El becariat. El nou proletariat de serveis del segle XXI

“Espanya es podria convertir en l’epicentre de la Transformació Global. Tot i que el precariat s’ha estat configurant des de fa dècades, el creixement d’aquest fenomen es va accelerar quan el crac financer del 2008 va afonar el país en un avenc fosc d’austeritat”. D’aquesta manera obri Guy Standing el pròleg per a l’edició espanyola de la seua obra El precariado. Precisament, l’afonament del sistema financer i la crisi econòmica mundial consegüent van fer evident que el gran problema espanyol era la creació d’ocupació i que, a més, fóra de qualitat.

Si el 2007 la taxa de desocupació a Espanya (8,42%) se situava per davall de l’alemanya (9,4%), la francesa (8,9%) o la portuguesa (9,2%), al cap de dos anys, el 2009, Espanya, amb un 17,2% de desocupació, no solament superava la grega (8,7%) i la portuguesa (9,3%), sinó que també duplicava la de França, amb un 8,7%, i la d’Alemanya, amb un 7,5. En aquest sentit, la desocupació a Espanya augmenta de manera desproporcionada respecte del PIB i dels veïns europeus. Només cal veure que el 2013, any d’‘esplendor’ de la desocupació, Espanya tenia un 26,14% de taxa de desocupació, només superada per Grècia (27,2%), 9 punts més que Portugal (17,6%), 15 més que Itàlia, 16 més que França i un 160% més que la mitjana de la UE dels 27 (10,8%).

Al costat de la desocupació i els errors en el mercat laboral, Espanya va patir altres problemes, com la comentada fallida del sistema financer, la falta d’un teixit productiu potent, la dependència de la construcció i del turisme i, per descomptat, un deute important, tant públic com de les famílies. Ja eren anteriors, però les polítiques neoliberals de retallades i privatitzacions es van fer més intenses una vegada la crisi es va tornar una realitat crua i visible. Les mesures de caire conservador, com la tisorada del maig del 2010 de Zapatero i totes les que van arribar amb Rajoy a la Moncloa a partir del novembre del 2011.

Aquestes mesures van comportar un descens dels ingressos mitjans per casa, la precarització de l’ocupació i un augment de les desigualtats i de l’exclusió social. Així ho demostra un informe d’Oxfam Intermón Una economia al servei de l’1% publicat al gener en què mostra que la pobresa i l’exclusió a Espanya han crescut “de manera alarmant” en els últims anys, amb 13,4 milions de persones en risc d’exclusió l’any 2014 (el 29,2 % de la població espanyola). A això s’ha d’afegir que Espanya és el segon país de la UE en què més ha augmentat la distància entre les rendes altes i les baixes, només per darrere d’Estònia, i des del 2007 fins al 2014 el salari mitjà espanyol s’ha desplomat un 22,2 %. Pel que fa a la precarització de l’ocupació, l’EPA del març deixava dades com ara que només el 47% dels treballadors formen part del nucli d’estabilitat d’ocupació amb una faena de més de cinc anys. El 53% restant tenen diferents relacions amb el mercat laboral. El 10% se situa en un procés d’estabilització; el 13,5% té ocupacions poc estables; l’11,2% fluctua entre l’ocupació i la desocupació; el 4,4% es va ‘estabilitzant’ en la desocupació, mentre que el 13% restant està en una situació de desocupació de llarga durada. Així, a la fi de l’any passat, un 55% dels desocupats no disposaven de cap mena de cobertura per desocupació; i del 45% restant menys d’un terç (el 17% de tots els parats) rebien la prestació contributiva, i dos de cada tres un subsidi amb un import mitjà de 463 euros per mes, és a dir, el 71% del salari mínim.

Tal com explica l’estudi del 2014 de la Fundació Foessa centrat en la població jove: Joves, desigualtats i exclusió social del 2014, “les persones joves han tingut tradicionalment més dificultats laborals que altres grups d’edat”. En aquest estudi es mostra a partir de l’Eurobaròmetre del 2014 que fins al 84% dels joves espanyols entre 16 i 30 anys tenen un sentiment de marginació i exclusió de la vida social i econòmica del país per la crisi, l’índex més alt d’Europa, només superat per Grècia i 27 punts per damunt de la mitjana europea. Que els joves han estat uns dels grans afectats per la crisi també ho demostra l’últim estudi de la Fundació Foessa fet juntament amb Càritas i la Universitat CEU Cardenal Herrera Anàlisi i perspectives Comunitat Valenciana 2016 en què se centra en el territori valencià i s’hi assenyala que la renda de la població jove ha caigut un 30% des del 2007, mentre que la renda mitjana ha baixat al 18%. La desocupació juvenil a Espanya ha estat una de les dades més alarmants, el nostre país ha tingut l’honor ben dubtós d’encapçalar el rànquing de la desocupació juvenil a Europa al costat de Grècia en els últims anys. Actualment, la taxa de desocupació juvenil se situa en el 46%, més del doble que la mitjana dels 28 estats membres de la Unió Europea, que arriba al 19,2%, encara que està lluny del rècord que va establir en el primer trimestre del 2013 amb un 56,91%.

L’Organització Internacional del Treball (OIT), en l’informe de Tendències mundials de l’ocupació juvenil 2015 (OIT): Promoure la inversió en ocupacions decents per als jovesPromoure la inversió en ocupacions decents per als joves, indica que durant el període en què es van impulsar les mesures d’austeritat als països perifèrics del sud d’Europa (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya) va augmentar el percentatge de treball temporal i de treball a temps parcial involuntaris entre els joves, i també el risc de caure en la pobresa i en l’exclusió social. En concret, entre el 2010 i el 2014, a Espanya va augmentar en 10,7 punts percentuals la taxa de treball temporal jove, 10,3 punts la taxa de treball a temps parcial involuntari juvenil i va créixer 9 punts el percentatge de persones joves en risc de caure en la pobresa o en l’exclusió social.

És en tot aquest sistema en què se situa el ‘becariat’. El ‘becariat’ és el terme amb què mire de denominar un grup social, que no es va configurar amb el període de la crisi econòmica, però sí que va multiplicar-ne els integrants i va aguditzar alguns dels problemes que pateixen. La paraula ‘becariat’ és un neologisme creat a partir de les paraules beca i precariat, en què també convergeix la idea de ‘becari’ com l’exemple exponencial del concepte. És a dir, el ‘becariat’ és la part de la joventut que, malgrat haver estudiat, malgrat ser la que diuen la millor formada de la història i haver crescut en un període d’abundància més alta que les generacions anteriors, troba un present i un futur plens d’inseguretat. Podríem considerar el becariat una ‘subclasse’ en què convergeixen, d’una banda, la qüestió de l’edat, en una franja difusa entre els 20 i els 30, encara que es pot ampliar en determinats casos. D’altra banda, hi ha la qüestió econòmica, que adquireix una gran transversalitat, ja que els integrants d’aquest grup tenen un origen al voltant dels recursos econòmics molt diferent, però que es caracteritza per la necessitat de beques i de subvencions de l’Estat per a desenvolupar-se, Estat que actua de malla protectora i que, quan falta, genera situacions de grans dificultats. Tanmateix, dins del mateix ‘becariat’, l’àmplia franja d’ingressos que encarna fa que hi haja diferències ben importants entre els seus membres: qui posseeix menys recursos econòmics té molts més problemes.

Però, sens dubte, l’element comú que uneix en aquest subgrup són les situacions que viuen i, sobretot, la situació en què se situen pel que fa al mercat laboral. El becariat conviu en un limbe entre el precariat, del que realment formen part pel tipus d’ocupació que duen a terme, i la possibilitat d’ascendir, ja que tenen les eines necessàries per a poder escapar del precariat. De fet, el problema d’un becariat és que ha seguit totes les instruccions que el sistema li ha anat indicant i ha estat el mateix sistema que li ha impedit entrar en el mercat laboral amb unes condicions dignes que li havien estat promeses. Per posar-ne un exemple gràfic, el becariat és algú que ha pujat a un pis i troba davant seu una oficina, un lloc de treball de qualitat al costat d’altres treballadors tan formats com ell i amb unes condicions més que interessants. No obstant això, en el moment en què vol entrar a l’oficina hi ha una paret de vidre. Al costat, encara que la faena és semblant i estan situats en un mateix pis, les condicions són pitjors que les de darrere del vidre. Des de dins li diuen que més avant hi ha una entrada a l’oficina i, mentre el becariat busca la porta que li permeta passar, continua amb els treballs temporals, a temps parcial, subvencions, ocupacions per a les quals està sobrequalificat o en què cobra menys del que hauria de cobrar. Pel camí hi ha els qui es van quedant, els qui renuncien al lloc pel qual han pujat uns quants pisos. Hi ha els qui aconsegueixen entrar-hi després d’haver passat pel corredor, mentre que n’hi ha que, quan arriben a la porta, se la troben tancada, troben un altre camí a una altra oficina o una escala que, en compte de pujar, baixa.

Precisament la reducció de l’estat del benestar i les prestacions que comporta, al costat del fet que els estudis universitaris estan més normalitzats que en les generacions anteriors, és el que ha afavorit que aquest grup social s’haja fet cada vegada més important, més nombrós i visca situacions de més risc. Aquest fet es dóna principalment en el sector dels serveis. En l’àmbit del periodisme les pràctiques gratuïtes o els contractes a temps parcial són un fet habitual, però es tracta d’un sector arrasat que no pot servir-ne d’exemple, per això ens centrarem en el servei sanitari amb els contractes d’una professió amb més memòria històrica i rellevància social: els metges. Segons l’informe de Situació laboral dels metges a Espanya, de tots els metges que treballaven a Espanya el 2015 el 18,5% ho feien amb contractes amb una durada menor a 6 mesos, alguns (un 2%) contractes de dies de durada. Aquest nombre de metges amb contractes inferiors a 6 mesos s’amplia fins al 40% si comptem els metges que no tenen plaça en propietat. Així mateix, la mitjana de contractes signats en l’últim any pels metges que no tenen una plaça en propietat és de 5,73 contractes l’any, mentre que els qui estan en l’atur han signat una mitjana de 7,64 contractes en els últims 12 mesos, i els joves (menors de 40) han estat els qui més contractes han signat l’any de mitjana, amb 5,88 contractes/any, és a dir, és als qui més els afecta la temporalitat.

Aquest és només un exemple d’una professió per a la qual es requereix una carrera de 6 anys més l’especialitat i que té un grau de temporalitat molt alt tenint en compte la quantitat de places fixes que ofereix el sistema sanitari públic. La temporalitat laboral amb contractes de curta durada o les ocupacions a temps parcial amb una jornada més baixa que la desitjada són dos exemples de les situacions o de les cares que hi ha en el becariat. Un altre dels perfils que forma part del becariat és el dels joves que van decidir anar-se’n fora d’Espanya a la recerca d’una faena que no podien aconseguir al seu país. Les dades són difuses i ballen, depenent de les interpretacions. Segons les dades oficials, més de 225.000 espanyols van decidir fer les maletes i buscar fortuna, principalment, en altres països d’Europa entre els anys 2008-2012. Tanmateix, hi ha qui sosté que el nombre podria ser molt més alt, com per exemple Amparo González Ferrer, sociòloga i especialista en demografia del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), que, en un article del desembre del 2015 en El Mundo, va considerar que no seria absurd “afirmar que durant els anys de la crisi (2008-2012) se n’haurien pogut anar al voltant de 700.000 persones”. El rostre següent del becariat és la sobrequalificació, és a dir, ocupar una faena per a la qual es requereix una qualificació inferior a la que té el treballador. Tal com denuncia l’informe No és país per a joves del professor Antonio Villar, el percentatge de treballadors amb estudis superiors que exerceixen ocupacions no qualificades a Espanya es mou entorn del 35%, mentre que a Europa és del 20%. Aquest percentatge augmenta pel que fa als joves, en què el 55 per cent dels assalariats de menys de 30 anys i que no cursen estudis tenen una faena que requereix una qualificació inferior a la seua. També formen part del becariat les persones que es van quedar sense poder estudiar per motius econòmics, bé per la pujada de taxes o bé perquè se’ls va denegar la beca amb què podien estudiar ja que, a l’origen, són, sens dubte, víctimes del mateix problema.

El cim del becariat és, però, sens dubte, el becari, l’estudiant que bé en els últims anys de formació o bé una vegada acabada la carrera decideix fer pràctiques en una empresa gràcies a la col·laboració amb la universitat o amb contractes especials de formació. Això suposa la ‘cúspide’ del becariat, no pel fet que siguen els més importants, sinó perquè comporta la concentració de tots els elements: formació, necessitat d’ajudes o contractes especials, treballs temporals i inestables i salaris baixos. Segons l’estudi The experience of traineeships in the EU –publicat per la Comissió Europea–, a Espanya el 67% dels graduats han fet pràctiques una vegada acabats els estudis i el nostre Estat és el segon país que més percentatge en té després d’Eslovènia. D’aquests, a més, el 38% han fet més d’un període de pràctiques. Cal destacar que el 58% no van rebre cap tipus de compensació econòmica i, dels qui sí que en van rebre, només al 30% li cobrien les despeses mínimes, la pitjor dada d’Europa. És curiós que la majoria no rebera cap compensació econòmica, malgrat que el 72% van assegurar que, llevat del salari, tenien les mateixes condicions de treball que els companys. Després de les pràctiques, només al 33% els van oferir un contracte de treball, mentre que al 22% els van renovar el contracte de becari. La figura del becari ja existia, però ha crescut per la crisi, com s’ha denunciat des de l’Oficina Precària en què s’ha assenyalat que el nombre de becaris que treballen sota un conveni entre universitat i empresa ha passat de 20.000 el 2013 a 70.000 el 2015, i això suposa un 350% més, segons les dades del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social. No obstant això, aquesta quantitat exclou els qui tenen una beca no remunerada i que, per tant, no cotitzen a la Seguretat Social i que podria arribar als 180.000 estudiants en total.

Com hem observat, en primer lloc, cal assenyalar que el ‘becariat’ no sols inclou els qui fan pràctiques o fan de becaris en alguna empresa amb jornades llargues i remuneracions baixes, si és que n’hi ha. Moltes vegades, quan s’és becari, coincideixes amb altres becaris i es crea una mena de comunitat en què es comparteixen sentiments i vivències, però no per això és exclusiu de les persones en pràctiques, sinó que en aquesta ‘subclasse’ s’inclouen altres perfils que coincideixen en la part bàsica: estan formats, tenen treballs inestables que no corresponen amb la seguretat que suposa la seua formació i tenen dificultats econòmiques o, almenys, necessiten l’ajuda d’un terra sobre el qual intentar posar-se drets, bé siga l’Estat o bé els progenitors. Una altra de les conclusions que ens deixa el becariat és que els joves, en compte de rebel·lar-se contra un mercat laboral que els dificulta l’entrada, es tornen conformistes i agraeixen treballar per pocs diners i, fins i tot, fer pràctiques una vegada acabada la carrera de manera gairebé altruista perquè així no “perdem el temps” i “almenys fem alguna cosa”, i és un motiu molt celebrat si els paguen alguna cosa al final de mes. Tot això fa que, a més, la nostra generació passe a convertir-se en una de les que té una joventut més llarga, i no en el sentit de ser joves físicament sinó quant a l’adquisició de responsabilitats. L’exemple més clar és l’augment de l’edat d’emancipació dels joves espanyols. Actualment, la mitjana d’emancipació se situa en els 29 anys, segons l’Eurostat, encara que cal afegir-hi que, segons l’Observatori Jove d’Emancipació, el 84% dels joves emancipats comparteixen pis amb dues persones o més. Al final, el becariat és la realitat d’una generació que ho té tot per a portar sobre l’esquena el futur, però, de moment, l’ha d’observar darrere del vidre esperant una oportunitat per a poder entrar en el món adult.