és l’estructura de les empreses i la precarietat del treball de les persones que la fan possible. Per això, caldrà un esforç d’inversió i valorització d’un sector econòmic clau com, per exemple,es proposa al pla Reactivem de la Generalitat, capdavanter a l’estat espanyol. I no tan sols des de les institucions, sinó també des del conjunt de la societat civil.

Hem de millorar com a societat. Hem de fugir de solucions autoritàries i excloents d'èpoques passades que ens han dut fins aquest punt. Les polítiques socials, la inversió en una sanitat i en una educació pública, de qualitat i a l’abast de tot el món, i l’aposta per la investigació i la innovació han de convertir-se en l’epicentre de tota acció política d’ara endavant. En serem capaços?

Fa més de 300 anys, arran de la derrota d’un malaurat 25 d’abril de 1707, les valencianes i els valencians vam perdre les nostres institucions de govern i la capacitat de decidir sobre el nostre futur. L’actual crisi sanitària ens ha demostrat com d’útils poden ser aquestes eines per a afrontar i gestionar correctament les polítiques necessàries per a minimitzar l’impacte de la pandèmia en les nostres vides. La capacitat d’autogovern, mínimament recuperada amb la Constitució de 1978, ha estat clau per a prendre les decisions més encertades, com ara l’arribada d’avions amb material sanitari, el pla d’ajudes a autònoms i pimes, el pla Mulan per a l’educació en línia, entre d’altres, o la renda valenciana d’inclusió, posada en marxa abans de la crisi i que ha servit d’exemple per al govern central. Però necessitem més autogovern per a convertir-ne en realitat moltes més. Nosaltres, les valencianes i els valencians som qui millor coneixem les necessitats del nostre poble, de la nostra societat.

Malgrat la manca històrica que arroseguem de disponibilitat de recursos econòmics, el País Valencià ha demostrat ser millor a l’hora de gestionar directament els fons disponibles que les polítiques centralistes i unificadores d’un govern espanyol desorientat i desconeixedor de la realitat més enllà de la M40. Continuem sent l’única nacionalitat amb una renda per càpita inferior a la mitjana de l’estat que rebem menys diners dels que aportem a la caixa comuna. Imagineu tot el que hauríem pogut fer amb més fons disponibles al nostre abast? 

Deixem ja d’imaginar res, treballem perquè siga una realitat. Exigim un model de finançament just que ens permeta disposar d’una suficiència econòmica imprescindible per a adoptar les polítiques d’inversió adequades i adaptades a la nostra pròpia realitat per tal de superar l’anunciada crisi econòmica com més prompte millor i sense deixar cap persona arrere.

I tot sempre des d’una visió propera, la nostra, la valenciana. Des del valencianisme sempre hem defensat la nostra sobirania a l’hora de prendre decisions polítiques, perquè les valencianes i valencians som qui tenim tota la informació necessària sobre la nostra realitat i sobre com podem millorar-la. Hem de repensar les nostres prioritats de vida com a societat en conjunt, posar en el centre de la nostra actuació la responsabilitat de cuidar-nos les unes a les altres. Perquè som animals de companyia i quina millor companyia que la de la bona gent del País Valencià. 

Reclamem més sobirania per a construir una societat democràtica en què totes les persones tinguem els mateixos drets i llibertats. Més autogovern per a construir un futur millor per al conjunt del País Valencià, des del Sénia fins al Segura. En definitiva, més valencianisme per a avançar en les nostres vides com un poble orgullós de ser-ho.

#MésSobirania #FinançamentJust #MésValencianisme

*Gonçal Grau Muedra, president de la Fundació Nexe